Dossier

Les torres d’Alcanar. Apunts per al seu origen i història

Jordi Sancho Parra

Universitat de Barcelona

jordisancho@ub.edu

Data de recepció: 27 de setembre 2024
Data d’acceptació: 17 de febrer de 2025
DOI: https://doi.org/10.51829/Drassana.32.723

CC BY-NC-ND

■ RESUM

L’objectiu del present article és el de reconstruir, en especial l’origen i la significança, del conjunt de torres de guaita i defensa de la costa dels Alfacs, al sud del Principat, tot fent una repassada al material existent i afegint-ne de nou i inèdit. Així, es pretendrà recompondre’n la història, la d’un territori i de la seva gent.

Paraules clau: torre de defensa, torre de guaita, sistema defensiu, Alfacs, segle XVII.

The towers of Alcanar. Notes on their origin and history

■ ABSTRACT

The aim of this article is to reconstruct, especially the origin and significance, of the set of watchtowers and defence of the Alfacs coast, in the south of the Principality of Catalonia, reviewing the existing material and adding new and unpublished one. In this way, we will try to piece together its history, that of a territory and its society.

Keywords: defensive tower, watch tower, defensive system, Alfacs, 16th century.

Las torres de Alcanar. Apuntes hacia su origen e historia

■ RESUMEN

El objetivo del presente artículo es reconstruir, en especial el origen y la significancia, del conjunto de torres de vigilancia y defensa de la costa de los Alfaques, al sur del Principado catalán, haciendo para ello un repaso al material existente, añadiendo Nuevos documentos inéditos. Así, se pretende recomponer su historia, la de un territorio y de su gente.

Palabras clave: torre de defensa, torre de vigía, sistema defensivo, Alfaques, siglo XVII.

La costa d’Alcanar, al llarg dels seus deu quilòmetres i escaig, conserva un innumerable patrimoni històric i mediambiental: surgències d’aigua dolça al Codonyol, una xarxa hídrica singular que conforma una conca pròpia, restes immobles de la guerra civil de 1936, masos d’època medieval i moderna, ruïnes islàmiques… Engrossint la nòmina, es troben encara un grapat de torres i talaies de defensa que, públiques o privades, lluny de la funció que se’ls encomanava fa gairebé cinc-cents anys, encara es drecen dempeus solcant amb l’esguard la mar Mediterrània (imatge 2).

Corria l’any 1555 quan Florián de Ocampo, el cronista castellà de l’emperador Carles, visitava el llevant peninsular. Va travessar l’Ebre venint del nord, baixant de la capital tortosina per un antic camí ramader encara dreçat de romers i farigoles. Hi descrivia un territori bucòlic tot parlant d’algunes de les construccions que aleshores s’hi alçaven, com el convent de Santa Maria de la Ràpita, pertanyent a la branca femenina de l’orde de Sant Joan i traslladat a Tortosa d’ençà 1586 «por peligro de piratas»¹. Descriuria breument el Montsià, una xicoteta serralada «alzada sobre la mesma costa, que dura dos leguas de largo». També descriuria les fonts de Sant Pere, «tan abundantes en agua, que no bastan a despedir todo lo que manan, y meten por baxo de la mar adelante gran trecho grandes borbollones muy dulces, que rebolsan encima de lo salobre». Finalment, feia cap a Alcanar, nucli de poc menys de cent cases aleshores², que Ocampo desvia «media legua de la ribera, arrinconado en el Moncia»³.

Aquell ample paratge prompte es veuria assotat pel perill corsari⁴. De l’equador del Cinc-cents al primer terç del segle següent, entre els termes d’Alcanar i Amposta s’erigiren una sèrie de torres que, com sentinelles silents, escrutaren minuciosament la costa per defendre’s d’este singular perill⁵.

Estes construccions continuaven cridant poderosament l’atenció encara al terç central del segle XVIII (imatge 1). Entre les dècades de 1730 i 1750, el militar i enginyer marsellès Miquel Marin Truq va cartografiar amplament la ratlla entre el regne de València i el Principat català. Va fer-ho durant l'estada com a brigadier de l’exèrcit a les places de Cardona, Lleida i Tortosa, i als ports dels Alfacs, Barcelona, Flix, Salou o Palamós. Marin fou el continuador de la tasca cartogràfica del milanès Giangiorgio Settala –conegut com Jorge Setara– i dels germans Cristoforo i Giovanni Battista Antonelli –que havien treballat a la zona a les acaballes del Cinc-cents–, del sienès Tiburzio Spannocchi –que cartografiaria la regió sota les directrius del virrei Vespasiano Gonzaga– i del barceloní Francesc Llobet i el tortosí Francesc Melet, ja entrat el segle XVIII.

En algunes de les cartografies realitzades per ell mateix, aparegudes anys després de la seua defunció⁶, hi figuren indrets de gran rellevància històrica. Molts d’estos espais, de caràcter militar, s’havien erigit feia escassament dos segles i es veurien afectats, dissortadament, pel sotrac de la Guerra del Francès i les colpidores campanyes del general Louis Gabriel Suchet⁷.

És allí, en aquelles traces, on hi apareixen tot un reguitzell de torres, talaies i talaiots, amb els seus corresponents noms –ja antics i irremeiablement oblidats– i una localització més o menys precisa⁸.

■ L’ENTORN

El nucli d’Alcanar formaria part de la castellania santjoanista d’Ulldecona des de la seua fundació, el febrer de 1239, fins a la primavera de 1536, en formar una comanda conjuntament amb seu a Mirambell, a l’Aragó⁹. El terme d’Alcanar va romandre, així, pràcticament invariable al llarg de sis-cents anys: del segle XIII a mitjan segle XIX. Geogràficament, quedava enfaixat entre el Puig Gros –límit, alhora, entre Ulldecona i Vinaròs– i el riu Sénia o d’Ulldecona al sud, la serreta de la Punta al nord, la Vall de Pins i els Castellans a l’interior, i la mateixa Mediterrània a l’est¹⁰. L’escalada de fortificació de la costa engegada al segle XVI es duria a terme més enllà del propi terme canareu, a les partides de la Fonda, la Boquera, el Molinet, el Lluquet, la Martinenca, el Mas del Llop i el Codonyol, que en aquell moment queien dins del terme general d’Amposta.

Aquelles sorts, però, han tingut més lligam amb les gents d’Alcanar que no amb les d’Amposta. Pau Vila Dinarès ho deixaria clar encara molts segles després, el 1929:

«L’afany de treballar la terra i de fer-la productiva fa que els canareus trobin llur terme petit i la producció agrícola, insuficient per a llurs desitgs. Volen collir oli, però com que el rocam és poc propici al conreu de l’olivera, han comprat oliverars als plans dels municipis veïns.»¹¹

L’explotació de les terres del confí meridional de la vila d’Amposta per canareus està documentada ja al segle XIV. Les sorts assaonades, les platges llargues i fines i la proximitat del nucli feien d’aquella zona un espai ideal per al cultiu del garrofer, de blat, panís i ordi, i d’horta.

La seua colonització va induir l’aparició de masos, una llar familiar en llargues temporades d’estada durant les faenes agrícoles. Un reeixit exemple fou el mas d’Anglés, propietat d’una rica família canareva del Sis-cents¹².

La presència era tal que l’any 1845, davant l’allau de pagesos tinents d’Alcanar treballant aquelles terres, l’ajuntament constitucional es decidí a comprar al seu homòleg ampostí les partides de la Fonda, la Martinenca i el Codonyol, fins al barranc de l’Aiguassera –també dit dels Penjats o de la Granja–. El consistori canareu, però, se les havia manegat per a tindre assegurada la compra mitja dècada ans: algunes d’estes partides ja figuraven com a pròpies a l’amillarament manat fer pel batlle Bru-Gil Figueres Gil la tardor de 1840¹³. El retall afegit es coneixeria al document com «parte asimiliada o aneja».

