La gènesi d’un museu marítim

Jordi Garcia Garcia i Enric Garcia Domingo

Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona

DOI: https://doi.org/10.51829/Drassana.33.742
© CC BY-NC-ND

■ RESUM

L’any 2029, el Museu Marítim de Barcelona celebrarà el seu centenari. La data fundacional oficial de la fundació és el 14 de novembre de 1929, però per arribar a aquell dia, un grup de persones del món marítim unides per un interès comú va treballar en diferents moments i direccions per aconseguir un museu digne per a la capital catalana. En un període de vora quinze anys, es van posar les bases del museu que tenim ara. És la protohistòria de l’actual museu i n’explica el caràcter. Aquest article presenta els protagonistes principals i els moviments que van donar peu a la constitució d’un museu que representava passar de projectes i desitjos a la creació d’una institució ben definida i articulada.

Paraules clau: Museu Marítim, Institut Nàutic de la Mediterrània, Museu Naval.

La génesis de un museo marítimo

■ RESUMEN

En 2029, el Museo Marítimo de Barcelona celebrará su centenario. La fecha oficial de su fundación es el 14 de noviembre de 1929, pero para llegar a ese día, un grupo de personas del mundo marítimo unidas por un interés común trabajaron en diferentes momentos y en diversas direcciones para conseguir un museo digno de la capital catalana. En un periodo de apenas quince años se sentaron las bases del museo que hoy conocemos. Esta es la protohistoria del museo actual y explica su carácter. Este artículo presenta a los principales protagonistas y los movimientos que allanaron el camino para la creación de un museo, lo que supuso pasar de proyectos y aspiraciones a la creación de una institución bien definida y articulada.

Palabras clave: Museo Marítimo, Instituto Náutico del Mediterráneo, Museo Naval.

The genesis of a maritime museum

■ ABSTRACT

In 2029 the Maritime Museum of Barcelona will celebrate its centenary. The official founding date is 14 November 1929. But to reach that day, a group of people from the maritime world, united by a common interest, worked at different times and in different directions to achieve a museum worthy of the Catalan capital. In a period of barely fifteen years, the foundations of the museum we have today were laid. This is the proto-history of the current museum and explains its character. This article presents the main protagonists and the movements that led to the establishment of a museum that represented a step forward from projects and aspirations to the creation of a well-defined and articulated institution.

Keywords: Maritime Museum, Nautical Institute of the Mediterranean, Naval Museum.

■ INTRODUCCIÓ

Un reial decret de 14 de novembre de 1929 va crea la Junta de Patronat de l’Institut Nàutic de la Mediterrània (INM). Amb això naixia la cèl·lula mare de l’actual Museu Marítim de Barcelona, un museu que el 14 de novembre de 2029 celebrarà el seu centenari. Entre el 1929 i el present hi ha una narració força precisa i continuada que ens permet conèixer la història de la nostra institució. Tanmateix, sabem molt poc de la protohistòria del museu, dels anys més confusos durant els quals diverses persones somiaven i parlaven de dotar la ciutat de Barcelona d’un museu marítim digne.

Amb aquesta recerca volem aportar una mica més de llum sobre com va començar a forjar-se aquest museu i treure a la llum els noms de les persones que, amb més o menys intensitat, van contribuir a la creació d’un museu que ha esdevingut, amb els anys, un dels millors museus marítims del món. Per tant, intentarem ordenar les escasses dades que en tenim per tal de dibuixar els fets que van conduir al naixement del museu, en la seva concepció final, el 1929. Els museus no es pensen ni es construeixen d’un dia per l’altre, sinó que son processos de cocció lenta.

La principal dificultat d’aquesta tasca és ordenar cronològicament moviments que conviuen en el temps amb altres que no semblen tenir un inici i un final definit, i tot això amb la intervenció de moltes persones que es movien en grups d’interès diferents però sovint coincidents. Presentarem, de la millor manera possible, tots els agents en el seu context i també intentarem veure com s’interrelacionen. Fernando Arranz, personatge clau ens els anys previs a la Guerra Civil i també en la creació i la construcció del Museu Marítim de Catalunya (entre el juliol de 1936 i l’1 de gener de 1939) diu, en unes memòries no publicades:

la idea del museo se remonta al 1924, pero la verdad es que ya hubo mucho antes una especie de peña que trabajaba con la idea de lograr que se fundara en Atarazanas dicho museo, y aun cuando no lo lograron, su desinteresado trabajo es muy digno¹.

Aquesta dada no és completa ni exacta, però ens transmet una idea important, clau per entendre el projecte. Aquesta penya, aquest grup informal misteriós, és l’objectiu d’aquest article. Quines persones i amb quines intencions van contribuir a desenvolupar la idea de bastir un museu marítim a Barcelona? La major part d’ells (fins on sabem, tots homes, perquè no hem trobat cap dona en aquesta història) han quedat en l’oblit, mentre que uns pocs van continuar vinculats al projecte durant anys, sovint fins a la seva mort.

En aquesta investigació s’utilitzen diferents fonts, però la premsa ha estat fonamental per seguir uns processos que no sempre van deixar empremta física en els arxius. Amb les seves limitacions, la premsa catalana i també l‘espanyola han deixat una mena de línia de punts que podem resseguir millor o pitjor, però que ha estat fonamental per escriure aquestes línies.

■ LA PROTOHISTÒRIA D’UN MUSEU MARÍTIM

Hem de buscar les arrels del nostre museu no en un fet o una institució, sinó en un grup de persones que es coneixen, es relacionen, es reuneixen, parlen i fan tertúlies on l’ambició de donar un museu marítim a Barcelona sortia a les seves converses de tant en tant. Tot fa pensar que aquest espai va ser la Societat de Geografia Comercial, un punt de trobada i probablement el punt de partida. L’any 1913, la Societat de Geografia Comercial de Barcelona (SGCB) va dur a terme una de les seves fites més importants: l’organització del II Congrés Espanyol de Geografia Colonial i Mercantil, on es volia: «convocar una plataforma desde donde se pudiese exponer el programa y las estrategias que el mundo económico catalán reclamaba con insistencia desde el comienzo del siglo²». El congrés es va desenvolupar entre el 10 i el 15 de novembre de 1913, als locals de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona i va comptar amb la participació de 546 congressistes. El més interessant és que hi trobem alguns noms relacionats amb el món marítim que aniran apareixent en la gènesi del museu, de forma que podem imaginar la SGCB com un espai de trobada i discussió on la idea de fer un museu marítim a Barcelona era tema recurrent.

En el programa d’un cicle de conferències sobres assumptes marítims, organitzada per la Societat de Geografia Comercial durant diferents dies entre desembre de 1917 i maig de 1918, trobem molts noms que formaran part de la cultura marítima catalana i també dels passos inicials del museu marítim. Per exemple: Odón de Buen, catedràtic i director de l’Institut Espanyol d’Oceanografia³; Ramón Bullón, inspector d’Emigració (i professor de meteorologia); Joan Soldevila, enginyer; Francesc Condeminas, catedràtic i secretari de l’Institut Provincial Nàutic; Josep Ricart, director de l’Institut esmentat⁴; Ernesto Anastasio, capità de la marina mercant⁵; Josep Maluquer enginyer industrial i tècnic de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona; Alfredo Saralegui, de la secció de Pesca marítima⁶, etc. Val la pena esmentar que el cicle de conferències acabava amb una visita al Museu de la Comissió Oceanogràfica i una conferència del seu director, Joaquín de Borja y Goyeneche.

■ LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA I LA CULTURA MARÍTIMA

La Mancomunitat de Catalunya, en la seva visió de país, va bastir un immens programa polític que incorporava també institucions culturals i estructures amb visió estratègica. Com és sabut, la Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923 que agrupà les quatre diputacions provincials catalanes. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política, ja que representava el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya. Entre les seves accions en diferents àmbits, la Mancomunitat també havia de mirar cap el mar. L’enginyer Joan Soldevila Cantó, en el discurs llegit a la sessió d’obertura del curs 1916-1917 a la Societat de Geografia Comercial, ja havia demanat a la Mancomunitat de Catalunya que s’impliqués en la creació del «nostre Museu Marítim Regional», a imitació del que s’havia creat feia poc a Sant Sebastià⁷.

Pel que fa a l’acció marítima de la Mancomunitat, el periodista Jaume Carrera⁸, en un article publicat a La Veu de Catalunya, apuntava el fet que el seu president, Enric Prat de la Riba i Sarrà (1907-1917), en la seva la visió global o integral de Catalunya, havia integrat la cultura i les activitats marítimes en el programa que fou estructurat durant els anys de la Gran Guerra. Segons Carrera, la minoria parlamentària regionalista, dins el pla d’estructuració econòmica que va formular, va Incloure també els afers marítims. Aquest interès estava íntimament relacionat amb la prosperitat dels negocis que portà el conflicte, el miratge de la resurrecció de la marina catalana⁹.

En aquest context, Carrera cita el projecte d’Institut Oceanogràfic de Catalunya, incomplet en la seva opinió per la no inclusió dels ensenyaments marítims de caràcter comercial. En qualsevol cas, es tracta d’un important antecedent gairebé oblidat per tothom i que representa també un cert projecte de museu marítim, almenys parcialment. Es tracta d’un projecte de 1918 que proposava un centre d’estudis marítims a l’estil dels instituts oceanogràfics de Mònaco o de Berlín, és a dir, alhora motor de la recerca oceanogràfica i museu dedicat a la mar —en realitat, una exposició permanent dedicada a la marina mercant, la pesca, els descobriments geogràfics, etc. L’exemple de l’Institut Oceanogràfic de Berlín, recollit en el projecte català com un exemple per imitar, segurament és el més interessant per a nosaltres pel tractament que donava a temes purament històrics com la marina de vela, la de guerra o la pesca. Tal i com manifestava el preàmbul d’aquest projecte:

l’Institut Oceanogràfic de Catalunya respon a la conveniència general de dotar a una regió marítima com Catalunya de un Centre de Cultura del Mar baix tots sos aspectes (…….) relligant en ell les Investigacions oceanogràfiques pròpiament dites, el Laboratori biològic-marí, l’Estació Zoològica i Aquari, l’Escola de Pesca amb els corresponents corresponsals en diferents poblacions de la costa, la Escola de Nàutica, el Museu Oceanogràfic i el de Pesca, així com el Museu Naval.

El projecte enumerava els diferents apartats per desenvolupar, en una barreja de temes històrics i oceanogràfics que actualment podria resultar força interesant per l’element multidisciplinari. Aquesta proposta d’Institut Oceanogràfic estava integrada en el projecte de reforma del Passeig Marítim de Barcelona i volia ocupar el solar de la Secció Marítima de l’Exposició Universal de 1888; davant del centre s’havia de fer, fins i tot, un petit port pocs metres més a ponent d’on ara hi ha el Port Olímpic. Ni la reforma del Passeig ni l’Institut Oceanogràfic van tirar endavant¹⁰.

A l’article citat, Carrera fa una afirmació que no hem pogut contrastar encara amb cap altre font. Afirma que Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat, volia crear una escola de nàutica lliure, davant la resistència que oposava l’Estat a deixar que la Mancomunitat intervingués en els assumptes de l’escola oficial ja existent. El president hauria encarregat al capità Emili Solà Baulà i a l’enginyer Joan Soldevila Cantó, dues personalitats molt expertes en la matèria, la redacció d’un pla d’ensenyaments dividits en quatre seccions: pesca, navegació, construcció naval i comerç marítim. Altres fons ens aporten indicis del fet que aquest projecte va existir realment i podem sostenir que va ser continuat i completat en fases posteriors, però diferents circumstàncies van impedir que el projecte tirés endavant. De totes maneres, rescatem una idea interessant: segons Carreras, Puig i Cadafalch havia posat a aquest projecte el títol de «Universitat de la Mar»¹¹.

■ LA PROPOSTA FORMAL DE 1924 PER A UN MUSEU NAVAL A BARCELONA

Cal fer ara un salt enrere, ja que la història del museu marítim està íntimament lligada amb una institució militar i científica aparentment allunyada però que, per una jugada del destí, va resultar clau per a la cristal·lització del que ara coneixem com el Museu Marítim de Barcelona. L’any 1906, el Ministeri de Marina va encarregar al capità de fragata Joaquín de Borja y Goyeneche la creació d’una estació oceanogràfica com les que hi havia en altres països. A tal efecte, l’Armada li va facilitar un vell canoner de l’Armada, el Cocodrilo, per tal de convertir-lo en pontó (és a dir, en una simple plataforma flotant) i ancorar-lo al port de Barcelona. Oficialment era la «Comisión Oceanográfica», amb el seu «Laboratorio - Escuela de Zoología Marítima»¹². S’hi van instal·lar aquàriums, laboratoris, aules per fer classes i fins i tot un petit museu. El que aquí ens interessa és veure com el seu tancament l’any 1924 va ser el detonant imprevist del que vindria més tard.

En un moment encara per determinar, van entrar en escena dues persones que jugarien un paper molt important en aquesta iniciativa, dos oficials de l’Armada que coincidirien en el temps malgrat tenir rols diferents. El primer és José Ibarra y Méndez de Castro¹³ (1862-1941), que hem vist com va prendre la iniciativa i va esdevenir el personatge clau en la definició del projecte de l’Institut Nàutic de la Mediterrània. Ibarra és un personatge vinculat a Catalunya que va ocupar diferents destins a les províncies de Tarragona i Barcelona abans de ser comandant naval de la capital catalana. Coneixia la costa catalana de primera mà, amb una aproximació més pràctica que intel·lectual. En el conjunt de persones implicades en el projecte del museu, probablement era la que tenia una aproximació al territori més propera. Disposem d’una descripció de les motivacions d’Ibarra, que cal prendre amb distància però que no deixa de tenir sentit:

Al encargarse de la Comandancia de Marian el ilustre jefe de la Armada D. José de Ibarra, sintió avivarse en él un ideal que acarició durante mucho tiempo: el de procurar, en la medida de sus fuerzas, que todos esos monumentos del pasado viniesen a parar a Barcelona, tuvieron (sic) aquí el refugio seguro que su valor histórico reclama. Atenciones de su cargo lleváronle recientemente a recorrer varios pueblecillos de la costa y en ellos encontró algunos recuerdos de la historia marítima de Cataluña que yacen en el mayor de los olvidos (….) era preciso la creación en Barcelona de un museo naval que, al salvar tantas joyas del abandono y la desidia, al acogerlas amorosamente, fuese, a la vez que santuario para los devotos el mar, un noble estímulo para los que han olvidado o no han conocido nunca la tradición gloriosa de nuestra Marina (….).

Al seu costat trobem el capità de fragata Ramón Bullón Fernández (1874-1958), que entre altres coses havia estat comandant del pontó oceanogràfic Cocodrilo (Comissió Oceanogràfica y Escola Pràctica de Zoologia Marítima). A Barcelona va ser una figura omnipresent en la vida marítima de la capital, especialment en dos càrrecs molt importants: l’any 1908 va ser nomenat inspector d’Emigració i, després, director de l’Escola de Nàutica de Barcelona. Com veurem, va ser l’impulsor del nou edifici al Pla del Palau i de l’Institut Nàutic de la Mediterrània. I no és casualitat que també tingués una participació activa en el II Congrés Espanyol de Geografia Colonial i Mercantil de 1913¹⁴, i tampoc no és casualitat que el seu germà, Eloy Bullón Fernández (1879-1957), fos catedràtic de Geografia política i descriptiva de la Universitat Central de Madrid i arribés a ser president de la Reial Societat Geogràfica de Madrid.

