Recerca
Evolució històrica de la pesca marítima recreativa a Catalunya: de pràctica invisible a fenomen sociocultural
Alfons Garrido
Associació d’Iniciatives Rurals i Marítimes de Catalunya
0000-0002-0685-8249 | monmaritim@arca-dr.cat
Miquel Martí
Museu de la Pesca – Fundació Promediterrània, Palamós
Data de recepció: 22 de setembre 2025
Data d’acceptació: 30 d'octubre 2025
DOI: https://doi.org/10.51829/Drassana.33.737
CC BY-NC-ND
■ RESUM
L’article proposa una primera aproximació científica a la història social i cultural de la pesca marítima recreativa a Catalunya. Mitjançant l’anàlisi de fonts normatives, testimonis personals, premsa i literatura especialitzada, se’n reconstrueix l’evolució des d’una pràctica residual vinculada a l’oci de les classes altes fins a esdevenir una activitat popular regulada i institucionalitzada. El treball defensa que la pesca recreativa és un objecte històric complex que reflecteix els profunds canvis socials en la relació amb el mar i l’ús del temps lliure.
Paraules clau: pesca marítima recreativa, història social i cultural, patrimoni marítim, esports nàutics, oci
Evolución histórica de la pesca marítima recreativa en Cataluña: de práctica invisible a fenómeno sociocultural
■ RESUMEN
El artículo propone una primera aproximación científica a la historia social y cultural de la pesca marítima recreativa en Cataluña. Mediante el análisis de fuentes normativas, testimonios personales, prensa y literatura especializada, se reconstruye su evolución desde una práctica residual asociada al ocio de las clases altas hasta convertirse en una actividad popular regulada e institucionalizada. El trabajo sostiene que la pesca recreativa constituye un objeto histórico complejo que refleja las profundas transformaciones sociales en la relación con el mar y el uso del tiempo libre.
Palabras clave: pesca marítima recreativa, historia social y cultural, patrimonio marítimo, deportes náuticos, ocio
Historical evolution of recreational sea fishing in Catalonia: from an invisible practice to a sociocultural phenomenon
■ ABSTRACT
This article offers an initial scholarly approach to the social and cultural history of recreational sea fishing in Catalonia. Through the analysis of regulatory sources, personal testimonies, press materials, and specialized literature, the study reconstructs its evolution from a marginal pastime of the upper classes to a widely practiced, regulated, and institutionalized activity. The paper argues that recreational fishing represents a complex historical subject that reveals profound social transformations in the human relationship with the sea and the use of leisure time.
Keywords: marine recreational fishing, social and cultural history, maritime heritage, nautical sports, leisure
■ INTRODUCCIÓ
La recerca desenvolupada pel Museu de la Pesca en l’àmbit del patrimoni marítim i pesquer ha donat lloc a la publicació de nombrosos treballs sobre el sector pesquer professional, tots accessibles a través de la seva pàgina web. Malgrat això, s’ha identificat un buit significatiu en la història marítima que cal omplir: la dimensió històrica de la pesca recreativa com a activitat social i cultural al litoral català. Els milions de pescadors recreatius que hi ha en mars i oceans d’arreu del món posen de manifest la necessitat d’iniciar una recerca específica sobre els seus orígens i evolució.
En l’actualitat, la pesca recreativa a Europa genera un impacte econòmic estimat d’entre 8.000 i 10.000 milions d’euros anuals1. Segons ICATMAR, aquesta activitat aplega a Catalunya prop de 53.000 aficionats que, anualment, fan unes 600.000 sortides al mar i hi dediquen més de 10 milions d’hores. S’estima que capturen unes 1.300 tones de peix a l’any, equivalent a un 5 % de les captures de la pesca professional. A més a més, l’impacte econòmic directe de la pesca recreativa sobre els municipis del litoral català s’estima en uns 89 milions d’euros anuals2.
Malgrat la seva rellevància social i econòmica i l’impacte que pot tenir sobre els ecosistemes marins3 i sobre els sectors vinculats a l’anomenada «economia blava», la pesca recreativa ha estat àmpliament ignorada per la historiografia. Per esmenar aquest buit, aquest article ofereix una primera aproximació científica a la història social i cultural de la pesca marítima recreativa a Catalunya. A través de l’anàlisi de fonts normatives, testimonis personals, premsa històrica i literatura especialitzada, es reconstrueix l’evolució d’aquesta activitat, des dels primers indicis com a pràctica d’oci reservada a les elits fins a la consolidació com a activitat popular, regulada i institucionalitzada. L’estudi argumenta que la pesca recreativa constitueix un objecte històric ric i complex, capaç de reflectir les transformacions profundes en la relació de la societat catalana amb el mar, el temps lliure i els valors ambientals.
■ DEFINICIONS PRÈVIES
Des del punt de vista normatiu, a Catalunya s’entén per pesca recreativa l’activitat extractiva realitzada sense ànim de lucre, amb finalitats d’oci o esportives, i sense que les captures puguin ser objecte de transacció comercial. Aquesta definició, recollida a la Llei 2/2010, del 18 de febrer, de pesca i acció marítimes, delimita clarament la pràctica respecte a la pesca professional, però no reflecteix la complexitat sociocultural de l’activitat.
En aquest sentit, a nivell conceptual, cal distingir almenys tres modalitats4:
• «Pesca recreativa» és el terme més ampli i genèric, i inclou qualsevol activitat de pesca realitzada amb finalitats d’oci i per gaudir del temps lliure. La pesca recreativa no sempre comporta una competició ni tampoc necessita un gran equipament. Aquesta pràctica està motivada per l’activitat en si mateixa i el valor lúdic.
• «Pesca d’esbarjo» és un terme que posa èmfasi en passar el temps lliure, l’oci personal, en l’entreteniment relaxat en un entorn natural i en comunió amb la natura, sense necessitat d’un objectiu esportiu ni competitiu.
• «Pesca esportiva» implica un aspecte competitiu de la pesca que consisteix a desafiar les habilitats personals per capturar peces de determinades mides o espècies seguint regles específiques. La pesca esportiva es practica en esdeveniments organitzats, competicions o tornejos i pot implicar un alt grau de tècnica i un equipament especialitzat.
A banda, a efectes d’emetre les llicències de pesca preceptives, la Llei distingeix dues grans modalitats: la de superfície, que es practica des de terra o des d’una embarcació amb qualsevol estri permès, i la subaquàtica, que es practica nedant, capbussant-se únicament a pulmó lliure. Totes dues modalitats recreatives i les seves variants es poden practicar tant en la forma d’esbarjo com de manera competitiva en el marc d’un concurs o campionat5.
La gran varietat de maneres de pescar fa que la història de la pesca marítima recreativa sigui un camp d’estudi complex socials i culturals relacionats amb l’ús del mar. Per entendre’n l’evolució, cal tenir en compte no només els avenços tècnics i normatius, sinó també la transformació en la manera de concebre el mar, el temps lliure i l’oci. Per això, la pesca recreativa no es pot analitzar com una activitat uniforme, sinó com un conjunt de pràctiques canviants que reflecteixen com la societat s’adapta i es relaciona amb el medi marí.