Les construccions que es tractaran en el present article, doncs, tot i no estar dins del terme canareu a l’època, tenien relació plena amb les gents d’Alcanar.

■ RAONS PER A UNA FORTIFICACIÓ MASSIVA

A finals de juny de 1701, el noble menorquí Bernat-Josep Olives de Nadal descrivia el llevant de la diòcesi tortosina havent tornat d’un grand tour europeu. Passat Castelló de la Plana, enfilant cap al nord resseguint el traçat marítim, l’illenc quedà eclipsat per dos elements singulars del paisatge del Maestrat: l’agricultura i el parament militar.

«Saliendo de Castellón, y del llano, empezamos a subir la montaña [...] llegamos a Oropesa, lugar cercado de murallas antiguas, y torreones, y de pocas casas puestas en una eminencia. A la tarde proseguimos nuestra jornada, y dexando a mano derecha vecina al mar a Torreblanca, llegamos a la noche a Alcalá de Chivert, villa de quinientos vecinos cercada de antigua muralla […]. Más tarde, partimos y entramos en un bellísimo llano, poblado de viñas y olivares, y dexando a Peñíscola al mar llegamos a mediodía a Benicarló, villa nombrada por su vino»¹⁴.

En arribar a Catalunya, el panorama no diferiria massa d’aquell descrit a la banda valenciana, tal i com s’explica passat el pont dels Hostalets, al riu de la Sénia:

«Llegamos a hacer noche a Ulldecona, encomienda, y señorío de la Religión de Sn. Juan. La villa no es grande, su Iglesia antigua, con un Convento de Dominicos. Está circulada por su muralla, y torreones, casi ruinado»¹⁵.

La presència de torres, talaies i talaiots, de viles i ciutats fortificades, devia ser aclaparadora al llevant català de l’impàs del Sis al Set-cents. En època medieval, la població llevantina ja havia sofert atacs. L’est de l’actual comarca del Montsià fou sotmesa barbàricament de finals del segle XIV fins entrat de poc el XVII¹⁶. Una seixantena i escaig d’avistaments, acompanyats de ràtzies esporàdiques, van forçar la fortificació dels nuclis habitats, especialment a partir d’un cúmul d’atacs viscuts entre l’estiu de 1504 i el maig de 1517¹⁷.

A l’equador del Cinc-cents la problemàtica s’havia agreujat. Al fogatge de 1553, en una nota marginal referent als nuclis de les Ventalles i els Freginals –aleshores «carrers» d’Ulldecona–, s’explicita que ambdós caserius foren «arroinats de moros», i quedaren només quatre famílies a les Ventalles i una dotzena als Freginals¹⁸. El cas és important: per primera vegada, els corsaris s’havien passejat per la vall de la serra de Godall, antany inexpugnable.

Els atacants devien penetrar-hi pel Montsianell, al sud-est d’Amposta, i devien sortir per la vall de Barberà, per on discorria l’únic camí que menava, recte com un fil, a la mar¹⁹. El fet que aquella ràtzia no s’arribés a consumar als nuclis d’Amposta, Alcanar i Ulldecona delata esta ruta, que arribava als punts d’atac fàcil i evitava aquells més riscosos. La fortificació, doncs, es feu necessària fins i tot en terres més resguardades. L’exemple el trobem, una vegada més, a les Ventalles: a rampeu seu, s’alçà una torre atalussada de carreus toscos que serví d’esguard a llevant, acarat a la mar; uns metres enllà al mas de la Torre, pels Romàs i a la serra de les Cantarelles, als estreps llevantins de la serra de Godall també s’hi dreçaren talaies d’ençà 1553.

Però la seguretat costanera també interpel·lava els interessos econòmics oferts pel llevant. La torre del Codonyol n’era un cas paradigmàtic. El 2 de febrer de 1585, el rei Felip II nomenava alcaid, comptador i veedor de les torres del Codonyol i de Sant Joan dels Alfacs al donzell Pau Saifores i Forcadell, fill d’una estirp noble d’Ulldecona²⁰. Ell mateix declarava «haver contribuït en més de vuytmil lliures en la seua construcció», empresa que quasi comportà la fallida econòmica de la família. Els Saifores tenien un especial interès en aquella obra perquè Gaspar Roig, opulent mercader natural de la Jana i gendre dels Saifores, comerciaria a través dels Alfacs²¹.

Altrament, la torre del Codonyol –també coneguda com Sant Pere del Codonyol–, situada a la cornisa marítima mateixa, elevada per una base atalussada sobre un menut promontori rocós, fou manada construir pel comanador Dionís de Coscón ans de 1580²². La seua funció principal era, evidentment, la de protecció: juntament a les talaies de Sant Joan de Bolig, la del Carredador i la de Sant Cristòfol –a la punta de l’Aluet–, formaven un sistema defensiu que tancava la bocana del port dels Alfacs i resguardava Tortosa i l’hemidelta sud de l’Ebre de possibles atacs²³. A banda, però, amagava una segona intenció: protegir els recursos naturals d’aquell tram de costa, les fonts de Sant Pere i explotacions mineres a cel obert²⁴.

Per últim, un grapat de famílies nobles i benestants d’Alcanar decideix construir torres que no comptaran amb cossos militars a l’empara d’una disposició de la mateixa Generalitat de començaments del Sis-cents. La funció torna a ser doble: d’una banda, s’emprarien per al control estratègic i el bon funcionament del mercadeig, font d’economia familiar; d’altra, es farien servir com camp de treball i, puntualment, com a refugi, especialment en èpoques bèl·liques.

■ ORIGEN I SITUACIÓ DE LES TORRES LLEVANTINES D’ALCANAR

Els estudis de Bayerri, Cartes, Gilabert, Matamoros, Miravall i Pitarch documenten al quart final del Cinc-cents, en plena escalada d’atacs barbarescos, un rosari d’imponents torres al confí meridional del terme d’Amposta, tocant al barranc de l’Aiguassera²⁵. La seua localització arrecerada no era debades: les talaies tenien una òptima visió dels Alfacs d’un xicotet promontori als estreps llevantins de Montsià estant, a rampeu d’un antic lligallo ramader, conegut popularment com el camí dels Bandolers²⁶.

Poc ans de 1580, ja s’havien construït dues torres tocant d’aquell barranc, una era l’emmerletada torre d’en Reverter²⁷ (imatge 3). Esta es trobava dins de les propietats d’una de les famílies més acabalades de la vila aleshores, propietària d’extenses i riques sorts al confí meridional del terme. Aquell mateix 1580, el rector de la parròquia era el versat doctor en Sagrada Teologia Miquel Reverter Sancho, i el ric pagès tinent Francesc Reverter, plausible benefactor de la torre, vivia en un casalot al carrer Major i tenia un parell d’esclaus domèstics.

L’altra era la torre d’en Benet Fibla (imatge 4), que se situava a ponent del camí dels Bandolers, prop de l’anterior. De fet, mantenien un íntim contacte visual. La casa dels Fibla era, segons explicava el cabildo tortosí l’any 1572, la «millor i de més delme» de la vila²⁸.

