Reportatge
L’obertura de Barcelona al mar i la pesca oblidada. Cultura popular, memòria i resistència
Miguel-María Blanco Gracia
Universitat de Barcelona
Data de recepció: 15 de setembre 2025
DOI: https://doi.org/10.51829/Drassana.33.738
◻ CC BY-NC-ND
El treball posa el focus en com les reestructuracions urbanístiques del front marítim de la ciutat de Barcelona, realitzades per obrir la ciutat al mar, van impactar en la societat que habitava aquests espais. I ho fa a partir del treball de camp etnogràfic, utilitzant fonts orals i documentals. Aquest treball ha estat el guanyador del VIII Premi Antoni de Capmany a treball de final de Màster.
■ RESUM
Aquest article analitza el paper que ha tingut la pesca en la configuració del litoral de Barcelona, entès com un espai de transició ambigu entre la ciutat i el mar. Es posa èmfasi en com aquesta ambivalència tot sovint ha estat percebuda com un perill per part de les autoritats urbanes, que han reprimit severament el teixit social que habitava les platges i dins del qual la pesca ocupava una posició econòmica i simbòlica central. A partir de fonts orals, documentals i treball de camp etnogràfic, s’examina com les operacions urbanístiques del segle XX, que pretenien «obrir Barcelona al mar», van contribuir a la desaparició d’una part de la cultura pescadora de la ciutat, especialment la vinculada als sectors més pobres.
Paraules clau: pesca, habitatge informal, cultura popular, memòria col·lectiva, espectacle.
La apertura de Barcelona al mar y la pesca olvidada. Cultura popular, memoria y resistencia
■ RESUMEN
Este ARTículo analiza el papel que ha tenido la pesca en la configuración del litoral de Barcelona, entendido como un espacio de transición ambiguo entre la ciudad y el mar. Se hace hincapié en cómo esta ambivalencia ha sido percibida a menudo como un peligro por parte de las autoridades urbanas, que reprimieron severamente el tejido social que habitaba las playas y en el que la pesca ocupaba una posición económica y simbólica central. A partir de fuentes orales, documentales y trabajo de campo etnográfico, se examina cómo las operaciones urbanísticas del siglo XX, que pretendían «abrir Barcelona al mar», contribuyeron a la desaparición de una parte de la cultura pesquera de la ciudad, especialmente la vinculada a los sectores más pobres.
Palabras clave: pesca, vivienda informal, cultura popular, memoria colectiva, espectáculo.
Barcelona's opening to the sea and forgotten fishing. Popular culture, memory, and resistance
■ ABSTRACT
This article analyzes the role that fishing has played in the configuration of Barcelona’s coastline, understood as an ambiguous transitional space between the city and the sea. It emphasizes how this ambivalence was often perceived as a threat by urban authorities, who severely repressed the social fabric that inhabited the beaches, within which fishing occupied a central economic and symbolic position. Drawing on oral and documentary sources as well as ethnographic fieldwork, the article examines how twentieth-century urban planning operations, which sought to “open Barcelona to the sea,” contributed to the disappearance of part of the city’s fishing culture, particularly that associated with its poorest sectors.
Keywords: fishing, informal housing, popular culture, collective memory, spectacle.
■ INTRODUCCIÓ1
La pesca és una activitat econòmica fortament vinculada a la ciutat de Barcelona des de la seva fundació2 i resulta un objecte d’estudi predilecte per comprendre la relació que la societat barcelonina ha establert amb el medi marí al llarg dels segles. No obstant això, com adverteix Enric Garcia, els historiadors i els científics socials tot sovint han orientat les investigacions cap a les comunitats pesqueres d’altres regions i municipis de Catalunya, la qual cosa ha deixat les famílies pescadores de Barcelona en un segon pla com a objecte d’estudi3.
La curiositat per abordar aquesta activitat, en el meu cas, va néixer de l’experiència del veïnatge al barri de la Barceloneta. Després de mudar-m’hi el 2020, a través dels vincles establerts amb alguns veïns vaig començar a conèixer la centralitat de la pesca com a element cohesionador i identitari per a moltes famílies de barri, fet que em va despertar l’interès per aquesta professió. També em va cridar l’atenció que, tot i la seva rellevància simbòlica per a molts habitants de la Barceloneta, era un fenomen força desconegut per al conjunt de la ciutat i que gaudia de poca visibilitat a les representacions institucionals i populars de Barcelona.
L’objectiu d’aquesta recerca ha estat analitzar com el conjunt de processos urbans recents, sovint reunits sota l’enunciació «obertura de Barcelona al mar», han influït en l’evolució de la pesca a la ciutat i en la seva imatge. La hipòtesi de treball, formulada a partir de converses informals amb veïns i de la vivència del barri, és que la comunitat de pescadors de Barcelona, fins a un passat recent, constituïa un subjecte col·lectiu amb una notable capacitat d’incidir en les dinàmiques socials urbanes i amb un cert control sobre l’espai intersticial que es desplega entre la ciutat i el mar, i que aquesta rellevància es va veure fortament reduïda arran de l’anomenada «obertura de la ciutat al mar».
■ Metodologia
Aquesta investigació combina els mètodes de recerca etnogràfics propis de l’antropologia social amb la consulta de fonts històriques. Té una orientació eminentment qualitativa i es pot englobar dins del camp de l’antropologia urbana.
La prioritat ha estat captar l’experiència viscuda dels pescadors i situar-la dins els contextos de transformació urbana que han modificat el litoral de la ciutat. D’aquesta manera, la necessitat de combinar la perspectiva situada dels pescadors i els veïns dels barris marítims de la ciutat amb l’anàlisi dels discursos institucionals ha determinat la tria de les eines metodològiques.
El mètode de recerca principal ha estat el treball de camp de caire etnogràfic, basat en l’observació participant dels processos estudiats. D’aquesta manera, hi ha hagut una freqüentació intensiva de certs espais de treball i socialització dels pescadors. Aquests espais han estat, principalment, la llotja, el moll, les barques i els seus habitatges.
En segon lloc, s’han fet entrevistes semiestructurades a diferents membres de la comunitat pescadora i altres persones que, des d’una posició externa, han estat en contacte amb el món de la pesca a la ciutat. S’han entrevistat tant pescadors en actiu —Daniel4 (59) i Luis (59) — com pescadors jubilats —Pep (82), José María (68), José Miguel (62) i Juan (67) — residents als barris de la Barceloneta, el Poblenou, Diagonal Mar i la Mina. També s’han entrevistat familiars de pescadors —Carme (80) i Pilar (65). Finalment, s’ha conversat amb veïns de barris amb una forta presència pescadora, com el Camp de la Bota, el Somorrostro i el Poblenou, però que no es dedicaven a la pesca —Gabriel (71) i Francisca (90).
■ Marc TeòRic
Aquesta recerca es fonamenta en quatre grans eixos conceptuals: la liminalitat, la brutícia simbòlica, l’urbanisme i l’oblit col·lectiu. Aquestes categories permeten interpretar la pesca a la ciutat con un fenomen marcat pel conflicte i els antagonismes socials, amb la capacitat per modificar la morfologia urbana i desafiar les representacions de Barcelona projectades per les elits. Aplicats a l’estudi empíric de les formes de vida pescadores actuals, aquests conceptes permeten historitzar les experiències concretes dels informants i situar-les en relacions socials de llarg abast.
■ Liminalitat
La liminalitat és, segons l’antropologia del ritual, aquell període passatger que s’obre durant el trànsit d’un rol o estatus social a un altre. Mentre dura l’estat liminar, el subjecte del ritus de pas experimenta una «situació interestructural», se separa físicament i simbòlica del grup i abandona la seva «estructura de posicions» socials5. Mentre dura aquesta etapa, qui transita un període liminar no és res i, precisament per aquest motiu, pot ser qualsevol cosa. És per això que el trànsit ritual atresora una certa creativitat social continguda, una força transformadora en potència que, al cap i a la fi, es posa al servei de la conservació i la reproducció de les estructures socials.