■ LA PESCA EN TEMPS D’OCI
Com apunta Alain Corbin, la pesca recreativa és una activitat opaca que reflecteix l’ús íntim i personal del temps lliure6. Tanmateix, la manca de rastres o d’evidències no s’ha de considerar un obstacle insalvable, sinó un repte estimulant per als historiadors: com ens permeten aquestes experiències efímeres entendre els usos del mar? Com cal reinterpretar el rastre cultural de l’oci marítim? Aquesta investigació vol enriquir la comprensió del vincle humà amb el mar i del significat del temps lliure en la nostra història marítima col·lectiva.
Tanmateix, aquesta tasca no és fàcil, perquè com escrivia Alain Corbin:
…la quasi infinita diversitat de pràctiques segons l’edat, el sexe, la pertinença social, el calendari, l’estructura emocional dels individus, fa que la pesca, tant si es concep com una pràctica individual com una activitat associativa, sigui un objecte d’extrema complexitat7.
Efectivament, els perfils i les motivacions varien substancialment segons la modalitat, com també el seu context social i cultural. Si antigament l’aspiració era pescar com més peixos millor, avui la tendència és la pesca sense mort o captura i alliberament, impulsada per una consciència ambiental més marcada i un enfocament més conservacionista8. També creix la pesca amb finalitats científiques, la qual introdueix noves dimensions al concepte «pesca recreativa», n’enriqueix el propòsit i n’amplia l’abast.
■ APROXIMACIÓ A LES FONTS HISTÒRIQUES
L’estudi de la pesca recreativa presenta un repte metodològic important: com cal abordar històricament una activitat difusa i reservada que se sol desenvolupar en l’àmbit íntim i privat i que deixa tan pocs rastres documentals. Això obliga a identificar i analitzar amb cura les fonts, indicis i testimonis disponibles que permetin reconstruir amb rigor la seva evolució social i cultural. En l’actualitat, les xarxes socials són una font valuosa per entendre les motivacions i els comportaments dels pescadors recreatius, però en el passat les persones documentaven molt poc la seva vida privada, i encara menys les activitats d’oci. En entorns rurals o mariners, la pesca ocasional sovint responia a necessitats de subsistència i no es percebia com una activitat prou rellevant per ser registrada.
Des del punt de vista normatiu, la pesca marítima recreativa va trigar molt a ser reconeguda institucionalment. Si bé la normativa sobre la pesca als rius data de 19079, la primera regulació de la pesca submarina a Espanya no es va publicar fins al 195710 i el primer reglament específic sobre pesca recreativa no va arribar fins al 196311. Aquestes dates posen de manifest la relativa joventut de la disciplina com a pràctica legalment reconeguda. Tot i això, existeixen altres fonts valuoses, com alguns dietaris familiars, que aporten dades esparses però significatives sobre el sentit que tenia pescar per plaer entre finals del segle XIX i principis del XX. També cal destacar l’aparició de les primeres obres especialitzades dedicades a la pesca al mar, com La pesca como esport. Pesca esportiva, fluvial y marítima, de Joan Soler Lluch (1928), i La Pesca esportiva a mar, de Francesc Ribas (1932), evidències del creixement de l’interès per aquesta pràctica ja avançat el segle12.
Entre finals del segle XIX i inicis del XX, la premsa escrita es consolidà com un mitjà clau per reflectir els nous usos socials de la pesca. A mesura que l’activitat guanyava protagonisme i les competicions esportives prenien força, diaris i revistes van començar a cobrir-ne l’evolució, especialment en la dimensió esportiva i institucional als voltants de Barcelona. Gràcies als mitjans, podem resseguir l’impuls viscut per l’associacionisme esportiu a partir de 1920, un auge interromput per la Guerra Civil i reactivat amb força en el període de postguerra.
Aquestes fonts es poden complementar amb altres documents, com ara les fotografies o la publicitat de l’època, així com amb tota aquella documentació derivada de l’exploració dels arxius de societats, clubs i federacions de pescadors recreatius, gens estudiats fins ara. Finalment, el testimoni oral esdevé essencial també per documentar la història recent de la disciplina, on destaca l’aparició de noves pràctiques vinculades als valors ambientals i a la transformació de la relació entre societat i mar.
■ BREU HISTÒRIA ANTIGA DE LA PESCA D’ESBARJO
Més enllà del valor alimentari del peix capturat, la pesca d’esbarjo ha estat un símbol d’estatus social des de l’antiguitat. Evidències procedents de l’antic Egipte, la Xina i Mesopotàmia demostren que l’aristocràcia la practicava com a passatemps13. A l’antiga Roma, la caça i la pesca es consideraven activitats prou dignes com per merèixer ocupar l’oci dels nobles. Virgili, Horaci, Juvenal, Plini el Vell o Ausoni van descriure l’otium dels més rics canya en mà, pescant per les ribes de la mar, als llacs o en estanys privats construïts especialment per a aquest fi dins les vil·les més luxoses. L’estratificació social romana i la clara diferenciació en l’accés als recursos naturals es reflectia per contraposició a la pesca de subsistència, que duien a terme les classes més pobres en rius i aiguamolls. Malgrat assemblar-se molt, tenien motivacions ben diferents14.
L’historiador Richard Hoffman afirma que durant l’edat mitjana, la pesca d’esbarjo es va estendre com a fenomen cultural col·lectiu entre la noblesa i la burgesia europea15. Aquest interès s’emmarca en un canvi cultural de la població medieval pel qual es va revaloritzar la natura i es va redefinir la relació de l’ésser humà amb l’entorn salvatge. En aquest context, la pesca recreativa era percebuda com un dret natural, expressió d’aquesta nova sensibilitat envers el medi aquàtic.
A Espanya, aquesta visió es veu reflectida a El Tratadico de pesca (1539)16, obra escrita per Fernando Basurto i que, per primera vegada, eleva la pesca al rang d’esport. A més de descriure els estris i les tècniques més usuals, destaca virtuts recomanables per a un gaudi complet, com ara la paciència i la perseverança. Aquí l’autor hi afegeix una nova dimensió espiritual, atès que presenta la pràctica de la pesca com un refugi interior en temps difícils, en sintonia amb l’humanisme renaixentista i la revalorització cultural de la natura.
The Compleat Angler (1653) d’Izaak Walton, traduïda al català com El perfecte pescador de canya, esdevé la màxima exaltació de la pesca recreativa com a experiència espiritual, social i ambiental, molt més enllà de la qüestió tècnica. La pesca es defineix com una litúrgia que connecta l’interior de l’individu amb la natura gràcies a la posada en pràctica de virtuts com la serenor, la reflexió i la paciència. Aquesta visió, fortament impregnada dels valors religiosos i morals de l’època, impactà fortament en el públic del seu temps. Se’n feren centenars de reedicions i va inspirar nombroses obres posteriors, tot contribuint a configurar la imatge idealitzada de la pesca recreativa que es mantingué fins al segle XIX17.