Ambdues torres tenien unes semblances arquitectòniques evidents. De planta rectangular, amb murs de reble i carreus ben encoixinats als angles, conserven sengles portes d’accés en alçat, amb llindes quadrades i rectiformes, i unes de noves a peu de terra, amb arcs de mig punt adovellats. Mesuraven, aproximadament, una desena de metres d’alçària, amb una base habitable de poc menys de 50 m² per cadascun dels tres pisos fornits –planta baixa o baluard, primera planta i terrassa superior–. La torre d’en Reverter, que avui dia forma part de la constel·lació de torres del Moro, manté la seua balustrada superior emmerletada i, a la fatxada sud-oest, se li obre un matacà suportat per tres mènsules, a més de les voltes interiors originals. Altrament, a la torre d’en Benet Fibla, avui dita d’en Pasqualet, s’ha perdut el matacà que tenia encarat a la mar, però l’arrencada de les mènsules perdura i és apreciable.

Esta semblança possiblement es degués a un mateix traçador. En unes lletres datades el 14 de juny de 1583, s’informava que s’havia construït «una torre de vigilància al Alfach en la punta dita del Alguer»²⁹. Hi participaren els obrers Joan Roca, Joan Reverter, Pere Valmanya, Joan Reverter «d’en Gabriel» i Mateu i Gabriel Reverter, d’Alcanar, dirigits pel fuster Gaspar Carcí i el mestre de cases Francesc Colom, d’Ulldecona.

Durant la segona meitat d’aquell 1583, el comanador santjoanista del castell d’Ulldecona i alcaid de les torres dels Alfacs, en Dionís de Coscón, manava redactar i enviar unes lletres a la capitania i al veguer general del Tortosa explicant la reforma «al stall de la torre de les fonts de Sent Pere de Codonyol»³⁰. D’ençà la construcció inicial, sota les directrius dels mestres Pere Costa i Joan del Castillo el 1568, s’havien manifestat seriosos problemes en la seua obra; un informe de 1575 fet per l’enginyer Antonelli blasmava que «la torre del Codonyol está falsa y para remedio de ella han condenado a los destajeros que la reparen, haziéndose una camisa de fábrica que trave con la pared que está hecha»³¹.

Arquitectes i traçadors proposaren de fer al Codonyol, aprofitant l’espai de la torre, una fortalesa artillada per protegir la badia i impedir el control d’accés al port. Tot i que refusat, el projecte revifaria entre 1638 i 1650, essent alcaid el tortosí Gregori Martorell³²; anys més tard, ben entrat el Set-cents, ho proposaria novament l’enginyer Miquel Marín, sense èxit.

La idea és escaient per la localització de la torre, enclavada en un espai òptim per al control visual: la punta de l’Alguer. Este xicotet promontori rocós, alçat sobre la mar mateixa, a tocar de la bocana de la badia per la banda de la Ràpita, permetria construir una sòlida fortificació que guaités tothora als Alfacs i es complementés amb l’esguard de les torres de Sant Joan i del Carregador.

La tasca de la torre del Codonyol acabaria amb la seua desfeta, amb la Guerra del Francès. El matí del 9 de maig de 1811, la canonera anglesa Gul-Nave va torpedinar-la³³. Restes del seu atalussament i del parament constructiu encara són visibles, ran de mar, sobre el roquissar que l’havia suportada.

Resseguint el camí dels Bandolers en direcció sud-est, serra de la Punta enllà, s’hi troben dues torres distants dos-cents metres; són la d’en Picó i la d’en Prima. Ja ertes a l’equador del segle XVII, la seua funció era la de ser residència d’aquelles famílies a finals del segle i fins després de la Guerra de Successió.

La de més a l’est és la d’en Prima, avui dita de Morralla (imatge 5). La família propietària era una de les més ben posicionades a la vila en època moderna. El genearca del moment, Francesc-Pau Prima, era usufructuari d’un bon grapat de terres del comanador³⁴, a més de ser el major posseïdor d’esclaus domèstics de la vila³⁵. Passaria després al fill, el notari Benet Prima i, al remat, al net, el doctor en Dret i Lleis Carles Prima Pruñonosa. Entre els anys 1703 i 1708, la torre i l’heretat ja constaven com a propietat d’este darrer lletrat i jurista³⁶.

Al darrer estrep llevantí del Montsià, sobre un tuc d’escassa alçada, es troba la torre d’en Picó, dita avui del Calbo (imatge 6). L’amo d’esta magnífica i imponent talaia, d’unes dimensions considerables per a l’època, era el notari Josep Picó Ribera, darrer esglaó de famílies benestants de l’interior del Montsià i el Maestrat –els Picó i els Constantí per la banda paterna, i els Ribera i els Albiol, per la materna–³⁷. D’ell passaria, tal i com ens informa Agustí Bel Beltran, a sos fills Crisant –notari com el pare i veguer de la vila el 1725– i Onofre –beneficiat i confrare de la capella de la Immaculada Concepció a la parròquia de Sant Lluc–. Carregada de censals, l’edifici i la terra que el circumdava les heretaria al capdavall na Paula Picó i de Ferran, primogènita de Crisant ³⁸. A les acaballes de l’Antic Règim, la família aconseguiria desfer-se’n i la torre passaria a mans de dos hisendats canareus successivament, que hi estabularien el bestiar i poc més: el batle constitucional Bru Gimeno, i el tractant de cavallerisses Romà Subirats, conegut amb el nom de Romanet³⁹.

Ambdues torres eren originalment d’una factura similar: quadrangulars, amb murs de relligat de morter de calç, fang i reble de pedrera irregular, amb carreus encoixinats ben treballats a les cantonades. Les dues presentaven un cos baix, una primera estança alçada amb la porta d’accés –adovellada i quadrangular– i un sostre de coberta plana coronat per merlets. L’alçària era d’uns 10 o 12 metres i la base atalussada donava uns 50 m² d’espai interior. Comptaven alhora amb matacans i se n’aprecien un parell de perduts en el cas de la torre d’en Prima –malgrat que es conserven les seues respectives mènsules, encarades al llevant i a garbí– i, a la d’en Picó, damunt mateix de la porta d’accés, que presenta una figura enigmàtica presidint, com si es tractés d’una gàrgola, el sobreeixint de la mènsula del sud-est.

Cal assenyalar que la torre d’en Picó ha sofert una sèrie de modificacions que n'han alterat completament l'aparença original. D’ençà la segona meitat del segle XIX, hi proliferaren les construccions annexes –corrals, baconeres i paridores, trunats i graners– per salvar-hi les aïnes dels masovers i per guardar el bestiar i la collita. Tres cossos baixos adjacents han fet desplaçar els carreus originals a les noves cantonades i n'han ampliat la superfície fins a poc més de 300 m².

Mitja llegua al nord-est del nucli canareu, rampeu d’un vell lligallo ramader, el 1589 s’havia erigit una altra torre, la de Sant Felip. Es construí en un espai de marjal, tocant a una cala usada antany com a punt d’intercanvi comercial⁴⁰. El canonge Josep Matamoros Sancho n'ofereix una descripció acurada: «una torre atalaya, de fortísima construcción, montada con tres cañones de a 14 para defensa de la costa, con su tornero dependiente del Corregidor de Tortosa, y una pequeña guarnición»⁴¹.

La torre, mig desfeta a causa de la Guerra de Successió, va reformar-se el 1737. Segons l’avantprojecte de l’enginyer mallorquí Joan-Rafel Aloy, s’hi va fer un «primer piso, que está en el mismo plano de la calle, en qué está el repuesto de pólvora, segundo piso y escalera para subir á la plataforma»⁴². Les seues mesures haurien de ser d’uns 10 metres d’alçària i una base de vora 35 m², amb una fatxada més ampla a les vessants sud i nord que no pas a les encarades a occident i orient. La torre mai s’arribaria a refer del tot; el projecte, que encara cuejava el febrer de 1748, es desestimà el 1767.