Per tant, podem dir que amb dos oficials de l’Armada al timó del projecte i en el marc del Directori del general Primo de Rivera és quan es va fer la primer proposta formal i oficial per a la creació d’un Museu Naval, una proposta que no va prosperar de forma directa però que, discretament, va mutar i va derivar cap el que seria l’Institut Nàutic de la Mediterrània de 1929. Naturalment no coneixem l’abast de les converses privades, contactes, discussions o tertúlies que es devien desenvolupar en aquells dies, però afortunadament la premsa va recollir els fets principals, que resulten suficients per conèixer la proposta i les persones implicades.

L’any 1924, l’Armada espanyola va decidir clausurar el Cocodrilo, cosa que va fer finalment per RO de 8 de març, malgrat el seu interès i valor científic. El tancament deixava sense destí molts materials interesants, des d’exemplars de fauna marina fina a aparells de pesca¹⁵. En un principi, les col·leccions s’havien d’enviar a Madrid, però el comandant de marina José Ibarra va pensar que, amb aquest material i altres elements que tenia al cap¹⁶, es podria prendre la iniciativa de proposar la creació d’un museu. La dissolució de la Comissió Oceanogràfica, primer com a rumor i més tard confirmat oficialment, va crear un moment de pressió i urgència i els fets es van anar encadenant. Sense esperar el final formal del Cocodrilo, Ibarra va manifestar a un grup de periodistes, el febrer del 1924, que tenia el propòsit de fundar a Barcelona un Museu Naval, i el que és més important, va afegir que disposava de l’ajut de valuosos elements del Departament Marítim¹⁷. Pocs dies després es va informar la premsa del retorn d’Ibarra, comandant de Cartagena, on es va entrevistar amb el capità general del Departament. Entre d’altres temes, es va parlar del projecte de museu naval¹⁸. A partir d’aquest moment, tot va ser una fugida cap endavant.

El 4 de abril de 1924 es va celebrar, al despatx del comandant de Marina, una reunió de representants d’entitats marítimes i corporacions oficials per tal d’estudiar el projecte de museu naval que Ibarra havia posat sobre la taula. Sota la presidència del comandant es va aplegar un impressionant grup de persones que representaven institucions i, en alguns casos, els seus propis interessos. En qualsevol cas, tenien un suport social important: el diputat senyor Llobet, per la Mancomunitat; el comte de Belloch, per la Diputació; per la Cambra de Comerç, el seu secretari, el senyor Amengual; per la Junta del Port, el senyor Bartriana; per l’Associació de Consignataris, el president, el senyor García; per l’Associació de Naviliers i Consignataris, el senyor Roig Torres; en representació de la Companyia Transatlàntica, el senyor Luis Sepelana; per la Companyia Pinillos, el capità inspector, el senyor Subiño; per la Companyia Transmediterrània, el senyor Abad; per l’Associació de Capitans i Pilots de la Marina Mercant, el secretari, el senyor Morey; per l’Associació de Maquinistes Navals, el senyor Ferrer, el president; pel Reial Club Marítim de Barcelona, el seu president, el senyor Sedó; per l’Associació de Fogoners i Mariners Navals, el seu president, el senyor Morales; el secretari de la Escola de Nàutica, el senyor Joaquín de Borja —que també era director de la Comissió Oceanogràfica—, i dues persones destinades a tenir la màxima responsabilitat en els seus respectius projectes: Francesc Condeminas Mascaró, catedràtic d’Història de l’Escola de Nàutica, i Ramón Bullón, inspector d’Emigració, professor de l’Escola de Nàutica i molt més.

Després d’agrair l’assistència als convidats, Ibarra va convidar el senyor Condeminas a llegir un projecte de bases, del qual era autor, sobre el que podria ser el museu¹⁹. El projecte museogràfic (tot i que en aquella època no utilitzaven aquesta terminologia) estaria integrat per tres seccions. La primera, dedicada a marina històrica i arqueologia naval; la segona, instruments nàutics i cartografia; i la tercera, oceanografia, arts i artefactes de pesca (evidentment, la recuperació dels materials del Cocodrilo). Un tema important era la ubicació del futur museu. Mentre no es disposés del lloc adient, es proposava demanar a l’Ajuntament la concessió d’un dels pavellons disponibles al parc de la Ciutadella. Per continuar endavant, calia formar un patronat que representés les corporacions i entitats marítimes —de fet, tots presents a la reunió—, i per anar avançant es va nomenar una ponència de treball. La seva primera acció seria enviar un telegrama al president del Directori militar, el general Miguel Primo de Rivera, amb el següent text:

Presidente Directorio militar. Madrid. Reunidos en Asamblea representantes corporaciones oficiales y entidades Marítimas, interesadas en la creación Museo Naval, ruegan encarecidamente V. E. demore cumplimiento R. O. 8 marzo desarme pontón Cocodrilo, ínterin pueda elevarse V. E. proyecto definitivo creación Museo Naval.

Tots els presents van signar el telegrama i van donar per finalitzada la reunió²⁰.

Aprofitant que pocs dies més tard Primo de Rivera era a Barcelona, una representació dels promotors va demanar audiència amb el dictador, probablement el 16 d’abril, i li van lliurar en persona un escrit que incorporava més detalls. En primer lloc, es demanava explícitament que s’autoritzés oficialment la creació d’un museu naval a Barcelona. També que es deixés a Barcelona el material del Cocodrilo per al museu i que es recollissin altres objectes relacionats amb la història de la navegació o de la pesca que es poguessin trobar a la costa catalana sota la dependència de les comandàncies o ajudanties de Marina de les províncies de Barcelona i Tarragona. Finalment, se sol·licitava que es constituís un patronat integrat per representants de les corporacions oficials i entitats marítimes de Barcelona, que es farien responsables del manteniment de la institució i l’administració i el funcionament del museu, sota la presidència del seu impulsor, el comandant de Marina José Ibarra²¹.

El dia 24 d’abril de 1924, acompanyat dels regidors Marimón i Alegret, Ibarra va visitar l’alcalde de Barcelona, el senyor Álvarez de la Campa, per presentar-li la proposa del museu. L’alcalde va oferir el seu suport i va expressar la idea d’habilitar un dels locals del parc per instal·lar els elements del futur museu. Per un altra banda, l’Ajuntament s’oferia a contribuir amb una subvenció anual per donar suport a l’esmentat museu²² i es va concretar la cessió d’un dipòsit provisional al parc de la Ciutadella, a l’antic Palau de la Indústria²³. Més concretament, s’havia ofert el pavelló de la Vaqueria Suïssa del parc, però el projecte no va prosperar²⁴.

La tarda del 31 de maig hi va haver un altre reunió a la Comandància de Marina, probablement només de la ponència de treball. En acabar, Ibarra va fer unes manifestacions a un periodista, de les que prenem textualment alguns paràgrafs:

El Museo Naval que tengo en proyecto desarrollaría, sin duda alguna, las aficiones hacia las cuestiones marítimas, infiltrando en el ánimo de todos la idea, que ningún español debe olvidar, que es en el mar donde reside la verdadera riqueza de nuestro país; pero no es esto solo: sería, además, de gran utilidad para la instrucción del personal de la Armada, destinado a ocupar puertos, que las Comandancias de Marina continúen en relación con los industriales de aquel ramo (…) Yo he pensado que en ese Museo se podrían dar continuamente conferencias técnicas que vulgarizasen la ciencia marina, instruyendo a todos por el método más fácil: el de deleitar con la palabra fácil y la anécdota interesante.