■ BrutíCia SimbòLica
Mary Douglas va estudiar la incomoditat col·lectiva que generen els fenòmens discordants amb l’estructura de determinats grups socials i va elaborar el concepte de brutícia simbòlica com a «matèria fora de lloc»6. Sosté que les societats perceben com a contaminant allò que, per les seves característiques internes o per la seva posició, trenca els seus esquemes classificatoris. Seguint aquest raonament, hi ha una estreta relació entre contaminació i ordre social. En el cas dels pescadors, la seva forma de produir entorns residencials i de treball entra en contradicció amb la clau de volta de l’ordenament urbà modern, això és, l’urbanisme. És precisament per això que històricament han resultat tan incòmodes per a les autoritats municipals i estatals.
Imatge 1. Moll de pescadors de nit, 2022.
Font: Fotografia pròpia.
■ Urbanisme
Richard Sennet estudia el naixement de l’urbanisme durant l'època barroca, a l’abric dels avenços mèdics pel que fa al coneixement del cos humà. La idea de salut que es desenvolupa a partir del segle XVIII està estretament vinculada al concepte de respiració, circulació i mobilitat dels fluxos humans7. Seguint aquest principi, els planificadors urbans van apostar per l’esponjament de l’urbs i la dissolució de totes aquelles aglomeracions que, a mode de tumor, obturaven el territori i el feien emmalaltir. Aquesta pretensió es mostra irreconciliable amb l’univers cultural de la pesca barcelonina. Des de l’edat mitjana, aquesta activitat s’havia caracteritzat per aprofitar els espais intersticials que separaven la ciutat del mar i saturar progressivament el territori de la seva façana marítima8.
■ Oblit Col·Lectiu
La repressió de les formes de vida pescadores no només s’ha produït en l’àmbit material, sinó també en el de la memòria i els processos de patrimonialització de la cultura marítima de la ciutat. En molts relats institucionals sobre la cultura marítima de Barcelona, hi opera un veritable dispositiu d’oblit col·lectiu mitjançant el qual s’esborra la dimensió popular i conflictiva del passat pescador. Aquest procés s’intensificà a partir de mitjans del segle XX, amb l’aparició de discursos institucionals al voltant de «l’obertura de la ciutat al mar» o la «recuperació del front marítim», en el context de la forma de govern global que Guy Debord va denominar «l’espectacle»9.
La desaparició física de gran part dels barris i barriades de pescadors que havien proliferat al litoral durant els segles XIX i XX es combina amb una reconfiguració simbòlica orientada a reinventar la història urbana. Tal com assenyala Manuel Delgado, tot procés de construcció identitària comporta inevitablement una institucionalització de l’oblit10. D’aquesta manera, la imatge oficial de Barcelona i de la seva relació amb el mar esdevé una autèntica «falsificació de la vida social»11 que oculta part del vast univers cultural pescador i mariner desplegat per les classes treballadores a la costa de la ciutat.
■ Context HistòRic
A finals de la baixa edat mitjana, podem observar unes dinàmiques de conflictivitat social entre els poders urbans i el col·lectiu de pescadors pel control del territori costaner de la ciutat que, tot i haver-se transformat al llarg del temps en consonància amb els canvis polítics i econòmics de Barcelona, s’han mantingut presents fins fa molt poc. Aquesta «dialèctica entre la gent dedicada a la pesca i el poder municipal barceloní»12 ha erigit els pescadors i les seves famílies com un subjecte col·lectiu estructural i estructurant de les dinàmiques urbanes de Barcelona.
La literatura historiogràfica conté nombroses referències a la presència de nuclis de pescadors a la costa de la ciutat durant la baixa edat mitjana13. Els habitants d’aquests assentaments construïen els seus habitatges amb materials de baixa qualitat i sense planificació i utilitzaven les platges per atracar les barques i realitzar tasques pròpies del seu ofici14. Tant el lloc de residència dels pescadors i les seves famílies com el territori marí on treballaven la major part del temps eren zones exposades a una gran quantitat de perills. Als riscos associats a les forces naturals que concentra el mar, cal afegir-hi la proliferació de la pirateria durant aquest període, la qual cosa exposava els pescadors al perill de caure captius i ser venuts com a esclaus15.
Els habitants dels assentaments de pescadors sovint patien marginació per part de les classes dominants. Aquesta marginalitat tenia una base territorial, ja que efectivament residien als límits de la ciutat i quedaven parcialment exclosos de la seva vida social i econòmica. Aquest fenomen és una constant a tot el litoral català, on els nuclis pescadors associats a poblacions d’interior han estat històricament marginals i marginats16. La construcció de la Muralla de Mar, a partir de 1535, encara va accentuar més l’exterioritat d’aquest assentament, que quedava fora de la protecció de les muralles, però també al marge d’algunes formes de vigilància i regulació exercides per les autoritats municipals.17 Malgrat aquest aïllament, les barraques dels pescadors es van convertir en un element ineludible del paisatge urbà barceloní.18
L’aversió de les autoritats barcelonines cap al nucli pescador i la «població flotant»19 que hi residia queda palesa en les diverses ordres d'enderroc emeses pel Consell de Cent, al menys els anys 1606, 1615, 1627, 1629, 1663, 1685 i 1712, «a la vista dels escàndols, crims i delictes que s’hi cometien, per ser habitades majoritàriament per gent facinerosa i dissoluta»20. El fet que la barriada pescadora de Barcelona es considerés moralment reprovable no és una excepció, sinó que es reprodueix a diversos barris mariners i pescadors d’Europa durant aquest període.21 22
El territori habitat pels pescadors a la Barcelona dels segles XVI i XVII es caracteritzava per la condició liminar, és a dir, un espai fronterer i ambigu que no era ni urbà ni rural, ni interior ni exterior, ni construït ni natural23. Aquesta indefinició territorial i simbòlica diferenciava l’espai «extramurs de la Ribera»24 de la ciutat formal, ordenada i dominada per les elits urbanes, i el va convertir en aixopluc de diversos col·lectius, marginats o dissidents, que fugien de la vigilància i la discriminació que patien dins les muralles. Entre les persones que hi van poder trobar refugi, hi trobem esclaus africans, gitanos, estrangers, pobres avergonyits i vagabunds25.
Segons Xavier Theros, el suburbi mariner era habitat per «gent estranya, viatgers, estrangers, pescadors, mariners i contrabandistes, prostitutes i mendicants»26. Així, el litoral de Barcelona, en lloc de ser un territori buit com haurien desitjat les autoritats, era escenari d’un complex entramat «d’espais de sociabilitat, xarxes de parentiu i de solidaritat mútua»27 on regnava una certa horitzontalitat social oposada a «l’estructura de posicions jeràrquicament disposades»28 de dins de les muralles.
L’arribada dels Borbons al poder del Principat al segle XVIII va suposar un moment disruptiu en la vida social pescadora de la ciutat. Els nous monarques van vehicular les idees racionalistes predominants a Europa cap a la gestió de les dinàmiques urbanes de Barcelona, la qual cosa es va traduir en «la primera actuació de l’Estat per donar habitatge als treballadors de la ciutat»29.
Imatge 2. Fragment del mapa «Plano de Barcelona sitiada por las armas de Francia el dia 12 de iunio y defendida asta 5 de agosto del año 1697». En aquest plànol es distingeixen les barraques del mar, separades de la ciutat per la muralla.
Font: Juan Gianola i Francisco Garzón, 1699. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya: RM.139830.