Matamoros explica que el seu inquilí i guarda, el torrer, era nomenat per l’alcalde major de Tortosa, plaça militar de summa importància a goles de l’Ebre. El darrer torrer de qui tenim constància és en Josep Beltran Matamoros «d’en Miquel» (1765-1833), patró de bolig oriünd de Xert. Nomenat l’any 1782 per Juan Caballero Enríquez de Guzmán, entre el gener i el març del 1811 hi lluitaria tot defensant-se de l’atac de la canonera Gul-Nave, com en el cas de la torre del Codonyol⁴³.

Cloïa pel sud un litoral banyat per torres de guaita i defensa aquelles de Sòl-de-Riu, és a dir, a la desembocadura del riu de la Sénia o d’Ulldecona. La primera referència que tenim d’estes torres, que eren una a cada banda del riu, és de 1554, i consta d’unes ordinacions per a la defensa i vigilància, les primeres per a esta funció tan específica⁴⁴. El notari d’Ulldecona Josep Piñana les esmenta el 13 de juliol de 1687 en descriure els límits visibles des de la serra de Godall, que anaven «de la cerra del avench a la torre del sol del riu». Estes torres compartien espai amb la del doctor en Medicina d’Alcanar Josep-Ignasi-Simeó Anglés Reverter, un centenar de metres més a l’interior.

Per tal de diferenciar-la d’una altra torre familiar, més al nord, encara a començaments del segle XVIII esta talaia era coneguda al poble com «la torre de la Deuesa dita de la Sinyora Catalina». En un tom conservat a la parròquia, el rector de Sant Miquel d’Alcanar escrivia estes ratlles en plena escalada bèl·lica:

«Dia trenta de Giner del añy de Mil sedcents y vuyt, succeí en esta vila de Alcanar la desgràcia següent: Una companyia de Micalets gouernats per son capità dit Pere forner natural de Vineròs baxaren a la torre de la Deuesa dita de la Sinyora Catalina, y volent entrar en ella [...] a fí de robarlos [...] los de dins de la torre mataren al Sobredit capità Pere Forner sens que pugués rebre sagrament [...] Vingueren a la vila indignats y escomensaren a tirar escopetades aquants encontraven de la vila y en Mataren a tres: a Joseph Fibla, vdo, dit lo Coxo, a Ignacio Revert. licenciado, y al Dr. Juan Batiste Gil».⁴⁵

■ LES TORRES COM A AGLUTINANT DE POBLACIÓ

Les partides de la Boquera, la Fonda i la Martinenca, al nord, i de l’Estanyet –o «los Estanys o Estanyols», com apareixen documentats ja al Sis-cents– al sud, tenien un poblament dispers que completava el fogatge d’Alcanar i Amposta. L’abundància de masos en època moderna, herència de la dispersió nuclear medieval, apareix clarament recollida en la documentació i la toponímia locals. Al Cinc-cents, trobem a tocar del nucli d’Alcanar diversos masos: el d’en Reverter, el d’en Galés i el d’en Serrat, el de na Rofina⁴⁶ o la «casa ó Masía» d’en Balaguer.

Les torres tingueren, a més d’una tasca pròpiament defensiva, la de reunir tota esta munió demogràfica en nuclis aglutinats. Involuntàriament, la creació de xicotets nuclis al redós serviria alhora d’avançada en cas d’atac. Dues torres van aconseguir esta fita, l’una amb més èxit que l’altra: la del Codonyol, en una plana dominada per la gran riquesa dels elements naturals, i la de Sant Felip, enclavament estratègic per al comerç i la pesca.

La torre del Codonyol, com s’ha referit anteriorment, tenia tota una sèrie d’elements naturals dispostos per albergar-hi vida. La seua situació permetia el cultiu, i la presència d’ullals, brolladors d’aigua natural que recullen l'aigua subterrània emanada pel con de dejecció del barranc homònim, constituí també una font d’explotació econòmicament i laboralment factible⁴⁷. La xarxa hídrica resultava ser especialment viva en aquella zona: els barrancs de l’Aiguassera, de la Granja i dels Penjats, la font del Morterot –o del Martinet– i la Roca Llobera –fonts de bancs de peixos en abundància– en són exemples⁴⁸. A més, la zona se circumval·lava per uns quants viaranys que hi facilitaven l’accés i el transport, tal i com Bel Beltran ha explorat: eren els lligallos del Mar i el del Coll de la Punta, que travessaven un tram de roquer baix i pla endinsant-se en una zona d’horta ans d’arribar a la Fonda Vella; el camí dels Bandolers, connexió del monestir santjoanista de la Ràpita pel sud, el de Brunet, el de la Ferreria i el de la Boquera, i l’imponent camí de la Ribera, que constituïa l’enllaç de l’hemidelta dret amb l’interior del Montsià.

Tota esta riquesa és tal que, en parlar del paratge, Pere Gil i Estalella ja esmenta el Codonyol com un dels llocs habitats de la costa catalana en el seu Llibre, l’any 1600. Al llarg de l’època medieval, el voltant del Codonyol hi havia algun mas habitat, com el d’en Sebil⁴⁹. Més al nord, es dreçava l’antic mas del Llop, ja documentat en època medieval, situat vora el naixement del barranc homònim, un dels més cabalosos de la conca del Montsià.

La presència més o menys constant d’habitants al lloc va fer plantejar fins i tot la creació d’una mena de nucli⁵⁰. La població establida al redós de la torre es mantindrà estable fins a començaments del Vuit-cents. En la relació de propietaris de terres annexes a la torre feta a Tortosa el primer de març de 1788, hi apareixen un bon feix de tinents que hi tenien, alhora, casa oberta; d’entre tot l’escamp, hi destaquen els canareus, que treballaven la terra adjacent a les cases i masos de les finques, entre el Pas de la Carrasca –fita històrica del terme general d’Amposta amb el de la Ràpita– i la serra de la Punta, anant pel Racó Calent⁵¹.

Entre el 13 de març de 1841 i el primer d’agost de 1844, el conservador reial de l’heretat i població de Sant Carles de la Ràpita, n’Antoni Bòria, envià sistemàticament una sèrie d’informes al batlle general del Reial Patrimoni. Explicava que formaven el dit nucli «el torrero de la torre del Codoñol, un pescador que vivía en una cueva junto a la torre, y dos únicas masías que en aquel entonces estavan habitadas en el término»⁵². Per a donar-hi més veracitat, Bòria explicitava que així havia constat al padró de veïns fet per l’alcaldia de la Ràpita: «la prueba eficiente y palpitante de éllo es el libro padrón de vecindario de esta población, formado en el año de 1798, por el que éllo se desprendre y nota».

Amb la desfeta de la torre pels anglesos i la compra d’aquelles partides per l'ajuntament d’Alcanar el 1845, la població de l’hipotètic terme del Codonyol es difuminaria del tot. Algunes de les construccions van preservar-se, desocupades. Com a darrer vestigi d’aquella època, encara a finals del segle passat es conservaven dos grans casalicis de pedra, el de més a ponent, amb un cos adjacent fet capelleta, datats a finals del Set-cents⁵³.

L’altra torre al voltant de la qual s’estableix població és la de Sant Felip, al centre de l’actual nucli de les Cases d’Alcanar (imatge 7). El paratge se situava, aleshores, entre les partides de l’Estanyet, el Marjal i el Codolar, en una ampla faixa de terra dominada per estanyols drenats gradualment⁵⁴. En època moderna, la zona es trobava, al nord i a llevant, dominada per timbes –precipicis, declivis verticals del terreny ran de mar– que conferien a l’espai una alçària a mode de promontori que permetia el domini visual de la mar⁵⁵. A més, la proximitat amb el terme d’Alcanar i les bones comunicacions terrestres pel sistema de lligallos feien del paratge un lloc ideal per a l’establiment de població.