En el mateix article, Ibarra enumera alguns dels objectes que podrien formar part del futur museu i que, segons ell, eren els següents: un bastó de comandament de l’almirall Nelson, el model de la fragata de Santa María de la Cabeza (procedent de Mataró) i unes banderes vinculades a la guerra a les Filipines; una bandera ianqui i un altra filibustera (sic)²⁵.

Els promotors del museu estaven tan convençuts de l’èxit de la seva proposta que, amb un optimisme total, el 25 de juliol van comunicar a la premsa que ben aviat es dictaria una reial ordre autoritzant la creació del museu²⁶. Pocs dies més tard, probablement el 5 d’agost de 1924, es va reunir el patronat del Museu Marítim de Barcelona, sota la presidència del comandant de Marina, el senyor José Ibarra y Méndez de Castro:

acordándose por aclamación nombrar director del Museo al señor Ibarra y otorgar[le] el título de presidente honorario al comandante de Marina de la provincia. También procediose al nombramiento de los encargados de las secciones principales en que estará dividido el Museo: sección arqueológica, señores Soldevila y Condeminas; sección de pesca, señor Bauzá; y sección de Instrumentos y marina actual, señores Vicente Diego Abad y Luis Manuel de Villena. Para los cargos de tesorero y secretario se nombró, respectivamente, a los señores don Carlos Mallol y don Conrado García Casas. Una ponencia formada por Condeminas, Villena y Soldevila se encargarán de preparar los presupuestos de constitución y mantenimiento²⁷.

■ RESPOSTA NEGATIVA I NOVA INICIATIVA (1924-1929)

A principis de setembre de 1924, José Ibarra va cessar com a comandant naval i va ser substituït per Adrián Pedrero. Ibarra va passar a la reserva²⁸. Sabem poc del nou comandant naval, però resulta clar que no es volia o no es podia implicar en el projecte del museu i el seu nom no apareix enlloc a partir de llavors. La resposta negativa del Ministeri de Marina es va publicar en forma de RO de 22 de octubre de 1924, en aquestes termes:

Primer. Que no procedeix autoritzar oficialment la creació d’un Museu naval a Barcelona sense perjudici que les entitats i corporacions marítimes de la dita ciutat puguin establir un Museu Naval, local o regional pel treure el del seu compte totes les despeses d’instal·lació i entreteniment.

Segon. Que no es pot modificar la Reial ordre de 8 de març de l’actual, que determinava la destinació que havia de donar-se al material existent al pontó Cocodrilo, i que en el cas que s’acordés l’establiment del dit Museu en les condicions exposades en el número precedent o per afavorir el desenvolupament de la iniciativa, es faciliti la formació del dit Museu amb la remesa, en qualitat de dipòsit, de la part de l’expressat material que no tingui lloc adequat en el Museu Naval de Madrid.

Tercer. Que no correspon a aquest Ministeri constituir un Patronat per a l’administració i funcionament del dit Museu, que en cas d’ésser establert, haurà d’ésser dirigit i administrat per les persones que lliurement escollin les entitats i corporacions marítimes que atenguin a les despeses d’instal·lació i entreteniment²⁹.

En paraules de Ferran Arranz:

no encontrándose en las altas esferas la cordial acogida que pretendían los peticionarios, aun cuando no se les denegara la petición (que en realidad no necesitaban), según R.O. de 22 de Octubre de 1924, y este museo no pasó de aquí: una solicitud y una Real Orden³⁰.

En realitat, la pilota queda en el terreny de les institucions catalanes. La Marina no s’hi vol implicar, i molt menys assumir responsabilitats i despesa. Per tant, la resposta del Ministeri és més aviat un laissez faire, laissez passer.

En aquest moment, la iniciativa va rebre una aturada. El projecte havia de canviar d’orientació. Un fet important és que José Ibarra va desaparèixer totalment del projecte. No en coneixem les circumstàncies, però no sembla que sigui només una conseqüència directa de la seva marxa de la comandància, sinó també una qüestió de persones o d’una reacció davant la negativa del Ministeri a donar suport al museu. El fet és que Ibarra es mantindria, fins on sabem, al marge del museu en el futur.

La pedra angular de la nova etapa i la solució van venir del desllorigador del problema de la mateixa Escola de Nàutica de Barcelona. Fundada l’any 1769 per Sinibald Mas sota els auspicis de la Junta de Comerç, inicialment les seves aules van ser en un local particular a la Barceloneta i poc desprès es van traslladar a un edifici de lloguer situat a la Baixada de Viladecols. La major part de la seva història, però, la va passar ocupant una part de l’edifici de la Llotja, entre els anys 1774 i 1918. Quan aquest darrer any l’administració de la Llotja va reclamar l’espai que ocupava l’escola, la institució d’ensenyament es va haver de mudar a uns modestos locals del Pla del Palau, al conjunt d’edificis que coneixem com a Porxos d’en Xifré. Més concretament, al primer pis del número 12-14 del passeig d’Isabel II, cantonada amb el número 9 del carrer Cristina.

Paradoxalment, l’Escola de Nàutica de Barcelona havia adquirit una rellevància tal a Espanya que la manca d’un edifici digne resultava un assumpte vergonyant. L’any 1915 hi va haver una gran reforma de l’ensenyament nàutic, amb el Reglamento de Enseñanzas Náuticas de 28 de maig de 1915. Per primer cop, aquesta formació deixava els instituts d’ensenyament secundari i passava a disposar dels seus propis equipaments, que es denominaven Escoles Especials de Nàutica. En aquell moment, a Espanya hi havia escoles operatives a Alacant, Barcelona, Bermeo, Bilbao, Cadis, Gijón, La Coruña, Lequeitio, Málaga, Palma de Mallorca, Palència, Santa Cruz de Tenerife, Santander, Santoña (agregada a l’anterior), Santurce i València³¹. Cada una d’aquestes mantenia el seu caràcter propi, ja que unes depenien del Govern, altres de diputacions o ajuntaments, i fins i tot algunes eren sostingudes per donacions particulars.

Per una RO d’1 de febrer de 1924, les Escoles de Nàutica foren segregades del Ministeri d’Instrucció Pública i passaren a dependre del de Marina, a través de la Direcció General de Navegació. Una nova disposició, potser més transcendental indirectament per a la història del museu marítim, és la RO de 6 de juny, que va deixar només quatre escoles a tot el país: Bilbao, Santa Cruz de Tenerife, Cádiz i Barcelona. Amb això havia arribat el moment inexcusable de dotar l’escola nàutica de Barcelona d’un espai digne. Tal i com alguns pensaven i hem vist, podia ser quelcom més: una veritable universitat del mar, com ho podria haver estat el projecte de l’Oceanogràfic. Ara totes les peces, inclòs el museu marítim, podien encaixar. I la garantia de l’èxit la va proporcionar un altre oficial naval, ja que el timó del projecte va ser assumit pel ja conegut capità de corbeta Ramón Bullón.