Això va suposar la creació d’un nou barri: la Barceloneta. S’aixecà directament sobre el sorral format pels sediments acumulats contra l’espigó del port, començat a construir al segle XV30. En aquell indret, pescadors i marginats havien bastit un «confús i enredat laberint de barraques»31. En contrast, la nova barriada marinera es va planificar amb una estricta estructura de quadrícula i sota jurisdicció militar32 per representar «el triomf de la línia recta i la dictadura de l’ortogonalitat»33, és a dir, la imposició de la norma social davant del desordre que l’envoltava34.
La Barceloneta, seguint els principis de l’urbanisme barroc, era un espai amb usos estrictament delimitats i on els veïns es podien desplaçar de forma ordenada i sense obstacles, com la sang corre per les artèries i les venes d’una persona saludable, tot seguint una planificació prèviament determinada.35 Nogensmenys, un dels motius als quals al·ludia el marquès de la Mina, capità general de Catalunya, per justificar l’edificació del nou barri era la contenció dels «desordres que ocasionava la confusió» de l’anterior entramat.36
A més dels habitants de les antigues barraques, a la Barceloneta també s’hi van assentar professionals del mar provinents del barri de la Ribera, recentment enderrocat com a represàlia per la resistència de la ciutat al setge borbònic durant la Guerra de Successió37. Això va suposar una concentració més elevada d’oficis vinculats al mar que la que havia tingut l’antic assentament de pescadors: «corders de cànem, velers, adobadors de xarxes, mestres d’aixa, remers, tonelers, espelmers de sèu, vidrieres, filadores, etc., van començar a poblar els carrers del nou barri»38.
Tot i l’estricte ordenament territorial i la constant militarització39, el nou barri va conservar el caràcter liminar i pertorbador de l’ordre urbà. Situat entre la ciutat, el mar i la Ciutadella militar, i habitat majoritàriament per gent del mar, la Barceloneta, malgrat la nova aparença urbanística, va esdevenir un «fragment indesitjable»40 de la ciutat. Sense anar més lluny, l’any 1768, poc després de la creació del barri, el comte de Ricla, successor del marquès de la Mina, va adreçar un escrit a l’Audiència on denunciava que la Barceloneta «s’havia convertit en l’habitatge comú de tanta gent que vivia al marge del govern, la llei i la submissió, que cada dia es repetien les doloroses experiències de tota mena de desordres»41.
La liminalitat, que suspenia algunes convencions socials, i la resposta simbòlica de les autoritats, que associaven la naturalesa transitòria i «no estructurada»42 de l’interstici urbà amb la «contaminació social»43, van perdurar durant segles i van convertir la costa de la ciutat en un territori en disputa. Al llarg de la platja de Barcelona, a mesura que la ciutat s’anava expandint i industrialitzant durant el segle XIX, hi van sorgir tot tipus de complexos industrials, així com nous assentaments barraquistes, la població dels quals estava composta principalment per pescadors, obrers i treballadors portuaris44. Entre els més destacats d’aquests nuclis, hi havia el Camp de la Bota, el nucli de Bogatell, el Somorrostro i Can Tunis. Amb tot, i com va advertir Mercè Tatjer, durant aquest període la façana marítima de la ciutat va esdevenir una «àrea totalment caòtica»45.
Imatge 3. Pescadors transportant unes xarxes a la platja de la Barceloneta, 1920.
Font: Autor desconegut. Museu Marítim de Barcelona.
La proliferació del barraquisme i de la pesca informal
Durant els segles XIX i XX, aquest entramat de barris i nuclis barraquistes, que acollia no només pescadors i gent de mar sinó també tota mena de marginats socials —principalment immigrants i subjectes dissidents—, s’estengué per diverses regions de la costa. El Patronato Municipal de Vivienda del règim franquista definia aquest territori com una «zona obscura»46.
La majoria d’aquests nous barris no només havien estat fundats majoritàriament per pescadors47, sinó que hi persistia una rica cultura marinera, sovint fruit de la interacció entre tècniques i cultures materials de diverses regions de Catalunya i de l’Estat. Aquesta cultura, a més, transcendia l’àmbit de les famílies estrictament pescadores i va esdevenir un element de cohesió comunitària i una eina fonamental per a la supervivència econòmica dels veïns i les veïnes d’aquests barris.
L’exposició al perill, com ja havia passat durant segles, continuava marcant la vida social dels barris i assentaments de pescadors. A més, eren els pescadors i les seves famílies qui afrontava amb més duresa les tempestes, i els naufragis eren habituals48. La proximitat de les cases al mar, sovint a pocs metres, provocava destrosses recurrents, tant al teixit urbà de la Barceloneta49 com als fràgils habitatges dels nuclis barraquistes, especialment vulnerables a les inclemències50. Als entorns de socialització dels pescadors, el mar va esdevenir un fenomen urbà, un actor social present als carrers i les places51. En Gabriel, que va néixer al Somorrostro i hi va viure fins els deu anys, relatava així com les tempestes condicionaven de manera profunda la vida al barri:
Cuando había temporal, el mar se metía dentro de las barracas. O sea, se llevaba barracas. En aquel momento venían los bomberos y cogían a las familias y las trasladaban a otros puntos como Montjuic. (...) Yo caí enfermo por la humedad tan grande que había allí porque piensa que el agua se paseaba como quería por allí.
Durant aquest període, les fonts històriques i etnogràfiques evidencien l’existència de dues realitats pesqueres diferents a Barcelona. D’una banda, la flota formal, inscrita a la Confraria de Pescadors i amb les barques atracades al Port, representava el model reconegut oficialment. De l’altra, hi havia una activitat pesquera informal, sense registre ni cobertura legal, molt arrelada en diversos punts del litoral urbà. En Juan, que es va criar al Camp de la Bota i va practicar la pesca informal durant dècades, descrivia així aquesta realitat: «Allí no había Lonja ni nada. Ya te digo, si allí no había quien tuviera una barca asegurada ni nada. Allí estábamos abandonados». Aquesta pràctica, fora dels canals oficials, era il·legal i sovint perseguida policialment.
Aquestes formes de pesca es mantenien ocultes, tant físicament com ideològicament, de la mirada que les elits polítiques i econòmiques volien projectar de la ciutat52. La cultura popular que emergia de l’interstici urbà, gràcies a la seva indefinició, posava en qüestió la idea de mediterraneïtat enaltida per la propaganda institucional53i, per tant, havia de romandre amagada, «ja que seria un escàndol, una paradoxa, tenir a la vista allò que no hauria d’existir»54. Malgrat això, la notable visibilitat que tenia aquesta pesca informal pels veïns i les veïnes dels suburbis mariners l’ha inscrit a la memòria familiar de moltes persones que recorden aquesta activitat com un tret distintiu del paisatge urbà que van conèixer.
Aquesta pesca furtiva practicada a la platja de la ciutat incorporava, de fet, tècniques tradicionals àmpliament utilitzades a Catalunya des del segle XVI —com el bolitx i la nansa55— ja desaparegudes en les modalitats de pesca legal, més modernes56. Per exemple, la Pilar, el pare de la qual pescava amb nanses57 al Camp de la Bota, recorda com ella mateixa l’ajudava a fabricar aquests dispositius a partir de materials recollits del carrer:
Con los colchones esos antiguos que eran de muelles, íbamos al mercado, comprábamos las tripas y todo eso del pollo, se lo ponía mi padre allí, yo lo ayudaba. Y hacíamos un nudo y se lo llevaba al fondo. Y al otro día iba a recogerlo.
El bolitx era una altra de les tècniques emprades per a la pesca furtiva de xanguet, que els meus informants recorden haver presenciat o practicat tant a la platja de la Barceloneta com a la del Camp de la Bota.
Imatge 4. Pescadors de Can Tunis (Barcelona) recollint xarxes a bord del Kimet, 1950 - 1970.
Font: Autor desconegut. Museu Marítim de Barcelona.