A finals del segle XVI, en temps d’erecció de la torre de Sant Felip –«olim dicta torre o Fort de Sent Pere»–⁵⁶, ja hi havia mariners que declaraven ser «de la Casa de Alcanar»⁵⁷. A partir de les primeres dècades del Sis-cents, trobem a les Cases d’Alcanar un xicotet nucli de caladors –calafats i remendadors de xàrcies–⁵⁸. El febrer de 1629, en una disputa sobre drets de pesca, dos testimonis declaren novament ser mariners «de la Casa de la Vila del Canar» i feinejar en los estanys de l’Ebre i la seua volta, fins a Sòl-de-Riu⁵⁹.

Però no serà fins acabada la Guerra dels Segadors, encara més durant la dècada de 1660, quan un nombre considerable de població s’estableix definitivament al redós de la torre. Només llavors es documenta un nucli bulliciós. El 28 de maig de 1663 apareix bogant pel litoral una barca «d’origen català, saquejada pels moros» que és duta per les autoritats «a la platja de la Casa de la Vila», és a dir, a la cala immediata a la torre de Sant Felip –punt neuràlgic de l’incipient nucli– «on la col·locaren sobre un escars de fusta» esperant que algú la reclamés⁶⁰. El 25 de gener de 1667 s’esmenta la primera botiga a «les Cases de la Vila»⁶¹, el 1671 es ven una casa per valor de quaranta-sis lliures a les «Cases d’Alcanar» i encara el juny de 1681, el mateix nucli és documentat en un debitori⁶².

Així, podem entendre que al llarg de la segona meitat del segle XVII el nucli de les Cases d’Alcanar, conformat al voltant de la torre de Sant Felip, ja s’havia confegit. La talaia ocupava el sector nord-est del llogarret, mentre que el sud quedava limitat per una munió de cases construïdes al llarg de l’any 1617⁶³ i una xicoteta capella, l’ermita de Sant Pere del Mar. L’estiu de 1694, el nucli de les Cases s’articulava en un parell de carrers i una plaça, al centre de la qual hi havia un pou. En ella, hi confluïen els camins de la Mar –que recorria la costa, com el camí de ronda– i el del Coll de la Punta –que s’enfilava fins a la serra de la Punta, límit septentrional del terme d’Alcanar–. En este espai hi vivien i tenien casa oberta els mariners Domingo Reverter, Jaume Ulldemolins, Guillem Sancho, Joan Conchello (propietari d’una barca de vela llatina), Manuel Sancho, Benet Forcadell, Miquel Badoch, Antoni Mundana (que tenia a casa «un mosquet e una escopeta», entre d’altres), Pere Fibla, Pasqual Esteller, Salvador Forcadell, Pere Matamoros «d’en Ramon», el pagès canareu Miquel Guàrdia i el ferrer Blai Mundana. Completaven la comunió d’edificis «la botiga del Dr. Anglés»⁶⁴, la Sala de la Vila –on es guardaven les aïnes comunals, entre les quals «vint mosquets e sis archabussos»–, la torre de Sant Felip, referida també com la de les Cases de la Vila, on hi havia, entre d’altres, «vint quintals de cabs de corda, dos veles, una grossa y una chica, un retall de rova de vela, e un cèrcol gros de l’abre mestre» i l’esglesiola de Sant Pere del Mar, que contenia «un calis e patera tot de plata, una campana que pesa una rova y quatre o sis lliures, e una caixeta ab sos ornamens de portar la santa uncció»⁶⁵.

Encetat el segle XVIII, l’incipient nucli es despoblà. No fou fins el 1737 quan el mateix doctor Anglés que tenia la botiga feia tres dècades, i per tal de potenciar novament l’habitació de les Cases, faria mans i mànigues en intentar establir-hi la «Villa o ciudad de San Felipe». Esta nova etapa hauria de permetre la construcció d’una ciutat portuària al sud del Principat, entre les desembocadures de l’Ebre i el Sénia, afavorida pel militar i alcalde major de Tortosa Juan Caballero Enríquez de Guzmán. Este demanaria al mateix Felip V cedir-hi «terrenos y permisos para la construcción de la Villa»⁶⁶ que permetessin l’establiment perllongat d’un grapat de famílies canareves, així com d’una carretera que enllacés el florent nucli amb Vinaròs i Tortosa, centres d’intercanvi comercial a l’època⁶⁷. L’objectiu va assolir-se a mitges, i no sense entrebancs, per bé que el pagès d’Alcanar Josep Esteller havia declarat que el febrer de 1737 havia arribat a «establercerme en esta nueva población [...] y siguieron en la misma forma hallándose como yo también aquí establecidos con sus respectivas familias otros vecinos», en total, set famílies, dos fadrins i el beneficiat mossèn Carles Fibla Prima⁶⁸. La idea de construir una gran ciutat no va prosperar i no seria fins a 1761 quan, a la badia que enfaixaven les torres de la Guardiola i de Sant Joan, sorgiria un nou projecte poblacional: la Reial Ciutat de Sant Carles de la Ràpita⁶⁹.

Amb tot, el nucli de les Cases d’Alcanar continuaria prosperant mercès, entre d’altres, al contraban i la introducció de noves arts de pesca –el rall, el bou i d’altres arts d’arrossegament–, que van permetre l’establiment de més famílies i un creixement sostingut de dos espais dins del mateix nucli: el sector de la plaça, conegut com «la Tortosa», i un sector al nord, vora la desembocadura del barranc de Sant Jaume de Barberà. Després de la desfeta final de la torre de Sant Felip el 1811, el nucli va continuar creixent prenent com a eix la capella de Sant Pere del Mar⁷⁰. L’any 1845 el nucli casenc presentava una trentena d’edificis entre magatzems i habitatges, una vintena i escaig de mariners i una munió de pagesos que cultivaven les terres immediates al barri, entre els quals garroferars i les poc més de cinquanta sènies de regadiu⁷¹. La dècada de 1860 suposà el seu definitiu desenvolupament en concedir-s’hi el dret d’embarcament, anivellar-se la plaça i construir-se una nova església⁷².

Podem dir, doncs, que la formació de nuclis al redós de les torres, concretament al Codonyol i a Sant Felip, va permetre encara més el control de la costa a través de l’establiment de població, que faria d’avançada en cas d’atac. Per bé que, prèviament a la presència de les torres, en aquells rogles ja hi havia hagut gent vivint-hi –els masos de les partides del Codonyol en són testimoni–, dits espais es presentaven aleshores sense un aglutinant clar. Les talaies serviren, a més, com a cohesionador territorial, fins al punt que després de la seua desaparició alguns dels nuclis sorgits al seu recer s’han mantingut actius.

■ COSTUMS I VIDA DE LA SOLDADESCA A LES TORRES

Totes estes torres i talaies que s’han referit no haurien tingut raó d’ésser sense els seus inquilins, aquells que les habitaren i n’ocuparen la plaça. Els cossos de l'estament militar –molts d’ells, forasters dels terços– vingueren a defensar la costa i convisqueren els uns amb els altres en estes fortificacions. De naturalesa diversa, el seu rastre, d’allò més interessant, es pot resseguir encara documentalment.

Les torres del Codonyol i de Sant Felip disposaven, per les seues dimensions i rellevància, d'aquarteraments de soldats. A la primera, de més envergadura i amb cossos habitables adjacents, hi havia –segons un plànol militar francès del terç central del Set-cents– un destacament. A la segona, en canvi, una guarnició de soldats més modesta amb una companyia hi feia la tasca de guaita i defensa. Tot este volum de persones també formà un patrimoni, molt menys monumental, si es vol, però especialment interessant, en la mesura que no han deixat gairebé forma física ni petja visible, per bé que ocuparen i habitaren les torres des de diversos prismes, més laborals, més personals i més bel·licosos.