EI canvi de jurisdicció de les Escoles de Nàutica tingué influència en la direcció de l’Escola de Barcelona, dirigida llavors pel capità Emili Solà, personalitat molt prestigiosa entre la professió i que ja ha aparegut anteriorment³². El 7 de gener de 1927, la direcció passava a mans de Ramón Bullón, que ja era professor de l’Escola des del 1915 i que va ser l’únic marí militar que va assolir aquesta responsabilitat. El nou director aprofità la nova reglamentació de les Escoles de Nàutica per proposar la construcció d’un gran edifici que batejà amb el nom d’Institut Nàutic del Mediterrani. Demanà el concurs de l’Ajuntament, de la Diputació i de la Cambra de Comerç i tramità l’expedient al Ministeri. En el seu projecte, un memoràndum signat el 23 de novembre de 1928, Bullón definia el que havia de ser el nou «Instituto Náutico del Mediterráneo», un document que recull i sintetitza moltes de les idees que havien anat apareixent des de feia anys —entre d’altres, la creació d’un «Museo Marítimo Regional»³³.

L’any 1929 es va donar el primer pas sòlid per fer realitat aquesta nova escola de nàutica i un futur centre de cultura marítima. Es va aconseguir la cessió, per Reial ordre de 30 d’abril del Ministeri de Foment, d’uns terrenys situats entre el Moll del Dipòsit i el Pla del Palau, dins la zona marítima. Aquest espai, ple de magatzems de poca entitat i d’estructures que dificultaven la urbanització del Pla, era objecte d’atenció des de feia temps per part de l’Ajuntament, que estava impossibilitat de fer-hi res perquè no hi tenia jurisdicció. Llavors, la construcció de la futura Escola de Nàutica oferia una solució a gust de tothom: ocupar i netejar l’espai, fer-hi un edifici monumental i permetre d’urbanitzar el Pla del Palau. Un Reial decret de 14 de novembre del mateix any del ministre de Marina va autoritzar a resoldre tot allò referent al projecte i la construcció de l’edifici. L’Escola havia de continuar sota la dependència del Ministeri de Marina, però les altres seccions serien administrades, organitzades i sostingudes pel Patronat de l’Institut Nàutic del Mediterrani, que presidia el president de la Diputació.³⁴ Així va néixer, al principi només en esperit, el futur Institut Nàutic de la Mediterrània i es va donar el primer pas, posant en marxa la construcció de l’edifici, que l’Ajuntament de Barcelona es comprometia a subvencionar³⁵. El projecte arquitectònic va ser encarregat als arquitectes municipals Joaquim Vilaseca Rivera (1885-1963) i Adolf Florensa Ferrer (1889-1968), noms que trobarem vinculats durant molts anys amb el Museu Marítim.

LA CREACIÓ DE LA JUNTA DE PATRONAT DE L’INSTITUT NÀUTIC DE LA MEDITERRÀNIA³⁶

Per al Museu Marítim de Barcelona, com a institució, la data fundacional és la creació, per Reial decret de 14 de novembre de 1929, de la Junta de Patronat de l’Institut Nàutic de la Mediterrània. Aquesta Junta, que havia de ser l’òrgan rector de l’Institut, tenia com a president el de la Diputació Provincial de Barcelona³⁷ (i, poc més tard, en restaurar-se la Generalitat el 1932, el president d’aquesta), amb una vicepresidència en la persona del president de la Cambra de Comerç i Navegació i un inspector delegat del Ministeri de Marina, en la persona del comandant de Marina de Barcelona. La Junta donava entrada a moltes i diverses entitats relacionades amb la cultura i amb la mar, i els seus presidents o delegats actuaven com a vocals de la Junta: Ponència de Cultura de la Diputació Provincial, Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Associació de Naviliers i Consignataris, Associació de Consignataris, Cambra de la Indústria, Associació de Capitans i Pilots de la Marina Mercant, Societat Espanyola de Maquinistes Navals, Associació de Capitans i Oficials de la Reserva Naval, Col·legi d’Agents de Duanes, Asil Naval, Pòsit Marítim, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvi i la Caixa de Crèdit Marítim. Finalment, quedava com a director tècnic de la Junta el director de l’Escola Oficial de Nàutica.

La Junta va posar en marxa diferents comissions: l’Executiva, la d’Obres, l’Administrativa i les Ponències de Reglament i de Cultura. Aquesta darrera és la que interessa aquí. Museu i Biblioteca, anomenades de forma genèrica Obra Cultural, eren competència exclusiva de la Junta de Patronat³⁸. Francesc Condeminas Mascaró (1890-1959) va ser nomenat director i organitzador del museu en una sessió de la Junta de Patronat el gener de 1932, ja sota la Presidència de Francesc Macià. Condeminas portaria el timó del projecte els propers anys i definiria el projecte final del museu marítim. Pel que fa a l’escola, hi va haver un canvi important amb la dimissió de Bullón poc després de la proclamació de la República, en una carta de dimissió signada el 12 d’agost de 1931. Bullón es va reincorporar a l’Armada i la direcció de l’escola va ser ocupada per Alfredo Jaén Jiménez fins el 1933, quan va tornar Emilio Solá per un breu període. ³⁹

Curiosament, mentre es consolidava un projecte institucional, trobem també un moviment protagonitzat per Salvador Miquel, un sastre de la Barceloneta que vivia immers en un món mariner i pescador ara gairebé desaparegut però que aleshores impregnava cada casa i cada persona del barri més mariner de Barcelona⁴⁰. Salvador Miquel Laporta, com el seu pare, va participar en diverses iniciatives culturals al barri de la Barceloneta, especialment a partir de la reunió d’un grup de joves militants de les joventuts nacionalistes catalanes. Miquel havia impulsat, entre el 23 de setembre i el 2 d’octubre de 1927, l’Exposició de Treballs Manuals de la Gent de Mar⁴¹, fruit de prèvies exposicions fetes des del 1927 al Centre Excursionista Cèsar A. Torres de la Barceloneta. Més tard va fer una quarta edició de l’Exposició de Treballs Manuals de Gent de Mar a l’Exposició de Barcelona de 1930, a Montjuïc, al Palau Alfons XII. S’hi van exhibir 356 objectes, no només models, sinó també escultures, caixes de mariner, pintures, etc. procedents de diferents col·leccions particulars.

En una nota publicada a La Vanguardia, es posava de manifest la voluntat de preservar aquesta col·leccions per a un futur museu marítim a la ciutat:

El día, que queremos creer no muy lejano, en que Barcelona consiga tener un museo naval, habrá que dedicar una de sus secciones a la historia de la marina catalana a través de los buques en miniatura construidos por la gente de mar (…) No debemos olvidar que Barcelona posee el astillero civil más antiguo del mundo, y cuando queden al descubierto sus grandes arcadas y los que fueron inmensos careneros, con la desaparición de los actuales cuarteles y la total urbanización del barrio de Atarazanas (…) se verá que aquel es el lugar más indicado para instalar en él el Museo del Mediterraneo…». En definitiva, los mismos elementos que con tanto desinterés han trabajado en las exposiciones de trabajos manuales de la gente de mar, podrían, una vez clausurado el Gran Certamen de Montjuïc, hacer propaganda para que sea un hecho la creación del Museo Naval del Mediterráneo en el recinto de las antiguas Atarazanas.

En la mateixa línia anaven les paraules de Braulio Solsona, aparegudes en un reportatge publicat a la revista Crónica, amb un títol molt significatiu: La tradición marítima de Cataluña. Con motivo de la interesante exposición de trabajos de gente de mar, se habla de constituir el Museo del Mediterráneo⁴².

Pel seu posicionament polític, de caire catalanista, i també per la seva posició no professional, mes aviat amateur, Salvador Miquel estava distanciat de la resta de grups que treballaven per constituir un museu, i això pot explicar que aquesta proposta paral·lela no fos presa en consideració. No ens consta que tingués relació o vinculació amb Ibarra, amb Bullón o amb la resta dels implicats, tot i que segurament es coneixien i Miquel havia de tenir coneixement del que s’estava forjant. La Barcelona marítima era un món molt petit. Entre d’altres coses, per la polèmica que hi havia al barri de la Barceloneta amb l’emplaçament del futur Institut Nàutic de la Mediterrània⁴³. En tot cas, probablement en el context de la dictadura de Primo de Rivera Miquel no era un bon company de viatge⁴⁴.