■ L’EXPANSIÓ DE LA PESCA DURANT EL SEGLE XIX
A finals del segle XVIII, Sáñez Reguart, molt inspirat per Walton, considerava que l’afició desbordada per la pesca amb canya al país era una passió gairebé obsessiva que duia els homes a la ludopatia:
…aficionándose con tal extremo á ella, que abandonan sus campos, sus talleres y obradores en perjuicio del sustento de sus familias, entregándose ciegamente á la pesca, de cuyo embeleso no es posible distraerles…18
Malgrat l’escassetat de referències directes, s’infereix que la pesca recreativa feu un salt significatiu al llarg de tot el segle XIX. Una cada vegada més extensa massa obrera urbana se sumava a les classes benestants en l’art de gaudir del temps lliure que permetien les lentes però imparables millores en les condicions socials i laborals dels treballadors industrials. En aquell marc d’urbanització, de conquestes socials i de l’aparició de noves aficions, es començà a forjar entre la societat europea el concepte de l’oci, entès com la manera d’aprofitar el temps lliure desconnectat dels ritmes frenètics de l’urbs i de les preocupacions laborals, en sintonia amb el moviment higienista que promovia els espais naturals com a llocs beneficiosos per a la salut física i mental19.
Imatge 1. Il·lustració inclosa en l’entrada «Caña». Font: Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional, de José Antonio Sáñez Reguart, el primer recull exhaustiu de la informació disponible sobre la pesca amb canya a Espanya (1791-1795).
De fet, durant tot el segle XIX, les administracions de països com França o Anglaterra van veure amb molt bons ulls la pràctica de la pesca entre els aficionats dominicals, atès que allunyava els homes de les temptacions mundanes dels cabarets, de les tavernes i dels bordells, i fomentava en ells virtuts consubstancials a l’experiència en el medi natural, com la paciència, el recolliment, la reflexió, el cultiu dels sentiments cristians i la resignació. Com que els allunyava d’unes ciutats industrials sovint desordenades, brutes i congestionades per gaudir de l’aire net de la natura20, la salut emocional dels seus practicants també en sortia beneficiada
Per altra banda, l’augment de l’afició a la pesca fluvial va despertar una preocupació creixent per la salut d’uns ecosistemes aquàtics pressionats pels efectes de la contaminació de les aigües abocades per la incipient industrialització i de la sobreexplotació dels recursos. La necessitat de regular els usos de la natura en el context d’una creixent humanització dels entorns naturals va impulsar el decret de diverses mesures de control i regulació més estrictes. El 1834, es va promulgar a Espanya la primera llei de caça i pesca, dirigida a mitigar els efectes nocius de l’activitat pesquera descontrolada i, en general, de tota l’activitat cinegètica en expansió. Aquella normativa pionera aspirava a organitzar l’accés als espais aquàtics públics, establir vedes biològiques i promoure polítiques de repoblació21. Així mateix, es va instaurar l’obligatorietat d’obtenir una llicència per poder pescar a rius i mars amb la finalitat de controlar i ordenar una afició cada cop més popular i que creixia sense aturador.
■ LA PESCA COM A ESPORT
El canvi vuitcentista en l’auge de l’oci personal va consolidar una atracció creixent per aficions casolanes com ara la jardineria i el bricolatge, així com la pràctica de l’esport i de l’activitat física22. En aquest context, la pesca va trobar un nou motor de desenvolupament, que va fer emergir una concepció de la pesca d’esbarjo molt més col·lectiva, social i, per primer cop, competitiva. La pesca esportiva, amb la seva «elegància del gest» i la recerca de la «superació d’obstacles meteorològics», s’alineava perfectament amb la nova tendència cosmopolita i refinada de les ciutats emergents i atreia tot un sector de població urbana i burgesa amb uns valors prou diferenciats dels tradicionals i d’extracció rural23. Els nous esportistes ja no eren pacients ni resignats, ni els interessaven el recolliment, la reflexió ni la moralitat cristiana que inspirava la pesca tradicional. Al contrari, els motivava l’esforç físic, la superació individual i, en sintonia amb els nous valors ciutadans, la competició entre iguals. Així doncs, el sorgiment de la pesca d’esbarjo durant la segona meitat del segle XIX visqué, com a rerefons, l’enfrontament entre el conservadorisme rural de la pesca tradicional i el liberalisme urbà de la pesca esportiva.
En aquest canvi cultural en relació amb la pesca, la influència britànica va resultar clau. L’arrelada tradició pesquera anglesa i el seu enfocament esportiu van fer del model britànic un referent per a altres països europeus. A poc a poc, la pesca es va consolidar com una disciplina emblemàtica a escala europea, i a França, les classes més benestants l’adoptaren com un nou símbol de distinció i sofisticació24. La pràctica esdevingué, així, un marcador d’estatus: pescar implicava poder adquirir materials cada cop més especialitzats i d’importació (i cars), dominar tècniques noves i, sobretot, encarnar un ideal masculí que combinava força, elegància i temps lliure per passar-lo a la natura25.
La modernitat en la pesca convisqué durant dècades amb els antics imaginaris. Valverde, en el seu Manual del pescador, hereu de la tradició de Walton i els seus deixebles, es continuava adreçant a un pescador tradicional: «Vedle allí, indiferente á cuanto pasa en torno suyo, atento, silencioso […] olvidando fácilmente todos los sinsabores al acercarse la más ínfima presa»26.
Però aquesta figura ja era titllada d’anacrònica. El pescador pacient, immòbil i resignat —per a molts, símbol d’un temps rural ja superat— contrastava amb un nou perfil que emergia amb força: el del pescador esportiu, jove, urbà i actiu que entenia la pesca com una activitat moderna i estilitzada. El rellotge, objecte de moda del moment, servia també com a metàfora: el temps s’havia d’aprofitar, i la contemplació passiva deixava pas a una experiència més dinàmica, neta i «noble».
Aquest canvi de sensibilitat, com explicava Corbin, situava la pesca tradicional dins els «enfocaments romàntics» del passat, mentre que la nova pesca esportiva —més còmoda, més tècnica, més dinàmica, més competitiva— es presentava com un reflex dels nous valors socials de la modernitat27.
■ EL MAR, EL NOU ESPAI D’OCI
L’expansió del temps lliure i les millores en la mobilitat a finals del segle XIX van obrir la porta a noves experiències fora de l’entorn domèstic i laboral. Entre elles, la descoberta del litoral i de la pesca marítima recreativa. Les platges, fins aleshores espais funcionals i pràcticament exclusius dels pescadors i els mariners, es convertiren en els nous escenaris de lleure, benestar i esport. Les idees estètiques i higièniques de l’època convertiren el litoral un destí desitjat i concorregut, una autèntica revolució cultural per la qual el mar, després de segles d’aïllament, deixava de fer por.
Així doncs, a finals del segle XIX i a principis del XX, el mar esdevingué el nou espai per excel·lència per gaudir de l’otium28. En paral·lel a l’adopció de nous esports marítims, com ara el rem, la natació i la vela, cap a finals de segle XIX la pesca com a disciplina esportiva es diferencià de la pesca d’esbarjo. Una multitud de joves esportistes, sofisticats i àvids de captures, ajudaren a consolidar una base social suficient perquè la pesca marítima esportiva adquirís una identitat pròpia distintiva a Catalunya.
El ràpid creixement de l’afició per la pesca marítima desembocà en l’articulació d’un primerenc teixit associatiu encarregat d’estendre i estructurar-ne la pràctica, tant en l’àmbit social com esportiu29. La primera entitat documentada a Catalunya dedicada específicament al foment de la pesca recreativa va ser la Sociedad Piscis Sporting Club, fundada el desembre de 191230. El 1914, la Junta d’Obres del Port de Barcelona li va concedir un espai situat a l’exterior de l’antiga escullera de llevant del port perquè hi establís la seu, fet que marcà un precedent en el suport institucional a la pesca recreativa31.