L’habitabilitat presentada en este parell de torres, la del Codonyol i la de Sant Felip, té diverses etapes que es poden resseguir a partir dels registres documentals esmenats. Una primera època és datable entre finals del segle XVI –de la dècada de 1560, més concretament– i la Guerra dels Segadors, en què les torres tenen una activitat frenètica i són ocupades per manta soldats, que queden consignats a causa de les seues defuncions i matrimonis a la vila. Entre l’estiu de 1642 i la tardor de 1648, època en què Alcanar es veu sotmès a dos setges⁷³, la presència militar a les torres decreix, a causa de l’estat de guerra i de la presència a Vinaròs d’Antonio Juan Luis de la Cerda y Enríquez, VII duc de Medinaceli i virrei de València a la saó, que allargaria la frontera lleialista –en connivència amb algunes famílies de la ratlla sud del Principat– fins al riu de la Sénia⁷⁴. De nou, la segona meitat del segle XVII resulta ser especialment prolífica en presència de soldadesca al Codonyol i a Sant Felip, i va tenir un repunt significatiu a les darreries de la dècada de 1660 i els primers anys de la de 1680, amb el fons de les guerres contra França⁷⁵.

La primera referència a un soldat habitador d’estes talaies és l’òbit del cabo Bernat Tonda –o Fonda, com s’ha apuntat històricament–, ocorreguda el 27 de setembre de 1606. En la succinta relació que en feia molts anys després el doctor Cavaller, rector de la parròquia ja conegut, se’l refereix com un «soldad de la torre de Codoñol» que havia de ser soterrat, com constava al registre, al canyet canareu⁷⁶. Més avant, anem trobant alguna altra referència a altres soldats d’aquelles guarnicions, tots ells difunts i soterrats a la vila. El 4 de febrer de 1637, va faltar a l’hospital de la Raval de Sant Roc el soldat italià Fabio Museta, el 10 de juliol de 1641 hi moriria Joan-Batiste Arbano, «soldad de la vila de Presiliana del regne de Nàpols»⁷⁷. Ambdós militars havien mort intestats, gairebé sense esperar-s’ho. També als nuclis veïns es documenten soldats de les torres de l’època. Potser el cas més detallat, i del qual podem traure més informació, és el de Carles Peig, també referit com Peix –tal volta, de la veu italiana Pesce–, un soldat napolità que, després d’estar a la torre del Codonyol, passaria a la vida civil i es casaria a Amposta.

El cas de Peig l’explica ell mateix, en primera persona, al canonge visitador Rifós durant la primavera de 1628⁷⁸ (imatge 8). Peig havia nascut pels volts de 1601 al carrer de San Matteo a Toledo, als Barris Espanyols. Amb una vintena d’anys s’enrolà «a la Armada Reial y en les galeres del Rey Ntre. senyor», juntament a uns quants napolitans més amics seus: Francesco d’Onofrio, els germans Tomàs i Francesc della Monacha –que es recullen com La Monega–, i Marc de Lleó –de Lione–, tots ells de la mateixa edat i nats a la mateixa zona –el llevant de Quartieri, on «jugaven y es coneixien de menuts»– i que compartien un tracte familiar i íntim, molt proper⁷⁹. El recorregut que fa Peig transcorre entre Itàlia, Cadis i Cartagena –on s’estarà entre els anys 1625 i 1626– i la torre del Codonyol, on abandonarà finalment l’estament militar l’any 1627. Després d’esta data, retornarà «a segar per Castella e Cathalunya, a Escala Dei» fins a establir-se novament a Amposta, on demanarà de casar-se el 16 de maig de 1628.

El cas no és únic, i tanmateix es presenta també a Alcanar. Poc ans de 1640 s’havia llicenciat en Tomàs Vivèncio, un «alferes reformat de nació napolità» que s’havia casat en vespres de la Guerra dels Segadors amb la canareva Josepa Reverter. Amb ella tindria, com a mínim, cinc fills⁸⁰. En una nòtula redactada per mossèn Salvador Sancho l’hivern de 1665, es deixa entreveure que Vivèncio s’havia adaptat del tot al pols de la vida local: establert al carrer dels Forcadells de la vila, feia de sastre, parlava en català i hauria fundat una estirp de notaris i prohoms⁸¹.

Entre les acaballes de la dècada de 1660 i la primera meitat de la següent, a la torre de Sant Felip s’hi troba «la compañía del Sr Don Lluís de Cordova». Es pot saber perquè a la vila s’hi van inhumar els cossos de tres dels seus hòmens: el soldat de cavallerisses Mateu Palominos, «natural de la Ciutat de Anduxar, regne de Jaen», traspassat el 27 de desembre de 1669, el capità Miquel de Pedro, mort el 6 de novembre de 1671, «de nació Cornado Vatall, de la Señoria de Venecia» i en Mauro Peleso, «natural de Ubeda de Napoles, soldado de a cavallo», que fou soterrat al fossar amb missa cantada el 3 de juny de 1673⁸². Més avant, a la mateixa torre, s’hi documenta un cos militar, la «companyia de les guardes» del duc de Bournonville –segurament, el noble i militar flamenc Alexandre de Bournonville, virrei de Catalunya entre 1678 i 1684–. La companyia s’hi estarà, aproximadament, entre la tardor de 1682 i l’estiu de 1685. L’assistent del mateix duc seria Luis de la Cámara, tinent de cavallerisses natural «de Castella la vella» que, tot just llicenciar-se i a punt de contractar matrimoni al poble, moria i era soterrat el 3 d’octubre de 1682. També engrossia la guarnició el sergent Juan Enríquez, casat amb na Magdalena Ramos —finada a la vila el 7 de setembre de 1684– i amb una filla, Gertrudis; el capità de cavallerisses Francisco de Pedrosa, qui va perdre la seua esposa, Juana Díez de Ávila, els primers mesos de 1685; i l’arcabusser Josep López, casat amb na Maria Angelo, i amb qui tenia una filla, Estàcia, morta el gener de 1685⁸³.

Malgrat que els rastres de la majoria d’ells són tímids i no donen lloc a una ampla anàlisi de la seua vida a l’interior de les torres, es pot entreveure que la convivència, en el dia a dia, havia de ser difícil. Amb tot, els llaços d’amistat i de coneixença permetrien suportar, com alguns testimonis expliquen, les mancances rutinàries.

■ CONCLUSIONS

La presència de torres i talaies explica, per si sola, una part de la història del tram final de l’Ebre i el Sénia: la presència corsària i la defensa en la seua contra. La constant acció barbaresca sobre el litoral tortosí, amb ràtzies esporàdiques i tot, va perllongar-se gairebé tres-cents anys. Per bé que els llocs i viles del sud del Principat i el nord del regne valencià estaven preparats per suportar els embats d’estos atacs –amb murades i torres que en permetessin la defensa–, des del segle XV s’alçaren per tota la costa un seguit de torres que reforçaven esta vigilància i, en casos puntuals, comptaven amb presència militar per respondre a eventuals atacs.

Amb el pas del temps, el conjunt d’estes construccions de guarda i defensa van esdevindre espais referencials en les viles que les envoltaven, entre Alcanar, Amposta, Tortosa, Ulldecona i Vinaròs. Integrades al paisatge humà i físic de la vila i el seu entorn més immediat, la seua funció acabaria per ser no només militar, sinó de control i explotació del mitjà que les envoltava: surgències d’aigua dolça usades com a brolladors i fonts, cales des d’on comerciar de forma segura amb el migdia francès, camps de cultiu assaonats i fèrtils o masos i finques controlats per grans propietaris. Les torres, a més de protegir de l’esguard enemic, s’encarregaren de resguardar dits espais i activitats, així com la població aglutinada al seu voltant.