Els esdeveniments entre el 14 de novembre de 1929 i el 20 d’octubre de 1936 han estat relatats en altres llocs amb detall i no cal repetir-los. Són pocs anys però farcits de canvis institucionals (la proclamació de la República, la recuperació de la Generalitat) i de tensions polítiques i socials (els fets d’octubre de 1934, el Bienni Negre, l’esclat de la Guerra i la revolució el 18 de juliol de 1936). Aquest període escapa dels objectius del present article i està força documentat, com també està ben documentada la història del Museu Marítim de Barcelona fins a la creació del Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona l’any 1993.

■ LES DRASSANES REIALS, LA MILLOR UBICACIÓ POSSIBLE (AMB MATISOS)

Només farem esment a un assumpte que ha estat present des del primer moment i que va esdevenir una realitat només el juliol de 1936 i gràcies a circumstàncies molt singulars: la recuperació de les Drassanes Reials per a la seva dedicació com a museu marítim. No era una idea improvisada. Per exemple, ja en un article publicat el maig de l’any 1914 es proposaven diferent millores en la ciutat, entre elles la restauració de les Drassanes per instal·lar-hi l’Escola de Nàutica i el Museu Naval (sic). També es proposava aterrar les casernes adjacents —la de les Rambles, que se va enderrocar l’any 1935—, enjardinar l’entorn i «conservar el pany de muralla del Paral·lel amb la torre i el portal de Santa Madrona, decorant-los amb jardins i canons vells»⁴⁵. Podríem dir que aquesta idea estava en la ment de moltes persones. Les Drassanes semblaven el lloc natural per instal·lar-hi un museu, en una època en que ningú pensava en les condicions que havia de reunir un local per acollir col·leccions i materials delicats, però mentre alguna gent pensava en el futur de les Drassanes Reials, altres interessos treballaven per a la seva desaparició. La polèmica sobre el seu destí final va ser tan virulenta com ho acostumen a ser les discussions d’aquesta mena a Barcelona.

En un costat hi havia els qui optaven per la destrucció absoluta del monument per tal de permetre esponjar el barri i possibilitar la realització d’antics plans urbanístics. No oblidem que el barri de les Drassanes és, de fet, un dels límits del barri xinès i que al costat de la caserna hi havia tot un mon de tavernes, prostíbuls i carrer famosos entre la gent de la nit, com ara el carrer Portal de Santa Madrona, Migdia, Mina, Montserrat, etc. En aquest sentit, quedava encara pendent l’aplicació del Pla Baixeres, una reforma urbanística ajornada que projectava obrir un carrer pel cor del Raval, entre la Universitat i el Moll de Barcelona. Més directament relacionat amb les Drassanes, la Comandància d’Enginyers de l’Exèrcit va presentar el 1926 un projecte d’urbanització de l’espai ocupat per les antigues naus, que de fet preveia substituir-les per un conjunt de gratacels. En alguns despatxos, molts consideraven les Drassanes com unes rampoines sense cap valor i un obstacle en el camí de la reforma del barri, un llast sentimental que impediria una gran millora urbanística pendent⁴⁶.

A l’altre costat de la trinxera hi havia els partidaris de conservar el conjunt, o almenys les parts més significatives del mateix, tot i que d’entrada no hi havia acord sobre el seu destí final. Les propostes anaven des de la creació d’un museu fins a la reconversió d’una part del conjunt en piscina municipal, aprofitant l’estructura de pilars i arcades. Afortunadament es va optar per la conservació. A la Gaseta de les Arts, l’arquitecte Bonaventura Bassegoda va proposar a la Junta de Museus que intervingués de forma activa per salvar les Drassanes de l’enderroc. Segons ell, en Joan Sacs (un dels pseudònims del polifacètic Feliu Elias, Apa), va ser el primer que va donar l’alerta⁴⁷. També se citen dues persones, Rafael Benet⁴⁸ i l’arquitecte Girona, que també havien proposat la idea d’instal·lar-hi un museu marítim. L’article acabava proposant que, si a les Drassanes hi havia prou espai, es podrien recuperar també els materials que hi havia al Museu de la Ciutadella (és a dir, els no marítims)⁴⁹. Finalment, en una Barcelona en la qual constantment es perdia part del patrimoni artístic i arquitectònic, una campanya endegada per Carreras Candi i el Centre Excursionista de Barcelona, sumada a tot un estat d’opinió favorable, el conjunt de les Drassanes Reials va salvar-se de la piqueta⁵⁰. A partir d’aquí, la idea més popular era la d’instal·lar aquest museu a les Drassanes Reials de Barcelona, i havia de fer-se utilitzant la col·lecció de l’INM com a punt de partida⁵¹.

Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona estava immers en una operació per «permutar» algunes antigues casernes per tal de recuperar espais ocupats fins aquell moment pels militars. Per supervisar aquesta operació es va crear per Decret de 15 de març de 1927 la Junta Mixta d'Urbanització i Aquarterament. Els militars, que ocupaven el conjunt de les Drassanes des del segle XVIII (primer com a mestrança i desprès com a parc d’artilleria), van ser traslladats, poc a poc, a una nova caserna a Sant Andreu, i el 9 de febrer de 1935 la Junta (es a dir, la ciutat) es feia càrrec de les velles naus. Immediatament va començar l’enderrocament de la caserna pròpiament dita, a tocar de la Rambla. Poc després, l’Ajuntament de Barcelona, en sessió de 12 d’agost de 1935, va aprovar l’idea exposada alguns paràgrafs més amunt, destinant a «museu naval» l’edifici de les antigues Drassanes, conjunt monumental rebut aquell mateix any per la ciutat de mans de l’exèrcit. El text de l’acord deia el següent:

…recogiendo la idea de la Unión Inter-académica, Fomento del Trabajo Nacional, y otras entidades culturales de Barcelona para que se organice un MUSEO NAVAL instalándolo en el edificio de las antiguas Atarazanas, y de conformidad con el informe emitido por la Junta de Museos que halló digna de ser tomada en consideración la parte principal de la sugerencia, si bien es verdad que por tener absorbidas actualmente sus atenciones y disponibilidades, no puede por ahora encargarse de llevar a la práctica la indicada sugerencia, se reserva el antiguo edificio de la Atarazanas para ser destinado a fines culturales, con el fin de estudiar oportunamente la posibilidad de acceder a lo que interesan las Entidades de referencia⁵².

L’esclat de la Guerra Civil i la situació revolucionària i bèl·lica subsegüent van precipitar els fets, amb l’ocupació efectiva de l’edifici. El 20 d’octubre de 1936 es va crear el Museu Marítim de Catalunya. Pocs dies desprès de la seva creació per decret, va ser encomanada la rehabilitació de l’edifici als arquitectes municipals, els ja coneguts Vilaseca i Florensa. L’Ajuntament posava els tècnics i havia de facilitar també els materials adients perquè les reformes es fessin sense trencar l’harmonia del conjunt. El dia 27 d’octubre, els responsables del museu van prendre possessió de l’edifici i en aquell moment es va delimitar oficialment l’espai que en principi havia d’ocupar el museu, que de fet era la major part de les Drassanes.