Imatge 2. Pescadors al Port de Barcelona (1898). Autor: Joan Baixas Carreter.
La Piscis Sporting Club va ser la primera associació a gestionar les anomenades calades, unes infraestructures dissenyades per facilitar la pesca des de les dàrsenes i els molls. Es tractava de passarel·les de fusta que permetien accedir al mirall d’aigua amb més comoditat i seguretat. La seva proliferació desordenada, fruit de la passió per la pesca, havia obligat la Junta d’Obres del Port a regular-ne la concessió, la gestió i el control. En aquest context, a mitjans de 1914, la Piscis Sporting Club rebé la primera concessió oficial per a l’ús i l’administració d’aquestes instal·lacions entre els seus socis32. Malgrat aquest impuls inicial, l’existència d’aquella primitiva entitat fou efímera, ja que l’any 1917 ja havia desaparegut.
Al llarg dels primers anys del segle XX, la pesca recreativa va passar d’una activitat informal i eventual a un fenomen estructurat, amb una base social que contribuí a obrir els espais marítims i portuaris del litoral català a nous usos lúdics i recreatius. La institucionalització també va impulsar una gradual transformació de la concepció de la pesca tradicional vers un nou caràcter esportiu. Al respecte, Joan Soler Lluch escrivia a la introducció del seu primer manual La pesca como esport (1928) que:
En España, la pesca con caña, hace poquísimo tiempo que se considera un “esport” y se practica como tal. No hace aún una decena de años, que, a lo sumo, se la tenía por un pasatiempo, poco digno de ser practicado por personas serias, y los pocos que se dedicaban a ella, lo hacían casi como vergonzantes. Se les tenía por excéntricos, se les trataba despectivamente y se hacía a costa de los mismos y del “esport” en general, chistes de dudoso buen gusto, aprovechando todas las ocasiones para molestarlos en su pacífica ocupación y demostrándoles una especie de hostilidad incomprensible. 33
A mitjans de la dècada de 1920, el to burleta s’havia transformat en tot un fenomen social que acumulava més i més aficionats. Era l’esport de moda dels barcelonins de classe mitjana, tal com afirmava el setmanari Ràdio Catalunya en un article publicat el 30 de setembre de 1933 per explicar com una multitud de practicants s’aixecava a altes hores de la matinada a sortir a pescar abans d’anar a la feina. El periodista cloïa l’article assegurant que:
els pescadors de canya m’han resultat uns homes d’una gran dignitat i serenitat, i són mereixedors de l’admiració de tothom per la seva conformitat i resignació quan, després de passar tantes i tantes hores vora de la mar, tornen a casa amb les mans buides, però amb l’esperit optimista per al pròxim dia que tornaran a pescar 34.
En aquest context, es fundaren noves entitats de pesca marítima recreativa i s’obriren seccions marítimes dins de les societats de pescadors de riu ja existents. Entre elles, destacà la Societat de Pescadors Esportius de Mar de Barcelona, fundada el 1932 per fomentar la pesca recreativa i oferir suport logístic als aficionats locals o organitzar activitats per als socis. Gestionava un magatzem situat al peu de l’antic far, al trencaonades del port, on els socis podien guardar les canyes, atès que estaven fabricades d’una sola peça de cinc o sis metres de longitud i eren difícils de transportar. A més, l’entitat es responsabilitzava de gestionar l’accés a les calades amb la Junta d’Obres del Port garantint punts d’entrada a l’aigua còmodes i segurs per als pescadors. També va ser la responsable d’organitzar els primers concursos de pesca —el primer, el 1932, tan sols dos anys després del primer certamen celebrat al moll de Tarragona el 193035— per atendre l’esperit esportiu i competitiu dels seus membres. Ben aviat es va consolidar com a referent de la pesca recreativa a Catalunya, va ampliar el seu abast més enllà de l’activitat pesquera i va esdevenir un motor de sociabilitat ciutadana.
El teixit associatiu de la pesca oferí a Barcelona una rica vida social i cultural. S’organitzaren esdeveniments benèfics, sessions culturals, balls i excursions que reforçaven la pertinença a aquest nou esport. El febrer de 1928, les entitats s’agruparen entorn de la incipient Federación Nacional de Sociedades de Pesca, «lo cual demuestra el Incremento que va tomando este deporte y el Interés que empieza a despertar en la actualidad, lo que hace esperar su completa dignificación y resurgimiento»36. Tot i que el seu recorregut posterior no està documentat amb detall, el 1932 es va fundar oficialment la Federación Catalana de Piscicultura y Pescadores Deportivos —precedent de l’actual Federació Catalana de Pesca Esportiva i Càsting—, un organisme que va integrar vint entitats, entre les quals hi havia l’Associació de Pescadors Esportius de Barcelona, la secció de pesca del Club Nàutic de Tarragona, la Societat Tarraconense de Pescadors de Canya i Volantí i l’Associació pel Foment de l’Esport de la Pesca amb Canya de Vilanova i la Geltrú37.
Imatge 3. Calades al port de Barcelona. Dècada de 1940.
Font: Societat de Pescadors Esportius de Barcelona.
Les associacions pressionaven les administracions locals i les autoritats de la República per reconèixer els interessos dels pescadors recreatius. Van arribar a negociar la inclusió del perfil de pescador esportivo en la projectada (i mai aprovada) llei de pesca de 1934, «especialmente a los que pescan en el mar, por no haber en la actualidad leyes ni reglamentos que se ocupen de los mismos». El text del projecte definia la pesca recreativa com:
la practicada como recreo con embarcaciones o buques que no pertenezca a la tercera lista, para cuyo ejercicio se precisa la licencia individual a que se refiere el art. 15, y cuyos productos no pueden ser objeto de comercio. Esta clase de pesca no puede practicarse más que con artes, aparejos y útiles legales38.
Les noves societats de pescadors marítims alertaren del deteriorament de les aigües i la disminució de peixos, denunciant incompliments normatius i excessos de captures. El juny de 1936, la federació convocà una assemblea per criticar la permissivitat envers certes pràctiques professionals, que segons els aficionats portaven «a l’aniquilació del peix»39. La massificació d’usos a platges i molls reobria el debat sobre pràctiques il·legals, com la pesca amb dinamita o amb tòxics prohibits des de 1907. La premsa lamentava la manca de vigilància i la impunitat a mar i denunciava l’avidesa d’alguns aficionats. El conflicte amb els professionals esclatà quan aquests acusaren els recreatius d’introduir captures il·legals al mercat i amenaçar el sector abans de la Guerra Civil40.
■ LA PESCA SUBMARINA DE POSTGUERRA
Acabada la Guerra Civil, s’inicià una edat d’or per a la pesca recreativa de superfície, tant per l’amplitud geogràfica com per l’interès esportiu i l’afició social que despertà. En pocs anys, els concursos de pesca d’àmbit regional i nacional, així com els de caràcter internacional, proliferaren arreu.
L’any 1940, enmig de la Segona Guerra Mundial, es van introduir a les cales de Begur els primers fusells submarins procedents de la costa francesa, fet que va donar lloc a una nova modalitat marítima esportiva: la pesca submarina. En pocs anys, la pesca submarina experimentà un creixement exponencial arreu i es va consolidar com l’esport de moda a la Costa Brava. Joan Nadal subratllava la presència creixent d’aquests «nous caçadors» fent referència a la celebració del primer concurs documentat a Espanya i celebrat a Cadaqués el 1943. El 1947, un ampli reportatge a la revista Destino posava en relleu tant la popularització dels anomenats gogglers com el malestar creixent que la seva presència provocava entre els pescadors tradicionals41.