Per últim, estes construccions suposen ser els darrers vestigis no només de la seua pròpia circumstància, sinó de l’època moderna al territori. Els pobles de la diòcesi presenten poca arquitectura d’entre els segles XVI i XVIII, bàsicament per les destrosses patrimonials privades que s’han esdevingut sense massa control ni supervisió per part de l’administració pública. En este context, el fet que construccions tan egrègies i imponents com les torres s’hagin preservat malgrat la seua naturalesa eminentment bèl·lica, o hagin estat recuperades –no sempre de manera modèlica– per administracions o particulars, és un element que cal tindre en compte.

Igualment important és el paisatge humà que va habitar les torres. Una relació de soldats d’origen plurinacional –com la mateixa Monarquia– que es donaren lloc en un espai físic reduït, ajustat i perillós, en plena escalada bèl·lica.

Així doncs, les torres de guaita i defensa del terme d’Alcanar actual han esdevingut, per a algunes entitats i particulars del poble, un símbol identitari, un lligam històric i un element patrimonial de primer ordre que cal, ans de res, preservar i conservar per a les futures generacions. Només cal esperar que a partir de la redescoberta del seu passat, se’ls puga aconseguir un futur ferm.

■ BIBLIOGRAFIA

Amorós, José Luís, María Luisa Canut i Fernando Martí. Europa, 1700. El Grand Tour del menorquín Bernardo José. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1993.

Bayerri Bertomeu, Enrique. Historia de Tortosa y su comarca, tom VIII. Tortosa: Impremta d’Algueró i Baiges, 1958.

Bel Beltran, Agustí. Alcanar. Valls: Edicions Cossetània, 2000.

Borràs Matamoros, Noèlia. La Nova i Reial població de Sant Carles de la Ràpita, 1780-1794. Valls: Cossetània Edicions, 2015.

Calafat, Guillaume i Mathieu Grénet. Mediterranées. Une histoire des mobilités humaines (1492-1750). París: Editions Points, 2023.

Carbonell Boria, María José i Josep Trenchs Òdena. «Una data històrica: Alcanar, 1239 (La carta de poblament)» Actes del I Congrés d’Història d’Alcanar, 11-32. Alcanar: Publicacions de l’Ajuntament d’Alcanar, 1990.

Cok, Enrique. Relación del viaje hecho por el Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, Madrid. Barcelona: Impremta d’Aribau i Cia, 1876.

De Ocampo, Florián. Crónica de la provincia de Tarragona. Madrid: Editorial de Rubio, Grilo y Vitturi, 1870.

Díaz Borràs, Andrés. «Alcanar medieval y el peligro pirático: notes acerca de la solidaridad litoral desde Peñíscola a Tortosa», Actes del I Congrés d’Història d’Alcanar, 69-83. Alcanar: Publicacions de l’Ajuntament d’Alcanar, 1990.

Gilabert Tomàs, Jordi. Atacs corsaris i sistema defensiu a la mar de l'Ebre. Segle XVI, Recerca (4, 2000), 137-179.

Gilabert Tomàs, Jordi. La Defensa contra el cors musulmà: l'esquadra de galeres de la Generalitat de Catalunya (1599-1623). Drassana 21, (2013): 98-121. https://revistadrassana.cat/index.php/Drassana/article/view/593

Iglésies, Josep. El fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1979.

López Perales, Rogelio. Historia de Amposta. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertusense, 1975.

Martorell i de Luna, Francesc. Historia de la antigua Hibera. Tortosa: Impremta de Jeroni Gil, 1627.

Matamoros Sancho, Josep. Historia de mi pueblo, Alcanar. Ulldecona: Impremta Querol, 1922.

Miravall, Ramon i Josep Alavedra. Les torres de la regió marítima de l’Ebre. Tortosa: Publicacions de l’Ajuntament de Tortosa, 1980.

Miravall, Ramon i Josep Alavedra. Tortosa, ciutat de castells i llegendes. València: L’Estel Editors, 1976.

Montero Barrientos, Maria Dolors. El Llibre de receptoria de l’Ajuntament d’Ulldecona. Tarragona: Publicacions de la Diputació de Tarragona, 1990.

Muñoz Sebastià, Joan-Hilari i Salvador-J. Rovira Gómez. El municipi de Tortosa a l'època del Renaixement. El Llibre de Rúbriques (1556-1587). Tortosa: Editorial Gràfica Dertosense, 2013.

Muñoz Sebastià, Joan-Hilari i Salvador-J. Rovira Gómez. El Renaixement a les Terres de l'Ebre (1500-1640). Fonts documentals. Tortosa: Editorial Gràfica Dertosense, 2019.

Sancho Parra, Jordi. «Lo Rector Vellet. Vida i obra de Mn. Froilán Beltran Fibla (1841-1931)», Actes del IV Congrés de la Diòcesi de Tortosa, 391-404. Universitat Rovira i Virgili, 2021.

Sancho Parra, Jordi. «Lo rector de Alcanà. Parròquia i societat al Sénia a través de Josep-Tomàs Queralt», Actes del IX Congrés d’Història Moderna de Catalunya, 387-404. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2024.

Sanz, Joan-Vicent, Joan-Josep Sancho i Isabel Vilar. Atles del Montsià. Amposta: Publicacions del Consell Comarcal del Montsià, 1990.

Pitarch López, Josep. Apuntes para una Historia Naval del Puerto de los Alfaques (1400-1992). Tarragona, Edicions de l’Autoritat Portuària de Tarragona, 2018.

Roig Vidal, Joan. Nobles i benestants al Montsià. Benicarló: Onada Edicions, 2008.

Vila Dinarès, Pau. Visions geogràfiques de Catalunya. Barcelona: Editorial Barcino, 1963, 191.

■ NOTES

1 De Ocampo, Crónica de la provincia de Tarragona (Madrid: Editorial de Rubio, Grilo y Vitturi, 1870).

2 Així la descrigué, d’una forma d’allò més succinta, Enrique Cok a la seua crònica, el dia de l’Epifania de 1586: «Alcanar, pueblo de cien casas». Enrique Cok, Relación del viaje hecho por el Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, Madrid (Barcelona: Imprenta de Aribau y Cía, 1876), 201-202.

3 De Ocampo, Crónica de la provincia de Tarragona.

4 Des d’antic, el perill corsari havia copsat lletres i més lletres a la zona. Al Sis-cents, Francesc Martorell i de Luna en parlava al Llibre primer, capítol XXXV de la seua Historia de la Antigua Hibera (Jeroni Gil, 1627). Més avant, en parlaren Joan Abril Guanyabens –des d’una vessant arquitectònica–, Enric Bayerri Bertomeu o, més darrerament, Ramon Miravall Dolç, Joan-Hilari Muñoz Sebastià i, sobretot, en tàndem d’historiadors Josep Pitarch López i Jordi Gilabert Tomàs.

5 El cronista i canonge Josep Matamoros explica que l’any 1627, la Generalitat va adoptar una disposició que permetia «autorizar a particulares para que, en sus fincas, levantaran fuertes y defensas». Josep Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar (Ulldecona: Impremta Querol, 1922), 67.

6 Mort el 1764, les cartografies de Marin apareixen encara entre l’abril de 1776 i el maig de 1792. Archivo General de Simancas [AGS], MPD,18,030. Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA],

7 Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 78-81.

8 Per tal d’aprofundir més en la història militar i naval dels Alfacs, vegeu les acostumades obres de: Ramon Miravall, Josep Alavedra, Les torres de la regió marítima de l’Ebre (Tortosa: Publicacions de l’Ajuntament de Tortosa, 1980). Miravall, Tortosa, ciutat de castells i llegendes (València: L’Estel Editors, 1976). Josep Pitarch, Apuntes para una Historia Naval del Puerto de los Alfaques (1400-1992) (Tarragona, Edicions de l’Autoritat Portuària de Tarragona, 2018).