La confluència de persones de diferents orígens va cristal·litzar en un ric repertori de tècniques, fruit de l’intercanvi de sabers tradicionals. Com adverteix Louis Wirth, la manera de viure pròpia de la ciutat, allò que ell va anomenar urbanisme, «no pot escombrar d’un cop les formes d’associació humana anteriorment predominants», sinó que les integra i hi exerceix una influència58.
Aquesta integració i proliferació de la pesca als suburbis marítims no només vinculava les famílies pescadores amb les que no ho eren, sinó que també generava dinàmiques d’associació entre els barris marítims de la ciutat planificada i les anomenades barriades de «la Barcelona informal»59 60. Així doncs, els límits de la Barcelona pescadora no es poden definir de manera estricta i estanca, sinó que corresponen a una realitat social en moviment dins la qual «el mar marcava el ritme de la vida»61.
Pel que fa a la vinculació entre diferents realitats urbanes, mediatitzada per la circulació de peix, la Francisca, que es va criar al Poblenou, per exemple, em va explicar el seu record de la plaça dels Pescadors. Aquesta plaça, que en el nomenclàtor oficial figura amb el nom de plaça de Prim, era on els pescadors de la Mar Bella venien els seus productes: «Al Poblenou no hi havia tampoc mercat. Llavors hi havia una placeta que encara està, que li diuen la placeta dels Pescadors, perquè allà venien el peix que treien els pescadors de la Mar Bella»62. Dins d’aquests circuits de comercialització informal de peix, les dones tenien un paper fonamental, com fa palès el testimoni de la Pilar:
El caracolín se lo vendía yo. Se lo vendía yo allí en la puerta y el primer plato era mío. El primer plato era mío. (...) En la puerta de mi casa. Venía la gente a comprarlo. Y mi padre decía: ya me has quitado la ganancia. Y mi madre decía: encima que te está la chiquilla siempre ayudando y encima la riñes. También hacía la anchoa. Hacía anchoas para vender a los bares que se las encargaba. Se las encargaban los bares y hacía botes así.
Els barris de barraques assentats a les franges costaneres de la ciutat van ser objecte d’una forta exclusió per part de les institucions públiques, al mateix temps que els seus habitants rebien el rebuig generalitzat de la societat urbana. Això es deu al fet que, a Barcelona, com en qualsevol altra configuració d’ordre simbòlic, «el perill resideix en els estats de transició»63, és a dir, en aquelles regions frontereres i ambigües on es col·loquen aquelles realitats i subjectes socials difícilment classificables i integrables. D’aquesta manera, l’inhòspit territori situat entre el mar i la ciutat, infestat d'indústries i habitat per gent estranya, immigrants, obrers i pescadors pobres, era una presència incòmoda i amenaçadora per a gran part de la població. En Pep em va dir que «el que passa és que anar al Somorrostro era tabú. Hi havia molta gent que es pensava que entraves allà vestit i sorties despullat».
Imatge 5. Infants jugant a la platja del Somorrostro, 1963.
Autora: Colita. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona: 4 - A - 1 - 2 - C1 - 15 - 1 - 13.
«La supressió de les regles ordinàries de vida»64 que tenia lloc als ravals marítims els convertí en una mena de refugi també per a la dissidència política, sindical i social que necessitava protegir-se de la repressió65 66. Aquest fenomen es correspon amb les característiques dels estats liminars dels ritus, en els quals, en negar-se l’estructura social vigent, esdevé el «regne de la possibilitat pura, d’on sorgeix tota configuració, idea i relació»67. Així doncs, els subjectes que, per la seva ideologia i activitat, esdevenien incompatibles amb l’ordre social vigent, s’ajustaven a l’estructura social dels barris pescadors, més fluida i permissiva. La Pilar em va explicar així com la seva família va arribar al Camp de la Bota:
Mi madre, que fue la primera en irse para allí, era de San Adrià. Vivía allí de pequeña. Nació allí y, cuando comenzó la guerra, mi abuelo tuvo que huir a Francia, y mi abuela se quedó con cuatro hijos pequeños. Cada noche venían a registrarles la casa y a levantarlos a todos. De mi abuelo nunca más supimos nada. Finalmente, mi abuela también tuvo que huir, agotada de tanto, y se trasladó al Campo de la Bota.
Aquesta idea es correspon amb la classificació de la població del Camp de la Bota que fa Josep Maria Monferrer i Celades a la seva obra sobre el barri. Hi diu que, als anys 1940, s’hi trobaven principalment quatre perfils de persones: «els pescadors i treballadors de Pequín, els nouvinguts que venien fugint de la fam i la misèria, els que arribaven fugint de la repressió contra les esquerres i, finalment, petits grups de persones amb problemàtica dissocial».
La cultura urbana hegemònica, doncs, va haver de generar mecanismes per incorporar «les anomalies que el seu esquema produí», és a dir, la «urbanització suburbial»68 que, a recer de la pesca i la indústria, havia proliferat a les seves costes. Per integrar en el seu discurs allò inclassificable, les institucions municipals ho van representar com a quelcom malaltís i aberrant. Així, de la mateixa manera que la multitud urbana havia estat per als reformadors il·lustrats «un pou negre de malalties»69, les famílies pescadores70, els obrers i els marginats socials que residien a les platges es van inscriure a la geografia moral burgesa71 que els percebia com «un focus de pertorbació amb tasses anormals de malaltia i delinqüència»72 73.
■ L’obertura de la ciutat al mar
La idea que Barcelona, abans de la transició democràtica, vivia d’esquena al mar encara forma part del sentit comú general de la ciutat. Això no obstant, com he desenvolupat a l’apartat precedent, l’edificació a escassos metres del mar forma part de l’herència cultural de les classes subalternes de Barcelona. És més, durant el segle XX, la costa de la ciutat va viure un auge de les formes més dures i directes de relació amb el medi marí, les quals van ser arrasades, precisament, pels impulsors de l’obertura de la ciutat al mar.
Tot i això, com diu Marina Garcés, «Barcelona és ràpida esborrant la memòria quan aquesta no entra en el cànon d’allò que cal recordar»74. Aquest fenomen es vincula amb la categoria d’«espectacle» proposada per Guy Debord. L’autor descriu com, durant la segona meitat del segle XX, la mercantilització de la vida social va assolir un grau tan alt de desenvolupament que va ocupar l’àmbit de la imatge, és a dir, de les representacions que la societat es fa de si mateixa75. Així, el record d’aquesta vivència popular del mar, l’avantguarda sentimental de la qual van ser els pescadors, ha estat progressivament desplaçat en poques dècades per les representacions resplendents de la mediterraneïtat que emanen de la indústria turística76.
A diferència del que s’acostuma a afirmar, els orígens de l’obertura de Barcelona al mar no són democràtics sinó franquistes. Ja als anys 1950, els ajuntaments del règim van posar en circulació discursos i pràctiques orientats a urbanitzar i reformar el litoral de la ciutat prioritzant interessos del capital immobiliari i financer internacional77. Aquest programa de reforma urbana imposava la necessitat de gestionar el cos social pescador, que en dificultava el desplegament.
A mitjans de la dècada de 1950, les autoritats franquistes van iniciar una dura política repressiva contra les barraques que poblaven les platges de la ciutat. La primera acció d’aquesta mena va ser la construcció del passeig Marítim a la Barceloneta, concebut com a «balcó al mar» de la ciutat78. Aquesta reforma urbanística tenia com a objectiu esborrar qualsevol vestigi del passat industrial i popular de la zona79 i projectar un nou espai que funcionés com a escenari per a les formes emergents d’acumulació capitalista80. L’operació va permetre al govern municipal disputar de manera directa l’espai de la platja als seus habitants enderrocant les barraques del Somorrostro i eliminant la residència d’alguns dels pescadors més pobres81. Tanmateix, aquesta intervenció urbanística va ser objecte de crítiques reiterades per part de la societat civil 82 83 84.