El ràpid auge de la pesca submarina va anar lligat a l’aparició en el mercat d’innovacions tecnològiques cada cop més a l’abast. Materials com el plexiglàs i les aletes de natació, inventats durant la Segona Guerra Mundial, obrien a una multitud de practicants l’exploració del fons marí i la descoberta de la seva riquesa. Durant la dècada dels quaranta, es començaren a fabricar industrialment els primers equips d’immersió a Espanya —molt popularitzats en aquell temps per Jacques Cousteu— i es publicaren les primeres guies especialitzades, fets que van consolidar la pesca submarina com un esport emergent i cada cop més popular. Per exemple, al cap de pocs dies de la seva fundació el desembre de 1945, el Club de Pesca Submarina de Catalunya a Barcelona havia rebut més de dues-centes subscripcions42.
Amb els nous fusells submarins es podien capturar orades, sargs i meros de fins a 10 o 20 kg amb tota facilitat, gestes fins aleshores impensables i capaces d’incentivar cada cop més pescadors. Però la proliferació d’aquest tipus de trofeus començà a generar preocupació pel notori descens d’exemplars i per la manca de regulació d’una activitat en creixement exponencial43. Per això, no tothom celebrava de la mateixa manera l’expansió de la pesca submarina. El novembre del mateix any, el NO-DO li dedicà un breu documental amb to crític, advertint que «la paz ha huido también del fondo del mar», i denunciava que les canyes havien estat substituïdes per llances, «armas punzantes arrojadizas». Així s’obrien els primers interrogants sobre la sostenibilitat d’activitats que depredaven amb avidesa els fons marins.
■ LES PRIMERES REGULACIONS
L’opinió pública catalana —i europea en general— va començar a mostrar una preocupació creixent pels cada vegada més evidents impactes sobre el medi natural de les diferents modalitats de pesca recreativa. A la munió de pescadors de superfície que ocupaven platges, cales i roques de tot el litoral, aparellats amb les noves canyes proveïdes de carret i els nous fils de niló —molt més resistents—, s’hi sumaven els que sortien a bord de les barques a motor, patronejades per pescadors locals reconvertits en empresaris nàutics, per pescar a alta mar un peix que escapava per complet al control de l’administració i de les estadístiques. La inquietud de l’opinió pública creixia a mesura que exemplars de mida extraordinària entraven il·legalment en el circuit comercial per nodrir les taules dels restaurants més selectes, molts d’ells caçats amb escafandre autònom, un mètode totalment prohibit —i molt perillós, atès el creixent nombre d’accidents ocorreguts per les costes catalanes i balears.
Imatge 4. Pescador esportiu sobre un fons de posidònia a les illes Medes (Girona).
Autor: Josep Maria Llenas. Font: Ajuntament de Girona.
Al diari local de Girona Los Sitios, es podia llegir a mitjans de la dècada de 1960 que «la pesca submarina dejará de ser deporte, si llevada a ultranza, no se sujeta a medidas restrictivas». No només suposava un perill per al medi natural, sinó també per als banyistes, ja que molts pescadors es passejaven per les platges amb el fusell carregat:
No se trata de jóvenes, sino de hombres ya maduros, que es esa edad en que por lo visto uno siente necesidad de demostrar cualidades superiores, para lo cual cuidan la puesta en escena. Preparativos sobre la arena cual si tuvieran que entrar en una cápsula espacial. El cargar el fusil submarino, requiere una fuerza y tensión. Es bueno pues que le vean en esta actitud de héroe.
I el diari catalogava la pesca submarina de «…plaga, por la gran cantidad de practicantes (…) Ahora los hay en demasía, en lugares inadecuados para las mismas como son los que la Naturaleza, con sus playas o calas, destinó para los baños»44.
La democratització de l’oci entre les classes urbanes i l’arribada massiva de turistes europeus durant l’etapa del desarrollismo espanyol van provocar una profunda transformació en els usos socials del litoral i de l’espai marí. A partir dels anys cinquanta i seixanta, s’hi va fer evident una creixent competència entre els usos tradicionals del mar —com la pesca professional— i les noves pràctiques lúdiques, especialment els esports nàutics i la pesca recreativa. Aquest darrer col·lectiu, especialment els pescadors amb canya, era sovint motiu de queixa per part dels veïns i els usuaris habituals de les platges, ja que ocupaven els sorrals a qualsevol hora del dia i en qualsevol època de l’any. Alhora, l’arribada massiva de banyistes feia del tot incompatible la convivència entre activitats recreatives a les zones costaneres més concorregudes. Aquestes tensions no es limitaven a l’Estat espanyol, sinó que el conflicte pels usos del mar tenia una dimensió europea. A França, per exemple, la creixent presència de pescadors submarins, percebuts com una amenaça per a la fauna marina mediterrània, va portar les autoritats a regular-ne l’activitat ja l’any 1951. Entre les mesures adoptades, s’hi incloïen l’obligació d’obtenir una llicència, d’estar afiliat a un club federat i la prohibició de l’ús d’ampolles d’aire comprimit45.
A Espanya, la realitat a entorn marítim va empènyer l’administració a reforçar el marc normatiu existent per controlar la creixent afluència de pescadors recreatius. La multiplicació de modalitats exigia una adaptació legislativa capaç de regular una activitat cada cop més plural, complexa i estesa territorialment. Així, el Ministeri de Comerç decretà l’ordre de 22 de gener de 1957, «por la que se regula, con carácter provisional, en todo el litoral español el ejercicio de la Pesca Submarina Deportiva». L’articulat disposava les mesures de control necessàries per conèixer la magnitud d’una pesca submarina que ja no només practicaven els aficionats nacionals, sinó que atreia cada cop més practicants de tots els racons d’Europa. La bellesa dels fons marins de la Costa Brava i l’encara abundància de preses de grans dimensions eren un dels reclams més preuats per atraure l’incipient turisme nàutic esportiu d’inicis de la dècada de 1960.
El repte de compaginar totes les modalitats de pesca recreativa amb la resta d’usos i d’actors que reclamaven espai al mar va conduir a la promulgació del primer Reglamento de Pesca Marítima de Recreo, de desembre de 1963. El preàmbul indicava que:
considerando el incremento que ha alcanzado en nuestro país la Pesca Marítima de Recreo y el hecho de que estas actividades se verifiquen en zonas marítimas de dominio público, hace indispensable dotarla de una Reglamentación General de carácter administrativo que abarque sus diversos aspectos.
Per primera vegada, l’administració distingia, a efectes legals, la pesca recreativa de superfície, que englobava la pesca des de terra o des d’embarcació, de la pesca submarina, la que es practicava nadant o bussejant.
■ LA PESCA, UN FENOMEN DE MASSES
La nova xarxa de comunicacions afavorí l’afluència de població cap a les platges, especialment els caps de setmana i durant els mesos d’estiu. Aquesta mobilitat va reforçar l’associació entre natura i oci entre les classes mitjanes i va consolidar la pesca amb canya com una forma popular de desconnexió i entreteniment, assequible i atractiva; requeria una inversió modesta en estris, les llicències tenien un cost molt baix i permetia gaudir del molt temps lliure en solitari, amb la família o amb amics de forma barata.