■ CONCLUSIONS

Durant les dues primeres dècades del segle XX hi trobem, de forma discreta però constant, un creixent interès per les coses del mar, des d’una dimensió econòmica però també cultural. S’hi troben incursions diverses en els temes marítims a través de publicacions, conferències, etc. A més a més, hi veiem diferents grups de persones que coincideixen en un projecte, idea o ambició, si voleu: la de crear una institució dedicada a la ciència i la cultura marítima en diferents dimensions, gairebé sempre amb un denominador comú, que és la voluntat de crear a Barcelona un museu marítim. Cal reconèixer les persones que van contribuir a la creació del que ara és un dels millor museus marítims del món: José Ibarra, Ramón Bullón, Joan Soldevila, Emili Solà, Francesc Condeminas, etc.

La creació de l’actual Museu Marítim de Barcelona no va ser, doncs, fruit d’un a decisió presa en un despatx, sinó un procés complex amb molts protagonistes i un entorn canviant. Aquesta gènesi i la complexitat dels seus primers anys de recorregut, inclosa una guerra civil, han marcat en molts sentits el caràcter i les col·leccions del museu i han condicionat el que som ara.

La història definitiva del Museu Marítim de Barcelona no està escrita, i aquest article és una petita contribució al coneixement de la institució i, sobretot, a les persones que amb passió i amb esforç van crear una institució gairebé centenària.

■ BIBLIOGRAFIA

Ansola Fernández, Alberto. «Una pesca feliz. Alfredo Saralegui y sus pósitos de pescadores (1915-1936)». A Historia social, núm. 57 (2007): 3–26.

Dahl Termens, Silvia, Enric Garcia Domingo i Olga López Miquel. Les Drassanes Reials de Barcelona. Museu Marítim de Barcelona /Efadós, 2013.

Garcia Domingo, Enric. «El Cocodrilo, estació oceanográfica al port de Barcelona». A Singladuras, Revista del Museu de la Marina de Vilassar, núm. 17 (1994): 9–10.

Garcia Domingo, Enric. «Salvador Miquel (1900-1983) La societat civil darrere d’un projecte de museu marítim”. A Drassana, revista del Museu Marítim de Barcelona, núm. 13 (2005): 38–47.

Moreno Rico, Xavier. «La enseñanza náutica en Barcelona entre 1769 y 1939». A Revista de historia naval, vol. 11, núm. 41 (1993): 25–46.

Moreno Rico, Xavier. El piloto de derrota José Ricart y Giralt (1847-1930) y la cultura marítima de su época, Museu Marítim de Barcelona, 2013.

Moreno Rico, Xavier. «El capitán de corbeta Ramón Bullón y la creación del Instituto Náutico del Mediterráneo, 1927-1931». A Barcelona Quaderns d’Història, núm. 22 (2015): 227–246.

Pérez-Rubín Feigl, Juan. «Las Investigaciones biológicopesqueras de Joaquín de Borja en el mar catalán (1891-1924) y el pontón oceanográfico Cocodrilo». A Drassana: revista del Museu Marítim, núm. 16 (2008): 98–117.

Zamora Terrés, Juan. Ernesto Anastasio Pascual. Más allá del horizonte marino. Museu Marítim de Barcelona, 2018.

■ NOTES

1. Museu Marítim de Barcelona. Fons Arranz. Notes sense classificar i carta de 17 de maig de 1956 a Francisco Jiménez.

2. La pèrdua de les colònies espanyoles del Carib i del Pacífic, l’ofensiva europea sobre el Marroc, a principis del segle XX, i els acords de la Conferència d’Algesires van donar nova vida als sectors africanistes catalans. En aquest context, l’interès per la geografia com a eina d’expansió colonial i econòmica es va articular a través de diferents institucions, algunes de les quals a Catalunya. Cal destacar la Societat Geogràfica de Barcelona, constituïda el 1909, tot i que hi ha diferents antecedents notables.

3. Més informació a https://fundacionodondebuen.com/

4. Javier Moreno Rico, El piloto de derrota José Ricart y Giralt (1847-1930) y la cultura marítima de su época, Museu Marítim de Barcelona, 2013.

5. Juan Zamora Terrés, Ernesto Anastasio Pascual. Más allá del horizonte marino. Museu Marítim de Barcelona, 2018.

6. Saralegui va ser el creador de l’Institut Social de la Marina, però la Guerra Civil el va deixar en l’oblit, mentre el règim franquista es va apropiar del seu projecte i el va reinventar sense recuperar el seu nom. Alberto Ansola Fernández, «Una pesca feliz. Alfredo Saralegui y sus pósitos de pescadores (1915-1936)», a Historia social, núm. 57 (2007), 3-26.

7. Es tracta del Museo Naval Oceanográfico fundat el 1908 per la Sociedad Oceanográfica de Guipúzcoa i es pot considerar un dels primers museus dedicat a les ciències naturals a Espanya. Els seus orígens els trobem en la visita que va fer a la ciutat el príncep Albert I de Mónaco, qui va promoure la constitució de la Sociedad Oceanográfica de Guipúzcoa, avui Oceanográfica de Guipúzcoa. El museu va començar a desenvolupar-se el 1913.

8. Jaume Carrera Pujal (1895-1961), periodista i historiador. Entre altres coses, fundador la revista Catalunya Marítima, un destacat espai de foment de la marina.

9. La mort prematura de Prat de la Riba no li va permetre veure la poca consistència d’aquest renaixement de la marina catalana. Jaume Carrera, La Veu de Catalunya, 22 de juny de 1930, «Els ensenyaments marítims».

10. A. de Falguera, J. Vilaseca, Josep Maluquer. Projecte de Institut Oceanogràfic de Catalunya: Barcelona: Henrich, 1919. Comentat a Messidor. Revista mensual de Intercambio intelectual y económico, núm. 18, maig de 1919.

11. Jaume Carrera, ibídem.

12. Juan Pérez-Rubín Feigl, «Las Investigaciones biológicopesqueras de Joaquín de Borja en el mar catalán (1891-1924) y el pontón oceanográfico Cocodrilo», a Drassana: revista del Museu Marítim, 2008, núm. 16, 98-117, https://raco.cat/index.php/Drassana/article/view/123656; Enric Garcia Domingo, «El Cocodrilo, estació oceanográfica al port de Barcelona», a Singladuras, Revista del Museu de la Marina de Vilassar, núm. 17, 1994, 9-10.

13. Sovint apareix com a José de Ibarra (per exemple, a La Vanguardia de l’1 de novembre de 1924, amb motiu d’un banquet homenatge a l’excomandant naval, però en el seu expedient militar surt correctament sense el «de». Archivo General de Marina Álvaro de Bazán, Cuerpo General, Asuntos Personales, 620-569. D. José de Ibarra y Mendez de Castro.

14. La principal font sobre aquest tema és Xavier Moreno Rico, «El capitán de corbeta Ramón Bullón y la creación del Instituto Náutico del Mediterráneo, 1927-1931», a Barcelona Quaderns d’Història, núm. 22, 2015, 227-246. La tasca de Bullón va ser reconeguda i homenatjada per la Facultat de Nàutica batejant un aula amb el seu nom.

15. El Cocodrilo va ser assignat a la Divisió Naval Aeronàutica com a taller flotant i finalment es va destinar a blanc flotant per als hidroavions destacats a Barcelona. Cap el 1930, el que en quedava va ser desballestat.

16. Segons sembla, es tracta de l’única bandera ianqui capturada por l’Armada espanyola en la guerra hispano-americana, una bandera dels insurrectes cubans, un model de la fragata Santa María de la Cabeza (dipositada a l’Ajuntament de Mataró) i el bastó de campanya predilecte de Nelson.