Pel que fa al tema d’aquesta recerca, un dels efectes principals d’aquesta política de reforma i expulsió va ser l’allunyament del litoral de gran part de la residència pescadora de la ciutat. Sense anar més lluny, l’any 1972, dels 197 pescadors de la Confraria domiciliats fora de Barcelona, 114 ho estaven a Badalona. Segons Tatjer, aquest fet no tenia cap connexió amb l’existència d’activitat pesquera a Badalona, sinó amb la residència en el grup d’habitatges de Sant Roc de molts pescadors que prèviament vivien a les barraques del Gas o del Somorrostro.85 Convé remarcar que, pel que he pogut extreure de la memòria dels meus informants, la major part de la pesca que durant el segle XX es practicava a les barriades marítimes era de caràcter informal. Els pescadors d’aquest tipus no estaven vinculats a la Confraria i, per tant, no hi ha dades reals sobre la magnitud de l’èxode pesquer que va suposar l’enderrocament d’aquests barris.
Després del desallotjament definitiu del Somorrostro el 1966, el Camp de la Bota es va convertir en una de les últimes concentracions d’habitatge informal pescador86 a la ciutat de Barcelona, juntament amb Can Tunis87. Tanmateix, entre 1973 i 1976, l’Ajuntament va realitzar el trasllat massiu i precipitat de famílies del Camp de la Bota al barri de la Mina, a Sant Adrià del Besòs88. D’aquesta manera, les autoritats municipals van aconseguir desarticular una de les principals bases de la pesca tradicional a Barcelona i esborrar del mapa els espais sobre els quals àmplies capes de la classe treballadora més depauperada de la ciutat, una «societat perifèrica»89 influenciada per un fort component cultural mariner, havien «desplegat els seus desitjos i les seves impugnacions»90.
Imatge 6. Grup d'habitatges a la platja, a Camp de la Bota, 1942.
Font: Autor desconegut. Museu Marítim de Barcelona.
La transició democràtica a l’Estat espanyol va permetre la penetració d’algunes de les idees urbanístiques forjades a l’empara de la «resistència social, la crítica intel·lectual i l’oposició política dels anys seixanta i setanta» en la política democràtica dels anys vuitanta91. Tanmateix, altres projectes, perspectives i retòriques emprades pel govern municipal es van mantenir de manera pràcticament idèntica al període franquista. Aquest va ser el cas de «l’obertura de Barcelona al mar»92.
Ja el primer govern municipal democràtic de 1979, presidit per Narcís Serra, va considerar l’actuació sobre el front marítim una de les prioritats de l’Ajuntament en matèria urbanística. Més endavant, amb l’alcaldia de Pasqual Maragall, elegit el 1982, es va fixar un ampli consens social entorn de la necessitat de sanejar les platges de Barcelona i connectar-les amb la ciutat. Maragall, de la mateixa manera que Porcioles, deia que «Barcelona vivia d’esquena al mar, perquè havia deixat la costa darrere de les fàbriques i, en tot cas, les utilitzava com a abocador»93. Aquest impuls urbanitzador va desfermar-se amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 199294.
Les reformes tant del Port Vell com de la Vila Olímpica van anar dirigides a la visibilització de «les instal·lacions nàutiques per a embarcacions esportives i turístiques»95. Aquesta «substitució dels usos tradicionalment portuaris pels usos lúdics»96 va anar acompanyada de la persecució policial desfermada de la pesca informal i la reclusió de la pesca formal a espais de poca visibilitat.
Com a acompanyament d’aquesta ocultació de la pesca, es va desplegar un «colossal mecanisme de cancel·lació del passat»97, per reelaborar la memòria col·lectiva del que havia estat la relació de les classes populars de la ciutat amb el mar durant les dècades anteriors. Sense anar més lluny, els membres de MBM Arquitectes, encarregats de dissenyar el traçat de la nova Vila Olímpica, afirmaven que el barri Nova Icària, en el qual se situaria el complex olímpic, seria «el primer barri marítim de Barcelona, després de tants segles de ruptura morfològica entre la ciutat i el Mediterrani»98.
A les portes del segle XXI, la pesca informal, a més d’il·legal, havia esdevingut profundament antiestètica i indesitjable segons les «tècniques de màrqueting urbà» amb què el govern municipal tractava de reformar la imatge de la ciutat. Així doncs, els Mossos d’Esquadra van procedir a requisar les últimes barques que restaven avarades a les platges de la ciutat. Els pescadors, desposseïts de la potència col·lectiva que els oferia l’antic entramat de barris, la columna vertebral de la seva quotidianitat compartida, no van tenir manera de defensar-se de l’ofensiva policial contra ells. La vida social de la classe treballadora més pobre de la ciutat havia esdevingut un anacronisme dins la Barcelona postolímpica, on governava «l’imperi social de les aparences»99. Així doncs, la pesca informal, evidència de la diversitat de formes de vida que històricament havia engendrat Barcelona, paradoxalment, seria sentenciada en nom de la «diversitat domesticada i folkloritzada»100 que representava el Fòrum de les Cultures del 2004. En Juan em va explicar que molts pescadors informals del Camp de la Bota van enrolar-se a barques de la Confraria mentre que d’altres van deixar d’anar a la mar:
Ya la mayoría íbamos a las traíñas. El hijo del Sardina venía conmigo en el bote de la luz. El hermano también. Y la mayoría iban a la traíña. Lo que era la pesca del Campo de la Bota se perdió. Totalmente. Totalmente se perdió y ya no quedaba nada. No quedaba nada. Estando en la Mina sí que quedaba, que tenían las barcas allí. Pero tal y como se iban acercando las Olimpiadas menos. Hasta que lo limpiaron todo. Vinieron los Mossos d'Esquadra, se plantaron allí. Cogieron las barcas con una grúa y se las llevaron. Y a ver quién decía una palabra.
■ Conclusions
Barcelona, com qualsevol altra ciutat, és una amalgama de processos i grups socials heterogenis que tot sovint presenten interessos contradictoris. Així doncs, la seva relació amb el mar no és única, sinó que depèn de la perspectiva adoptada. De la meva recerca etnogràfica, centrada en el punt de vista dels pescadors de la ciutat, se’n desprèn que, per a aquest col·lectiu —sobretot per als més pobres— i també per a àmplies capes del proletariat migrant més depauperat, l’anomenada «recuperació urbana» de la costa no va significar un accés més directe al mar, sinó, al contrari, la desaparició dels entorns construïts que els havien vinculat quotidianament al medi marí, així com una pèrdua de centralitat en la vida social de Barcelona.
La vida social arrelada al llindar marítim de la ciutat va néixer, en gran mesura, gràcies a la predisposició estructural a l’hàbitat d’intersticis que ha caracteritzat històricament la gent del mar —i, concretament, els pescadors— com a «éssers transicionals»101. Els primers habitants de les platges de Barcelona van ser els pescadors i els mariners. En molts moments històrics, els barris construïts d’aquesta manera van contribuir a assegurar la reproducció de les classes subalternes de la ciutat, així com dels seus sectors dissidents. Així doncs, els pescadors van ser, durant la història moderna de Barcelona, un grup social dinàmic i amb agència social, capaç de determinar la manera com les multituds urbanes ocupaven i transformaven la ciutat.
Imatge 7. Descàrrega de peix al moll de pescadors, 2022.
Font: Fotografia pròpia.