Els fons marins catalans, i especialment els gironins, eren altament valorats per la seva riquesa biològica, i al seu entorn es va desplegar una xarxa creixent d’allotjaments econòmics per acollir l’augment de pescadors recreatius europeus. L’aglomeració de banyistes i pescadors exigia una regulació més restrictiva dels usos al litoral. Per exemple, el 1966 es va decretar la prohibició de pescar a les platges de Barcelona durant la temporada de bany per evitar conflictes entre banyistes i aficionats a la pesca, que aleshores es calculaven en uns 27.000 amb llicència46. Aquell mateix any, s’havien comptabilitzat més de 300 pescadors francesos amb llicència espanyola entre Portbou, l’Escala i el Montgrí, fet que va portar a establir una prohibició total de la pesca a la platja entre el 15 de juny i finals de setembre, «ante el abuso que en determinadas costas se venía haciendo del deporte de la pesca de caña, pudiendo incluso privar a los bañistas del deleite de la playa»47.
Tot i la manca de dades oficials sistemàtiques sobre el nombre de llicències expedides, tot indica que les dècades centrals de la segona meitat del segle XX van representar l’època d’or de la pesca recreativa a Catalunya.
■ ESPORTS NÀUTICS I PESCA RECREATIVA
La transformació de la nàutica recreativa durant la segona meitat del segle XX contribuí decisivament a la democratització de l’accés al mar obert. L’adquisició creixent de petites embarcacions a motor per part de les classes mitjanes urbanes generà una demanda notable d’infraestructures portuàries. Durant les dècades de 1950 i 1960, ports tradicionalment pesquers com els de l’Escala, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Blanes i Arenys de Mar es veieren desbordats per l’augment exponencial de la flota d’esbarjo.
La Llei 55/1969 establí les bases per a la construcció de ports destinats exclusivament a la nàutica esportiva, cosa que propicià que, en menys d’una dècada, la flota recreativa espanyola creixés de 9.000 a més de 25.000 embarcacions, concentrades en aproximadament el 80 % al litoral mediterrani48. Aquest creixement es produí en el context de la permissivitat ambiental del règim franquista i d’una ocupació intensiva i desordenada del litoral. Com a balanç final, a Catalunya es construïren 47 ports al llarg dels 780 km de costa mediterrània —una mitjana d’un cada 16 km. Gràcies a això, Catalunya i les illes Balears es convertiren en els epicentres d’una nova modalitat de pesca esportiva: la pesca des d’embarcació, pràctica que acabà d’adquirir identitat pròpia en el context de la pesca tant d’esbarjo com de competició. Sorgiren empreses de xàrter i es generalitzà l’ús de nous materials i tecnologies que ampliaren el radi d’acció dels pescadors i facilitaren la captura d’espècies de gran valor esportiu, com ara la tonyina, el peix espasa o el marlí. En aquest context, aviat s’organitzaren les primeres competicions oficials: a Barcelona, el 1971, i a la Costa Brava, el primer concurs registrat tingué lloc a Sant Feliu de Guíxols, l’any 197549.
■ TRANSFERÈNCIA DE COMPETÈNCIES I NOVES PREOCUPACIONS
El 1986, la Generalitat de Catalunya va rebre les competències en pesca recreativa en aigües interiors. La Llei 1/1986 de pesca marítima va donar lloc al Decret 109/1995, de 24 de març, de regulació de la pesca marítima recreativa, que incloïa les llicències, les modalitats, les espècies autoritzades, les captures permeses, les vedes i l’autorització de concursos.
La seva publicació va generar controvèrsia, especialment pels límits entre pesca professional i recreativa50. Alguns pescadors jubilats continuaven venent les captures ara com a recreatius, i molts restauradors es proveïen de productes —com garoines o peix de pesca submarina— fora del circuit legal, fet que perjudicava clarament el sector artesanal51.
A principis dels 2000, la pesca d’esbarjo era una activitat d’oci encara amb marge de creixement. La Generalitat em destacava el potencial per promoure la pesca responsable i protegir el litoral, i posava èmfasi en els concursos —uns 1.000 anuals— com a instruments de difusió de bones pràctiques ambientals. Tanmateix, el sector tradicional de la pesca professional començava a veure la pesca recreativa amb preocupació, atesa la competència que exercia una activitat amb un impacte ambiental cada vegada més evident. Diversos estudis científics apuntaven als efectes ecològics significatius sobre el medi: sobreexplotació d’espècies, pèrdua d’ormeigs, danys pel fondeig, ús d’esquers al·lòctons o captures accidentals d’espècies amenaçades, com es documentà al cap de Creus52.
Sense que alguns d’aquells efectes s’hagin encara resolt, la pesca recreativa ha evolucionat cap a pràctiques més sostenibles i socialment responsables, com la captura i solta o la fotopesca. També s’ha intensificat la col·laboració amb la ciència, especialment en projectes de ciència ciutadana —com el marcatge d’espècies migratòries—, que permeten pescar i alhora afavorir-ne la gestió. Els estudis recents mostren que el gaudi i la connexió amb la natura, especialment dins les àrees marines protegides (AMP), guanyen pes davant la motivació purament extractiva53.
■ LA PESCA RECREATIVA EN L’ACTUALITAT
Des dels seus inicis com a activitat recreativa de les classes benestants i fins a l’evolució com a oci popular i esport, en aquests últims cent-cinquanta anys la pesca recreativa s’ha transformat de forma molt notable, tant des del punt de vista de les tècniques i els mètodes utilitzats com per la tecnologia a l’abast, el perfil de l’usuari o la percepció social i cultural de l’activitat.
Actualment, la pesca marítima recreativa es troba en un punt d’inflexió. La seva dimensió socioeconòmica i el seu impacte mediambiental exigeixen més atenció per part de les administracions i de la comunitat científica. Les conseqüències de l’expansió de l’activitat a tot el món, el seu impacte en les poblacions de peixos, la necessitat de recollir dades precises per fer-ne un seguiment acurat i la seva integració en el marc de la política pesquera comuna (PPC) són alguns dels principals temes de debat actuals54.
La indústria que engloba la pesca recreativa ha experimentat un notable creixement en les darreres dècades a nivell mundial, i Catalunya no n’és una excepció. L’increment del turisme marítim al planeta —cada cop més població viu, treballa i passa l’oci a prop del mar— ha contribuït a la popularització d’una afició que segueixen uns 350 milions de persones al món, i que només a Europa mou entre 8.000 i 10.000 milions d’euros anualment. L’accés a materials cada cop més especialitzats i més econòmics ha forjat una nova generació de pescadors esportius que, a més a més, publiquen, difonen i divulguen la seva afició a través de les xarxes socials —una nova font d’estudi també pels científics55. Cada cop és més fàcil ser eficient pescant amb els instruments a l’abast per a molts més perfils de pescadors.