17. La Publicitat, febrer de 1924.

18. La Libertad, 1 de març de 1924; El Sol, 1 de març de 1924; La Voz, 1 de març de 1924

19. En parlar de la Mancomunitat, hem vist el projecte que redactaven Solà i Soldevila, i ara Condeminas continua, mentre que Soldevila tornarà a aparèixer. Sembla clar que hi ha una continuïtat.

20. ABC, 4 d’abril 1924. Edició del matí, p. 14. La Vanguardia, 5 d’abril de 1924, p. 6.

21. Arxiu Històric de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Caixa 628, Expedient 12. Còpia de l’ofici de 12 d’abril 1924 enviat al president del Directori Militar que acompanya el nomenament del senyor Jose María Sabater y Julià, de data 8 de maig, com a representant de la Cambra al Comitè per a la Creació d’un Museu Naval a Barcelona. També ABC (Madrid), 17 d’abril de 1924, p. 10; El Sol, 16 d’abril de 1924.

22. Fernando Álvarez de la Campa y Arumí era tinent coronel de l’exèrcit i va ser el primer alcalde de Barcelona nomenat per la dictadura de Primo de Rivera del 21 d’octubre de 1923 el setembre de 1924. L’Ajuntament va donar, efectivament, una subvenció de 10.000 pessetes, que van ser invertides en part per a l’adquisició de dos models de vapors a l’enginyer Lluís Jacobi.

23. «Hasta el 14 del actual y durante las horas de nueve a doce, se admitirán pliegos en el negociado municipal de Obras públicas de Interior, para optar al concurso relativo a las obras para completar la construcción del pavimento y arreglo de la cubierta de la nave lateral izquierda del antiguo Palacio de la Industria del Parque de la Ciudadela, destinada a Museo marítimo, bajo el tipo de pesetas 6.766,97 y con sujeción al proyecto que estará de manifiesto en el indicado negociado». La Vanguardia, 8 de gener de 1925.

24. La Gaseta de les Arts, 1 de maig de 1927, núm. 72. L'edifici, conegut també com a Casa Suiza, era situat al costat de l'Estació del Ferrocarril (actual estació de França) al límit del recinte del parc, sobre l'actual passeig de Circumval·lació. Va ser enderrocat l'any 1926, quan l’antic edifici va ser desmantellat i en el seu lloc es va construir un parvulari municipal, encara actiu amb el nom d'Escola Parc de la Ciutadella.

25. ABC, dissabte 31 de maig de 1924. El model és ara al Museu Marítim de Barcelona, però el bastó i les banderes no.

26. La Época, 25 de juliol de 1924; ABC, 25 de juliol de 1924.

27. El Diluvio, 6 d’agost de 1924; ABC, 6 d’agost de1924.

28. La Veu de Catalunya, 3 de setembre de 1924. Ibarra va morir a Barcelona cap el 4 de maig de 1941, com a contraalmirall. (Solidaridad Nacional, 6 de maig de 1941)

29. Text reproduit a La Veu de Catalunya, 4 de novembre de 1924.

30. AMMB. Fons Arranz. Notes sense classificar i carta de 17 de maig de 1956 a Francisco Jiménez.

31. Jesús Lago de Lanzós, La carrera de Náutica. Lo que es y lo que debe ser. Bilbao: [s.n.], 1904, 9.

32. Emilio Solá Bauló fou director de l’Escola Oficial de Nàutica de 1924 a 1927 i de 1933 a 1934.

33. Xavier Moreno Rico, «La enseñanza náutica en Barcelona entre 1769 y 1939», a Revista de historia naval, vol. 31, núm. 41, 1993, pàg. 38, 40-41.

34. Tots els detalls d’aquest procés a Moreno, «El capitán de corbeta Ramón Bullón…», p. 232 ss.

35. Segons acord del Consistori de 31 de juliol de 1928.

36. Sobre aquests projecte i els seus antecedents, vegeu Memoria de la Junta de Patronato del Instituto Náutico del Mediterráneo. 1931.

37. Cal insistir en la vinculació de la Diputació de Barcelona amb l’Escola de Nàutica i amb el Museu Marítim de Barcelona en tot moment, encara ara com a administració a la qual està adscrit l’instrument de gestió actual, el Consorci de les Drassanes Reials i el Museu Marítim de Barcelona, creat el 1993.

38. La Vanguardia, 17 gener de 1932. Excepte un breu període durant la Guerra Civil, Condeminas va ser el director fins a la seva mort, el 1956, tot i que en els darrers anys va ser auxiliat, si no substituït, per Enric Cubas.

39. Moreno, «El capitan de corbeta Ramón Bullón…», p. 228.

40. Vegeu Enric Garcia Domingo, «Salvador Miquel (1900-1983) La societat civil darrere d’un projecte de museu marítim», a Drassana, revista del Museu Marítim de Barcelona, 2005, núm. 13, p. 38-47.

41. La Vanguardia, 8 de juny de 1930, article sense signatura.

42. Crónica, núm. 33, de 29 de juny de 1930.

43. Alguns veïns es van oposar a la construcció, amb arguments variats però pocs sòlids. A La Vanguardia, 24 de juny de 1930, es va publicar una resposta als propietaris i representants d’entitats de la Barceloneta contra la resolució de construir l’edifici projectat per l’lnstitut Nàutic del Mediterrani al solar lliure al Pla del Palau, i es va publicar una justificació signada pel director de l’Escola de Nàutica, el senyor Ramón Bullón, i els arquitectes Joaquín Vilaseca i Adolfo Florensa.

44. Miquel va patir els efectes de la guerra, però el trobem un altre cop participant en exposicions de modelisme (I Exposició de Miniaturas Navales el 1943 o a la III Exposició de Miniaturas Navales el 1947, i fins i tot a la comissió organitzadora d’una nova exposició l’any 1959), però el seu nom no apareix mai ni en el temps de l’Institut Nàutic de la Mediterrània ni del Museu Marítim de Catalunya. No formarà part de la història oficial del museu.

45. Catalunya, revista setmanal, 30 de maig de 1914, 340.

46. Sobre la història de l’edifici, vegeu Silvia Dahl, Enric Garcia i Olga López, Les Drassanes Reials de Barcelona, a Museu Marítim de Barcelona /Efadós, Barcelona, 2013.

47. Feliu Elias i Bracons fou molt conegut en el món de la crítica d’art entre els anys 1910 i 1930, amb la intenció d’orientar l’art català contemporani a un ambient modern i cosmopolita. Vegeu https://www.fbc.cat/news/ca_ES/2015/04/16/0001/feliu-elias-joan-sacs-i-apa-tres-en-un-i-un-treballant-com-tres

48. Uns dies abans, a La Veu de Catalunya, se citaven també les paraules del crític d’art Rafel Benet en el sentit que les Drassanes havien de ser destinades a museu naval (La Veu de Catalunya, 3 d’abril de 1927). Sobre Benet, vegeu https://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Benet; pel que fa a l’arquitecte, no l’hem pogut identificar.

49. Gaseta de les Arts, 1 de maig de 1927, núm. 72.

50. Francesc Carreras Candi, «Las “Dreçanes” o dársenas barcelonesas del siglo XIV», a El Imán: Revista enciclopédica ilustrada, núm. 62, agost de 1927; Les Dreçanes barcelonines: sos inventari y restauració, Barcelona, Tàber, 1928.

51. Una nota publicada a la premsa, una de moltes, informava que, en una sessió de la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, s’havia manifestat veure amb satisfacció «el criteri ja franc i decidit» en el sentit de la conservació de les naus gòtiques de la Drassana. Indicaven, de passada, la conveniència de suggerir la idea que tals naus puguin ésser el Museu Naval de la Mediterrània (La Publicitat, 15 juliol 1926).

52. Gaceta Municipal de Barcelona, 19 d’agost de 1935, p. 578.