La manera pescadora d’urbanitzar la costa sovint encarna un doble moviment. La causa del seu aïllament, tant material com simbòlic, respecte a la idea hegemònica de Barcelona no només es troba en l’exclusió i la marginació que van patir per part de les autoritats de la ciutat; les fonts històriques i les evidències etnogràfiques també permeten identificar una pulsió evasiva, una voluntat d’evitar els mecanismes de disciplinament i ordenament territorial estatals. Per tot això, la vida social pescadora, marginada i menyspreada, al llarg dels segles ha tingut, també, la potencialitat de desafiar l’ordre social de les classes dominants urbanes. D’aquesta manera constitueix, fins a cert punt, allò que Marco Mazzeo anomena «institucions de l’èxode», és a dir, «els hàbits, les gramàtiques i els modes de vida que s’instauren durant la fugida de qui ens oprimeix» 102.
A mitjans del segle XX, la costa de la ciutat, on fins aleshores predominaven la indústria i els assentaments d’habitatge informal, va esdevenir productiva per a les noves formes d’acumulació capitalistes, fonamentades en la mercantilització d’imatges. Per això, les elits urbanes requerien que aquesta regió es tornés un escenari de valor dins els nous mercats emergents dissolent-ne l’autonomia anterior103. Així doncs, es va iniciar una ofensiva política, econòmica i policial contra els barris construïts per pescadors, immigrants i marginats socials i «el seu potencial de configuració indefinit»104.
Aquesta mesura s’emmarca en una dinàmica de conflicte entre les comunitats pescadores barcelonines i les autoritats urbanes que es remunta, com a mínim, a la baixa edat mitjana, segons les fonts històriques que he pogut consultar, però que té la fase final en el període comprès entre el porciolisme dels anys 1950 i el Fòrum de les Cultures de 2004, quan la pesca informal va desaparèixer definitivament de Barcelona.
L’obertura de la ciutat al mar s’ha d’entendre com un «esforç per enfrontar-se amb els esdeveniments ambigus o anòmals»105 que generava el sistema simbòlic que és Barcelona. Això va implicar l’enderrocament d’un conjunt de barriades —Camp de la Bota, Mar Bella, Somorrostro i Can Tunis— que havien estat fundats per pescadors i que, vinculades amb altres barris com la Barceloneta i el Poblenou, constituïen una realitat urbana on la pesca gaudia d’una certa centralitat econòmica i simbòlica. Paral·lelament a això, es van dur a terme una sèrie de reformes urbanes —la creació del passeig Marítim, la reforma del Port Vell, la creació de la Vila Olímpica i del Fòrum— enfocades a donar al litoral urbà uns usos sòlids —lúdics, esportius i turístics— i convertir la pesca en una activitat secundària i amb poca visibilitat.
Imatge 8. Barques de pesca avarades a la platja de Sant Adrià del Besòs, 1983.
Font: Autor desconegut. Museu Marítim de Barcelona.
La narrativa oficial sobre la història recent de la ciutat es va reelaborar per intentar amagar el tipus de relacions quotidianes que els veïns de la ciutat havien establert amb el mar les dècades i segles precedents, de caire popular, intersticial i esperonades per la misèria que els assolava. D’aquesta manera, els relats institucionals van difondre la idea que l’interregne entre la ciutat i el mar es va urbanitzar tot just a finals del segle XX. En paral·lel, la pesca informal, que havia sigut part de la riquesa cultural i tècnica de la classe treballadora de Barcelona, va caure en l’oblit col·lectiu, com una evidència incòmoda del barraquisme. Això no obstant, la tradició oral de les famílies pescadores barcelonines, subreptícia i desplegada a l’ombra dels grans esdeveniments, encara custodia aquesta vivència popular del mar que penetra i colonitza l’espai urbà de forma invisible amb innumerables memòries aparentment menors106.
■ Bibliografia
Bas, Carles. Barcelona y la pesca catalana. Universitat de Barcelona, 1957.
Bernal-Casasola, Darío. «Arqueología de las redes de pesca. Un tema crucial de la economía marítima hispanorromana». A Mainake 30 (2008): 181–215. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3282276.pdf
Borja, Jordi. Luces y sombras del urbanismo de Barcelona. Barcelona: Editorial UOC, 2010.
Cárdaba, Marciano. «La col·lectivitat de la industria pesquera de Roses». A AIEE 34 (2001): 497–541.
Carrera i Pujal, Jaume. La Barcelona del segle XVIII. Editorial Bosch, 1951.
Debord, Guy. La sociedad del espectáculo. Pre-textos, 2002.
Debord, Guy. Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama, 2018.
Delgado, Manuel. La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona»”. Catarata, 2007.
Ealham, Chris. La lluita per Barcelona. Classe, cultura i conflicte (1898–1937). Virus, 2022.
Fabré, Jaume i Josep Maria Huertas Clavería. Tots els barris de Barcelona. Vol. 7: Els Polígons (2) i el Districte Cinquè: la Verneda, La Pau, El Sud-Oest del Besòs, La Maresma, El Somorrostro, El Camp de la Bota, La Perona, Els Nou Barris, El Districte V. Edicions 62, 1977.
Garcés, Marina. Ciudad princesa. Galaxia Gutenberg, 2018.
Guitert, Avelino. Barceloneta. s.n., 1921.
Magrinyà, Francesc i Gaspar Maza. «Tinglados de Bar-cel-ona. La incorporación de espacios del puerto a la ciudad (1981–2002)». A Scripta Nova 9, no. 193 (2005). https://raco.cat/index.php/ScriptaNova/article/view/55940
Maragall, Pasqual. Barcelona, la ciutat retrobada. Edicions 62, 1991.
Martín, Eloy. «La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español». A Drassana 22 (2014): 78–95. https://raco.cat/index.php/Drassana/article/view/292383
Mazzeo, Marco. El Pirata. Antropología del conflicto. Tercero Incluido Editorial, 2023.
Monferrer, Josep M. El Camp de la Bota: un espai i una història. Octaedro, 2012.
Page, Eduard. «Entre el mar, el puerto y la ciudad. Comunidades marítimas urbanas en transición: el caso de la Barceloneta en el siglo XIX». A Avances del Censor 16, no. 21 (2019): 131–160. https://doi.org/10.35305/ac.v16i21.996
Pascual, José J., i Joan Lluís Alegret. «Estado actual de la antropología de la pesca en España». A Anuario Universidad de Ciencias y Artes de Chiapas, 2003, 237. https://www.researchgate.net/publication/282327538_Estado_actual_de_la_antropologia_de_la_pesca_en_Espana
PMV (Patronato Municipal de la Vivienda). La vivienda en Barcelona. PMV, 1973.
Pujol, Marcel. «La pesca durant l’Antic Règim als Països Catalans: una anàlisi historiogràfica». A Per a una història de la pesca als Països Catalans. Recerca i reflexions historiogràfiques, editat per Joan> Lluís Alegret i Alfons Garrido, 88–99. Càtedra d’Estudis Marítims (Universitat de Girona–Fundació Promediterrània) i Museu de la Pesca, 2018.
Tarragó, Salvador. En defensa de Barcelona. Aedos, 1978.
Tatjer, Mercè. La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera. Los Libros de la Frontera, 1972.
Theros, Xavier. El Port, territori de frontera. Museu Marítim de Barcelona, 2018.
Turner, Victor. La selva de los símbolos. Aspectos del ritual ndembu. Siglo XXI, 2020.
Van Gennep, Arnold. Los ritos de paso. Alianza Editorial, 2008.
Vinyoles, Teresa Maria. La vida quotidiana a Barcelona vers 1400. Rafael Dalmau, 1985.
■ Notes
1. Aquest reportatge és la síntesi d'una investigació etnogràfica sobre la pesca a Barcelona que vaig realitzar entre els anys 2022 i 2024.
2. Darío Bernal-Casasola, «Arqueología de las redes de pesca. Un tema crucial de la economía marítima hispanorromana», a Mainake 30 (2008): 191. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3282276.pdf.