El major esforç de pesca que comporta l’auge d’aficionats planteja reptes majúsculs per assolir una gestió sostenible dels recursos marins. És urgent establir mesures de gestió adequades i adaptades a les diferents modalitats per minimitzar l’impacte sobre les poblacions, disposar de dades fiables d’esforç i captures, mitigar el risc d’introducció d’espècies exòtiques, reduir els residus que genera i garantir la conservació de les espècies més exposades i vulnerables. En aquesta direcció, les organitzacions de representació dels pescadors catalans s’han posat a treballar a través de la Taula de Cogestió de la Pesca Marítima Recreativa amb l’objectiu de dissenyar una gestió sostenible que involucri el sector, la ciència, la societat civil i l’administració56. A nivell regional, també participen en la Taula de Cogestió Marítima del Litoral del Baix Empordà com un estament més per discutir dels temes que els afecten com a col·lectiu.
Aquesta col·laboració pot resoldre el fet que la manca de dades fiables sobre la pesca recreativa dificulta l’avaluació de l’impacte real d’aquesta activitat i permetre adoptar mesures de gestió efectives. La implementació de sistemes de recollida de dades estandarditzats i la col·laboració entre els diferents actors implicats són fonamentals per abordar aquest repte. A Catalunya, l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (ICATMAR) ha començat a fer un intensiu treball en aquest àmbit.
La integració de la pesca recreativa en el marc de la PPC també és un tema de debat. Es busca un reconeixement ple del sector recreatiu en el marc de la gestió pesquera comuna i la implementació de mesures específiques per a aquesta activitat, com ara l’establiment de quotes de captura i l’aplicació de mesures tècniques. De nou, la implicació dels pescadors recreatius en els processos de presa de decisions i la col·laboració amb els diferents actors del medi marí són essencials per a una gestió integrada i sostenible de la pesca.
En resum, la pesca marítima recreativa actualment es troba en un moment decisiu de la seva història. La seva imparable popularitat i l’impacte que té en l’àmbit socioeconòmic i mediambiental exigeixen, ara més que mai, una gestió responsable i sostenible que tingui en compte tant la conservació dels recursos marins com els interessos dels diferents actors implicats.
■ CONCLUSIONS
La pesca recreativa a Catalunya té una història llarga, interessant i molt rica, amb arrels que es remunten a més de cent cinquanta anys. Des dels seus inicis com a activitat recreativa entre les classes benestants i fins a l’evolució com a esport i oci per invertir el temps en un mateix, les diferents modalitats de la pesca recreativa (superfície, submarina o des d’embarcació) s’han transformat notablement al llarg del temps. Aquesta transformació s’ha manifestat tant en les tècniques i els mètodes de pesca utilitzats com en el perfil dels pescadors i en la percepció social i cultural de l’activitat.
Aquest estudi ha posat de manifest la importància d’entendre la pesca recreativa com un fenomen social i cultural en constant evolució, vinculat a l’aparició del concepte modern d’oci i a la metamorfosi dels valors i les tendències socials. S’ha destacat la necessitat de considerar la pesca recreativa no només des d’una perspectiva tècnica, econòmica o ambiental, sinó també com una representació viva de la relació entre les persones, el seu temps lliure i el gaudi del medi marí.
Finalment, cal destacar que la pesca marítima recreativa es troba en un moment decisiu de la seva història. El seu innegable impacte socioeconòmic i mediambiental, exponencial a partir del període de postguerra i fins a les dècades més recents, cal que es revisi per permetre una gestió responsable i compaginar harmònicament la biodiversitat, els recursos d’interès pesquer i tots els interessos dels diferents actors implicats en l’ús del medi marí. El sector s’enfronta a una manca de dades fiables, històriques i actuals, fet que dificulta l’avaluació de l’impacte real i el disseny de mesures de gestió adequades i efectives. Subratllem, doncs, que és urgent que pescadors recreatius, comunitat científica i administracions públiques enforteixin la col·laboració per abordar aquests reptes i assegurar un futur sostenible per a la pesca marítima recreativa.
■ BIBLIOGRAFIA
Alemany, Joan. «La náutica deportiva y los puertos en España». A Revista Portus, 9 (2005): 34-39.
Brufao, Pedro. «La influencia del régimen jurídico del bienestar y la sanidad animal en la caza y en la pesca comercial y recreativa». A Revista Catalana de Dret Ambiental, vol. 5, núm. 1 (2014): 1-35. https://doi.org/10.17345/rcda1436
Campillo-Alhama, Conchi, Paula González Redondo i Juan Monserrat-Gauchi. «Aproximación historiográfica a la actividad deportiva en España (s. XIX-XXI): asociacionismo, institucionalización y normalización». A Materiales para la Historia del Deporte, 17 (2018): 73-85. https://polired.upm.es/index.php/materiales_historia_deporte/article/view/4062
Font, Toni i Josep Lloret. «Biological and ecological impacts derived from recreational fishing in Mediterranean coastal areas». A Reviews in Fisheries Science & Aquaculture, vol. 22, núm. 1 (2014): 73-85. https://doi.org/10.1080/10641262.2013.823907
Giovos, Ioannis. «Identifying recreational fisheries in the Mediterranean Sea through social media». A Fisheries Management and Ecology, vol. 25, núm. 4 (2018): 287-295. https://doi.org/10.1111/fme.12293
Hyder, Keyran et al. «Marine recreational fisheries—current state and future opportunities». A ICES Journal of Marine Science, vol. 77, núm. 6 (2020): 2171-2180. https://doi.org/10.1093/ICESJMS/FSAA147
ICATMAR. Diagnosis of Marine Recreational Fishing in Catalonia 2019 (Barcelona, 2020). https://www.icatmar.cat/wp-content/uploads/2023/03/Diagnosis-of-Marine-Recreational-Fishing-in-Catalonia-2019-ICATMAR-20-05_ENG.pdf
Manual del derecho de pesca. El Consultor de los Ayuntamientos, 1890
Marzano, Annalisa. «Fish and fishing in the Roman World». A Journal of Maritime Archaeology, vol. 13, núm. 3 (2018): 437-447. https://doi.org/10.1007/s11457-018-9195-1
Mascret, Vianney. «L’aventure sous-marine: Histoire de la plongée sous-marine de loisir en scaphandre autonome en France (1865-1985)». Tesi doctoral, Universitat Claude Bernard-Lyon I. (2010).
Morales-Nin, Beatriz i Javier Lobón-Cervià. La pesca recreativa: del ocio a la economía. ISBN: 978-84-00-106164. CSIC, 2020.
Puigvert, Joaquim Maria. Estiueig de proximitat. Barcelona, 1850-1950. Diputació de Barcelona, 2022.
Pujol Baucells, Marta et al. State of Marine Recreational Fisheries in Catalonia 2023. ICATMAR 2024.
Ribas, Francesc. La Pesca esportiva a mar. Impremta Arnau-Ors i Bartrés, 1932.
Sáñez Reguart, José Antonio. Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional. Madrid, 1790-1975.
Soler Lluch, Joan (Thaleka). La pesca como esport. Pesca esportiva, fluvial y marítima. Bosch, 1927.
Swann, Marjorie. Environment, Society, and The Compleat Angler. Penn State Press, 2023.
Tatjer, Mercé. Els banys de mar a Catalunya. Albertí, 2012.
■ NOTES
1. Michael Gregg Pawson, Helen Glenn i Gurpreet Padda, «The definition of marine recreational fishing in Europe», a Marine Policy 32.3 (2008): 339-350.
2. Marta Pujol Baucells et al, State of Marine Recreational Fisheries in Catalonia 2023 (ICATMAR, 24-04). (2024).
3. Toni Font i Josep Lloret, «Biological and ecological impacts derived from recreational fishing in Mediterranean coastal areas», a Reviews in Fisheries Science & Aquaculture 22.1 (2014): 73-85.