3. Enric García, «La pesca i els pescadors de Barcelona. Una qüestió pendent», Per a una història de la pesca als Països Catalans. Recerca i reflexions historiogràfiques, ed. Joan Lluís Alegret i Alfons Garrido (Càtedra d’Estudis Marítims (Universitat de Girona–Fundació Promediterrània) i Museu de la Pesca, 2018), 78.
4. Tots els participants són esmentats amb pseudònims, l’edat i la seva relació amb la pesca per garantir-ne l’anonimat.
5. Victor Turner, La selva de los símbolos. Aspectos del ritual ndembu (Siglo XXI, 2020), 103.
6. Mary Douglas, Pureza y peligro. Un análisis de los conceptos de contaminación y tabú (Nueva Visión, 2007), 53.
7. Richard Sennet, Carne y piedra. El cuerpo y la ciudad en la civilización occidental (Alianza Editorial, 2019), 403.
8. És en aquesta propensió històrica de la gent de mar a urbanitzar l’espai entre el poble, vila o ciutat i el mar, on trobem l’origen dels binomis «les Cases d’Alcanar i les Cases; Arenys de Mar i Arenys de Munt; Vilassar de Mar i Vilassar de Munt; Palamós i Sant Joan de Palamós; l’Estartit i Torroella de Montgrí; la Selva de Mar i Port de la Selva, etc.» (Alegret et al. 2003, 13).
9. Guy Debord, La sociedad del espectáculo (Pre-textos, 2002)
10. Manuel Delgado, La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona” (Catarata, 2007), 103.
11. Debord, La sociedad del espectáculo, 71.
12. Mikel Soberón, «Arqueologia i pesca d’època moderna a la ciutat de Barcelona», Per a una història de la pesca als Països Catalans. Recerca i reflexions historiogràfiques, ed. Joan Lluís Alegret i Alfons Garrido (Càtedra d’Estudis Marítims (Universitat de Girona–Fundació Promediterrània) i Museu de la Pesca, 2018), 89.
13. La documentació del segle XV deixa constància de la presència de pescadors i de les seves companyies nocturnes, que «romanen e habiten en les barraques que son en lo ribatge de la mar» (Vinyoles 1985, 60).
14. Jaume Carrera i Pujal, La Barcelona del segle XVIII (Editorial Bosch, 1951), 245.
15. Teresa Maria Vinyoles, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400 (Rafael Dalmau, 1985), 91.
16. Eliseu Carbonell, Miguel Doñate i Pablo Romero, Ser o no ser de la mar. Arenys: Història, Patrimoni i Antropologia marítima (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Museu Marítim de Barcelona, 2011), 74.
17. Carrera i Pujal explica que fora muralles i convivint amb els pescadors treballaven tot tipus de comerciants i contrabandistes que, per evitar pagar els impostos que la ciutat imposava sobre les mercaderies, venien els seus productes a un preu inferior al fixat dins l’urbs (1952, 245).
18. Soberón, «Arqueologia i pesca d’època moderna», 91.
19. Jaume Fabré i Josep Maria Huertas Clavería, Tots els barris de Barcelona. Vol. 6: Els polígons: La Barceloneta, Les Cases Barates, Les Vivendes del Congrés, El Bon Pastor, Els barris de la Vall d’Hebron (Edicions 62, 1976), 16.
20. Carrera i Pujal, La Barcelona del segle XVIII, 246.
21. Eduard Page, «Entre el mar, el puerto y la ciudad. Comunidades marítimas urbanas en transición: el caso de la Barceloneta en el siglo XIX», Avances del Censor 16, núm. 21 (2019): 138.
22. Hi ha una línia d’estudi centrada en la categoria de sailortown que posa l’accent en com les classes marineres trencaven les convencions morals burgeses en aquests espais i en la manera com les elits i les autoritats locals els percebien com a llocs de vici i perdició (Page 2019, 138).
23. Victor Turner diu que els subjectes del ritus de pas durant la fase liminar «no són ni una cosa ni l’altra, o potser són ambdues al mateix temps, o potser no són ni aquí ni allà, o fins i tot no són enlloc» (Turner 2020, 108).
24. Vinyoles, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, 44.
25. Vinyoles, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, 111.
26. Xavier Theros, El Port, territori de frontera (Museu Marítim de Barcelona, 2018), 15.
27. Page, «Entre el mar, el puerto y la ciudad», 139.
28. Turner, La selva de los símbolos, 111.
29. Fabré i Huertas, Tots els barris de Barcelona, vol. 6, 5.
30. José María Mena, Historias notables de Barcelona (Plaza & Janés, 1994), 135.
31. Guitert, Barceloneta, 30.
32. El projecte va ser encarregat pel Capità General Jaime Miguel de Guzmán, el Marquès de la Mina, a l’enginyer militar Juan Martín de Cermeño l’any 1749 i les obres van començar el 1753 (Alari et al. 2016, 37).
33. Lluís Permanyer, «La Barceloneta, 250 anys d’història», a La Barceloneta, un quart de mil·leni, ed. Pere Serra, 12–35. (Gas Natural i Ajuntament de Barcelona, 2003), 24.
34. Douglas, Pureza y peligro, 117.
35. Sennett, Carne y piedra, 391.
36. Mercè Tatjer, La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera (Los Libros de la Frontera, 1972), 39.
37. Fabré i Huertas, Tots els barris de Barcelona, vol. 6, 19.
38. Emma Alari, Santiago Gorostiza i Marc Dalmau, La forja solidària d’un barri portuari. La Barceloneta obrera i cooperativa (La Ciutat Invisible, 2016), 39.
39. Poc després de la creació del barri, entre els anys 1764 i 1779, s’hi van establir dues casernes: la d’infanteria al carrer Sant Ferran i el de cavalleria al carrer Sant Carles. Ambdòs es van mantenir fins ben començat el segle XX (Alari et al. 2016, 42).
40. Douglas, Pureza y peligro, 182.
41. Carrera i Pujal, La Barcelona del segle XVIII, 256.
42. Douglas, Pureza y peligro, 134.
43. Turner, La selva de los símbolos, 108.
44. Mercè Tatjer, «Barraques i projectes de remodelació urbana a Barcelona, de l’Eixample al litoral (1922–1966)», a Barraques. La Barcelona informal del segle XX, ed. Mercè Tatjer i Cristina Larrea, 37–60 (Museu d’Història de Barcelona, 2010), 39.
45. Tatjer, La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera, 71.
46. Patronato Municipal de la Vivienda, La vivienda en Barcelona (PMV, 1973), 46.
47. Carlos Bas, Barcelona y la pesca catalana (Universitat de Barcelona, 1957), 31.
48. Avelino Guitert, només el segle XIX, registra naufragis mortals de pescadors els anys 1832, 1840, 1848, 1850, 1853, 1865, 1875, 1877, 1881, 1883, 1886 i 1911, i insinua que n’hi devia haver «d’altres que no ens és donat conèixer» (1921, 67).
49. Fabré i Huertas, Tots els barris de Barcelona, vol. 6., 24.
50. Tatjer, La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera, 64.
51. Tan presents eren les tempestes a la vida quotidiana dels veïns de la Barceloneta que aquest fenomen natural va tenir dedicat un carrer al barri mariner. Començava al carrer del Cementiri (actualment Andrea Dòria) i acabava a la platja (Balaguer 2008, 227).
52. Mari Paz Balibrea, «Descobrir Mediterranis: la resignificació del mar a la Barcelona postindustrial», a Tour-ismes. La derrota de la dissensió (Fundació Antoni Tàpies, 2004), 44.
53. Andrea Tappi i Javier Tébar, «El Frente Marítimo de Poblenou: un territorio paradigmático de la Barcelona obrera e industrial», a Restos y rastros. Memorias obreras, patrimonio y nuevos usos de los espacios industriales, ed. Javier Tébar i Joan Gimeno (El Viejo Topo, 2019), 56.
54. Turner, La selva de los símbolos, 109.
55. Eloy Martín, «La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español», Drassana 22 (2014): 79. https://raco.cat/index.php/Drassana/article/view/292383
56. La pesca d’arrossegament o bou, originada a Catalunya, no es va popularitzar fins el segle XVIII (Martín 2014, 81), mentre que la pesca d’encerclament o de llum va arribar al port de Barcelona el 1939 (Tatjer 1972, 140).
57. Una mena de gàbies subaquàtiques dins les quals s’introdueix el peix, atret per algun esquer, i després ja no és capaç de sortir-ne.
58. Louis Wirth, «El urbanismo como forma de vida», a Leer la ciudad, ed. Mercedes Fernández-Martorell (Icaria, 1988): 30.
59. Mercè Tatjer i Cristina Larrea, Barraques. La Barcelona informal del segle XX (Museu d’Història de Barcelona, 2011).
60. Aquesta vinculació entre els diferents barris marítims de Barcelona era desigual. Rosa Domènech, per exemple, als anys 1960 advertia que els veïns del Camp de la Bota tenien escassa relació amb els barris limítrofs de nova construcció, com el Besòs. Tanmateix, advertia que «el Poblenou presenta un altre aspecte i, malgrat estar situat més lluny del barri, està més vinculat a ell que el Besòs» (Domènech 2005, 59).
61. Josep Maria Huertas Clavería, «Gent del barri», a La Barceloneta, un quart de mil·leni, ed. Pere Serra, 36–55 (Gas Natural; Ajuntament de Barcelona, 2003), 38.
62. Molts dels meus informants recorden, també, les piles de peix, que eren una forma de comercialització que es feia directament al moll venent el peix pescat el mateix dia als consumidors sense passar per la subhasta a la llotja, com es fa actualment. També a la Barceloneta, «la venda del xanguet pels carrers del barri o de mol·luscos al dic de recer i al passeig Nacional ha quedat en el record de molts veïns» (Alari et al. 2016, 58).
63. Douglas, Pureza y peligro, 115.
64. Arnold Van Gennep, Los ritos de paso (Alianza Editorial, 2008), 164.
65. Josep Maria Monferrer, El Camp de la Bota: un espai i una història (Octaedro, 2012), 49.
66. Vicens Soler, militant del Sindicat de Pesca i Oficis Varis de la CNT i secretari general del Comitè Comarcal Antifeixista de l’Alt Empordà durant el juliol de 1936, diu a les seves memòries: «El nostre cas era similar a Barcelona, Tarragona i altres ports importants de la costa pesquera catalana. Els obrers pescadors, en la seva majoria, pertanyien a la CNT» (Cárdaba 2001, 510).
67. Turner, La selva de los símbolos, 107.
68. Miquel Domingo et al., «Estructura urbana i anàlisi topològica. Proposta sobre els habitatges», a Estudi previ a la remodelació de la Barceloneta (Copisteria La Juliana, 1978), 39.
69. Sennett, Carne y piedra, 420.
70. Segons Mercè Tatjer, l’any 1964 entre els nuclis de la Barceloneta-Somorrostro, el Camp de la Bota i Can Tunis hi vivien uns 300 pescadors, enrolats a les barques oficials de la Confraria (1972, 155). Tanmateix, tenint en compte l’extensió que, segons els indicis etnogràfics, tenia la pesca informal en aquestes barriades, podem afirmar que el nombre total de persones que es dedicaven a la pesca i hi residien era considerablement més elevat.
71. Chris Ealham, La lluita per Barcelona. Classe, cultura i conflicte (1898–1937 (Virus, 2022), 54.
72. PMV, La vivienda en Barcelona, 45.
73. Aquesta suposada amoralitat que atribuïa l’opinió pública burgesa al conjunt de la gent del mar generava també respostes filantròpiques o evangelitzadores. Per exemple, el Diario de Barcelona del 7 de juliol de 1935 reproduïa un fragment de la Hoja Dominical en què l’arquebisbe de Barcelona es lamentava pels pescadors i mariners de la Barceloneta de la manera següent: «Podem dir perfectament que avui la classe més abandonada de la societat, i la que més necessita apostolat, és la classe marinera».
74. Marina Garcés, Ciudad princesa (Galaxia Gutenberg, 2018), 28.
75. Debord, La sociedad del espectáculo, 55.
76. Balibrea, «Descobrir Mediterranis», 37.
77. Delgado, La ciudad mentirosa, 33.
78. Fabré i Huertas, Tots els barris de Barcelona, vol. 6, 62.
79. Joan Roca. «¿Ha sido alguna vez Barcelona una gran ciudad industrial?», a Restos y rastros. Memorias obreras, patrimonio y nuevos usos de los espacios industriales, ed. Javier Tébar i Joan Gimeno (El Viejo Topo, 2019), 34-35.
80. Debord, La sociedad del espectáculo, 144-145.
81. La resistència dels barraquistes als enderrocs va motivar, segurament, les promeses dels responsables de les obres que en el nou passeig es construirien «blocs de no més de planta baixa i cinc pisos destinats a l’habitatge de pescadors». No obstant això, aquestes promeses mai no es van complir (Tatjer 1972, 79-80).
82. Salvador Tarragó, En defensa de Barcelona (Aedos, 1978), 69.
83. Domingo et al., «Estructura urbana i anàlisi topològica», 41-42.
84. Joan Alemany, «La Barceloneta, barri marítim», a La Barceloneta, un quart de mil·leni, ed. Pere Serra (Gas Natural i Ajuntament de Barcelona, 2002), 72.
85. Tatjer, La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera, 153.
86. El Camp de la Bota, inicialment Pekin, va ser creat per pescadors d’origen asiàtic a finals del segle XIX. El barri tenia una església coneguda com Sant Pere, patró dels pescadors (Domènech 2005, 47).
87. Julio Baños, Can Tunis, l’ocàs d’un barri (Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social, 1993), 78.
88. Monferrer, El Camp de la Bota, 105.
89. Guy Debord, Comentarios sobre la sociedad del espectáculo (Anagrama, 2018), 21.
90. Delgado, La ciudad mentirosa, 130.
91. Jordi Borja, Luces y sombras del urbanismo de Barcelona (Editorial UOC, 2010), 80-81.
92. Delgado, La ciudad mentirosa, 35.
93. Pasqual Maragall, Barcelona, la ciutat retrobada (Edicions 62, 1991), 51.
94. Borja, Luces y sombras, 84.
95. Alemany, «La Barceloneta, barri marítim», 48.
96. Frances Magrinyà i Gaspar Maza, «Tinglados de Bar-cel-ona. La incorporación de espacios del puerto a la ciudad (1981–2002)», a Scripta Nova 9, núm. 193 (2005): 2. https://raco.cat/index.php/ScriptaNova/article/view/55940
97. Andrea Tappi i Javier Tébar, «El Frente Marítimo de Poblenou: un territorio paradigmático de la Barcelona obrera e industrial», a Restos y rastros. Memorias obreras, patrimonio y nuevos usos de los espacios industriales, ed. Javier Tébar i Joan Gimeno (El Viejo Topo, 2019), 56.
98. Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay i Albert Puigdomènech, Transformación de un frente marítimo: Barcelona, la Villa Olímpica, 1992 (Editorial Gustavo Gil, 1988): 18.
99. Debord, La sociedad del espectáculo, 97.
100. Garcés, Ciudad princesa, 74.
101. Turner, La selva de los símbolos, 108.
102. Marco Mazzeo, El Pirata. Antropología del conflicto (Tercero Incluido Editorial, 2023), 169.
103. Debord, La sociedad del espectáculo, 143.
104. Douglas, Pureza y peligro, 113.
105. Douglas, Pureza y peligro, 57.
106. Delgado, La ciudad mentirosa, 100.