4. Pawson, «The definition of marine recreational fishing in Europe».
5. Decret 109/1995, de 24 de març, de regulació de la pesca marítima recreativa.
6. Alain Corbin, «Les balbutiements d’un temps pour soi». A L’avènement des loisirs (1850-1960), coord. Alain Corbin. Aubiers, 1995, 324-371.
7. Alain Corbin, «Les balbutiements d'un temps pour soi», 326.
8. Pedro Brufao, «La influencia del régimen jurídico del bienestar y la sanidad animal en la caza y en la pesca comercial y recreative».
9. Ley de 29 de diciembre de 1907 determinando las condiciones del derecho de pescar, la regulación de su ejercicio y la conservación y propagación de los peces y cangrejos que viven en las aguas dolces.
10. Orden de 22 de enero de 1957 por la que se regula, con carácter provisional, en todo el litoral español el ejercicio de la Pesca Submarina Deportiva.
11. Orden de 3 de diciembre de 1963 por la que se aprueba el Reglamento de Pesca Marítima de Recreo.
12. Joan Soler Lluch (Thaleka), La pesca como esport. Pesca esportiva fluvial y marítima, i Francesc Ribas, La Pesca esportiva a mar.
13. Tony J. Pitcher i Charles E. Hollingworth, «Fishing for fun: where’s the catch», a Recreational fisheries: Ecological, economic and social evaluation 1 (2002): 1-16.
14. Annalisa Marzano, «Fish and fishing in the Roman World», a Journal of Maritime Archaeology 13.3 (2018): 437-447.
15. Richard C, Hoffmann, «Fishing for sport in medieval Europe: new evidence», a Speculum 60.4 (1985): 877-902.
16. Fernando Basurto. Diálogo del cazador y del pescador (1539) (Zaragoza: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1990).
17. Sobre l’impacte de l’obra de Walton en els contemporanis i en les posteriors generacions, vegeu Marjorie Swann, Environment, Society, and The Compleat Angler. (Penn State Press, 2023).
18. José Antonio Sáñez Reguart, Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Naciona. (Madrid, 1790), vol. 2, 245.
19. Guillermo Miranda Román, «El tiempo libre y ocio reivindicado por los trabajadores», PASOS. Revista de turismo y patrimonio cultural 4.3 (2006): 301-326.
20. Alain Corbin, «Les balbutiements d'un temps pour soi», 355-357.
21. Manual de derecho de pesca (Madrid, 1890).
22. Luís Enrique Otero Carvajal, «Ocio y Deporte en el nacimiento de la sociedad de masas. La socialización del deporte como práctica y espectáculo en la España del primer tercio del siglo XX», a Cuadernos de Historia Contemporánea, vol. 25 (2003): 169-198.
23. Alain Corbin. «Les balbutiements d'un temps pour soi», 360.
24. Jean-François, Malange, «De la rivière utilitaire à la rivière loisir : changement de regard des pêcheurs sur les cours d’eau français, l’exemple du Sud français, XVIIIe-XXe siècle», a Une longue histoire, ed. Jean-Loup Abbé (Toulouse: Presses universitaires du Midi, 2012). https://doi.org/10.4000/books.pumi.32231
25. Alain Corbin. «Les balbutiements d'un temps pour soi», 355-357
26. Valverde. Manual del pescador, tratado completo de pesca con anzuelo y con redes acompañado de indicaciones para la conservacion y fomento de la pesca. (M. Saurí, 1879), 6
27. Alain Corbin. «Les balbutiements d'un temps pour soi», 360-362.
28. Vegeu Mercé Tatjer, Els banys de mar a Catalunya. Barcelona (Albertí, 2012), i Joaquim Maria Puigvert, Estiueig de proximitat. Barceloa, 1850-1950 (Diputació de Barcelona, 2022).
29. Conchi Campillo-Alhama, Paula González Redondo i Juan Monserrat-Gauchi, «Aproximación historiográfica a la actividad deportiva en España (s. XIX-XXI): asociacionismo, institucionalización y normalización», a Materiales para la Historia del Deporte, 17 (2018): 73-85.
30. La Vanguardia, 7 de gener de 1913.
31. El Diluvio, 13 de maig de 1914.
32. El Diluvio, 29 de juliol de 1914.
33. Joan Soler Lluch, La pesca como esport (Barcelona, 1928), 6.
34. Setmanari Ràdio Catalunya, 30 de setembre de 1933.
35. Vida marítima. 15 d’agost de 1930, 8.
36. El Diluvio, 29 de febrer de 1928.
37. La Vanguardia, 7 d’abril de 1932.
38. Vida marítima, 15 de març de 1934.
39. El Diluvio, 6 de juny de 1936. Sobre les pràctiques pesqueres prohibides, vegeu Alfons Garrido, «“Anar al petardo”: la pesca amb dinamita a la Costa Brava», a L'Exocatus volitans, núm. 26 (2013), p. 10-14.
40. La Veu de Catalunya, 14 de juny de 1936.
41. Destino, 20 de desembre de 1947, 8.
42. Mundo Deportivo, 12 de desembre de 1945.
43. Noticiero Universal, 19 de desembre de 1945.
44. Los Sitios, 7 d’agost de 1966.
45. Vianney Mascret, «L’aventure sous-marine: Histoire de la plongée sous-marine de loisir en scaphandre autonome en France (1865-1985)».
46. El Noticiero Universal, 1 de desembre de 1966.
47. Los Sitios, 30 de juliol de 1966.
48. Joan Alemany, «La náutica deportiva y los puertos en España», a Revista Portus, 1, (2005): 34-39. https://portusonline.org/wp-content/uploads/2021/12/La_nautica_deportiva.pdf
49. Noticiero Universal, 1 de juny de 1971, i Los Sitios, 26 de juny de 1975.
50. Hi hagué un intercanvi de cartes als diaris gironins entre Joan Nadal i Fortià i la diputada Trinitat Neras. El Punt Avui, 25 de març de 1986, i El Punt Avui, 8 de maig de 1986.
51. Diari de Girona, 1 de febrer de 1999.
52. Toni Font i Josep Lloret, «Biological and ecological impacts derived from recreational fishing in Mediterranean coastal areas».
53. ICATMAR, Diagnosis of Marine Recreational Fishing in Catalonia 2019 (Barcelona, 2020). https://www.icatmar.cat/wp-content/uploads/2023/03/Diagnosis-of-Marine-Recreational-Fishing-in-Catalonia-2019-ICATMAR-20-05_ENG.pdf
54. Kieran Hyder et al., «Marine recreational fisheries—current state and future opportunities», a ICES Journal of Marine Science, vol. 77, núm. 6 (2020): 2171-2180.
55. Ioannis Giovos, «Identifying recreational fisheries in the Mediterranean Sea through social media», a Fisheries Management and Ecology, vol. 25, núm. 4 (2018): 287-295.
56. «El Departament d'Agricultura amplia el nou model de pesca marítima recreativa més sostenible a tot el litoral català», Govern.cat. 4 d’agost de 2025. https://govern.cat/gov/notes-premsa/731812/el-departament-d-agricultura-amplia-el-nou-model-de-pesca-maritima-recreativa-mes-sostenible-a-tot-el-litoral-catala?v=