9 Per bé que algunes fonts refereixen la segregació del castell d’Ulldecona el setembre de 1449, no s’han trobat dades d’esta separació fins a gairebé cent anys més tard, quan efectivament el 1536 Cebrià Joan, comanador de Mirambell, dicta fer el primer capbreu dels territoris d’aquella. La inscripció es troba a la previa del document de 1558. Archivo Histórico Nacional [AHN], Órdenes Militares, Leg. 1.840.

10 L’instrument de poblament diu així: «[...] Per terra de Punta de Benifallima usque ad rivum Ulldecone et sicut pervadit de ipsa serra ipsius talaye que dictur de Muntsiâ et transit per valle Pinorum sicut acqua convertitur usque ad mare». Ma. José Carbonell Boria, José Trenchs Òdena, «Una data històrica: Alcanar, 1239 (La carta de poblament)» Actes del I Congrés d’Història d’Alcanar (Alcanar: Publicacions de l’Ajuntament d’Alcanar, 1990), 11-32.

11 Pau Vila Dinarès, Visions geogràfiques de Catalunya (Barcelona: Editorial Barcino, 1963), 191.

12 L’heretat incloïa un bon feix de terres encarades a la mar, un mas i una torre. El febrer de 1695, el membre de Sant Ofici mossén Sebastià Anglés Reveter, fou requerit pels jurats d’Amposta per pagar-hi la peita o collecta. Ell, va excusar-se d’haver-la de pagar per la seua funció de comissari inquisitorial. Rogelio López Perales, Historia de Amposta (Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertusense, 1975), 205.

13 El document, que consta de tres volums, va sortir de l’arxiu municipal farà una vintena d’anys i, actualment, està en mans d’un col·leccionista privat. Amb tot, sabem de la seua existència i bon estat.

14 José Luís Amorós, María Luisa Canut i Fernando Martí, Europa, 1700. El Grand Tour del menorquín Bernardo José (Barcelona: Ediciones del Serbal, 1993), 452.

15 José Luís Amorós, María Luisa Canut i Fernando Martí, Europa, 1700. El Grand Tour del menorquín Bernardo José (Barcelona: Ediciones del Serbal, 1993), 452.

16 Per a saber-ne més, vegeu: Andrés Díaz Borràs, «Alcanar medieval y el peligro pirático: notes acerca de la solidaridad litoral desde Peñíscola a Tortosa», Actes del I Congrés d’Història d’Alcanar (Alcanar: Publicacions de l’Ajuntament d’Alcanar, 1990), 69-83.

17 El primer d’agost de 1504, a València arribà la notícia de què la costa d’Alcanar ha estat assetjada per «sis fustes de moros, les quals dies estaven devant la dita vila [referent a Peníscola]. Les quals han lençat gent sobre Alcanar al migjorn e creu-se feren la via d’estes mars per fer tot lo mal e dan que poran». Després de deu atacs més, el 18 de maig de 1517, el mostassaf de Tortosa avisava que tres fustes bombardejaren els Alfacs i, a l’almadrava de Peníscola, capturaren «als Altabelles, pare e fill, e un altre home de Benicarló». Díaz Borràs, «Alcanar medieval y el peligro pirático: notas acerca de la solidaridad litoral desde Peñíscola a Tortosa», 81-82.

18 Josep Iglésies, El fogatge de 1553. Estudi i transcripció (Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1979), 154.

19 Un segle i escaig més tard, a l’eixida final d’este lligallo ramader convertit en camí de pas que era la vall de Barberà, s’hi establiria –pel control, potser– una nova torre, la de Sant Felip de les Cases.

20 Joan Roig Vidal, Nobles i benestants al Montsià (Benicarló: Onada Edicions, 2008), 161-164.

21 Joan Roig Vidal, Nobles i benestants al Montsià (Benicarló: Onada Edicions, 2008), 161-164.

22 Arxiu Històric de Tarragona [AHT], Reg.1705, s/f.

23 Amb tot, i com a conseqüència de que les torres del Carregador i de Sant Cristòfol –l’Aluet– no van arribar a construir-se mai, este sistema quedaria mancat.

24 A la plana immediata a la mar, davant mateix de la badia dels Alfacs, entre el mas del Llop i els barrancs del Codonyol i la Martinenca, s’obre un espai conegut d’antuvi com la Ferreria. Aquella «ferreria» que ja apareix documentada en època baix-medieval era un lloc d’explotació oberta de minerals –en especial, de ferro– i, alhora, de transformació d’aquella primera matèria –sobretot en coure–. Agustí Bel Beltran hi volgué veure la seua semblança gràcies a la toponímia i als nomenclàtors del relleu: en alguns cartularis francesos del segle XVII, esta raconada de diòcesi apareix intitulada la «baye de sofa», manllevant el terme àrab zofera. Podria ser una zona minera i de transformació important, i d’aquí la protecció –entre d’altres, clar– de les torres?

25 Sobra transcriure la descripció que encara l’any 1922 en fa Matamoros: «Los Reyes [referint-se a Felip II i Felip III], atentos a la defensa del país, procuraron remedio a tamaños desafueros y depredaciones, fortificando los puntos estratégicos de la costa y construyendo castillos y torres de vigía [...]. De aquí la existencia de muchas de las torres levantadas a lo largo de la costa, las llamadas de San Juan en San Carlos de la Rápita, de Codoñol y de San Felipe en el término de Alcanar, y la derruída en Solderriu». Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 62.

26 «El piratismo perduró años y más años, y nuestra comarca fué campo propicio a sus asaltos y golpes de mano, hallando, para huir de la persecución, asilo seguro en nuestros montes [...] y en Montsiá. Existe todavía en el termino de Alcanar una vereda llamada Camí dels bandoles que conducte al monte Montsiá». Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 65-66.

27 Agustí Bel Beltran, Alcanar (Valls: Edicions Cossetània, 2000), 216.

28 Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 237.

29 Arxiu Històric de Tarragona [AHT], Reg.1705, s/f.

30 Arxiu Històric de Tarragona [AHT], Reg.1705, s/f.

31 Jordi Gilabert Tomàs, La Defensa contra el cors musulmà: l'esquadra de galeres de la Generalitat de Catalunya (1599-1623), Drassana (21, 2000), 98-121; Jordi Gilabert Tomàs, Atacs corsaris i sistema defensiu a la mar de l'Ebre. Segle XVI, Recerca (4, 2013), 137-179.

32 Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA], Consejo de Aragón, Legajos, 0880, nº 215.

33 Bel Beltran, Alcanar, 45.

34 AHN, Órdenes Militares, Leg. 1.842.

35 Segons els registres, en tingué fins a cinc entre 1628 i 1636. Arxiu Parroquial d’Alcanar [APA], Llibre sagramental, tom sense inventariar, fols.6r-13r.

36 Arxiu Comarcal del Baix Ebre [ACBEB], Fons del Canonge Matamoros, Protocols de Salvador Sancho, 1665-1667, s/fol.

37 Roig Vidal, Nobles i benestants al Montsià, 75.

38 AHT. Reg. 2.608, fol.50; Joan Roig Vidal, Nobles i benestants al Montsià, 75-76.

39 La descripció dels propietaris i l’inventari de la torre en aquella època apareix en un pleit sostingut entre el De Ferran i en Romanet el 1853, que es recull fragmentàriament a: Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 89-90.

40 L’any 1351, el rei Pere el Cerimoniós va concedir a fra Joan Fernàndez d’Herèdia, castellà d’Amposta, tenir un carregador a la costa de la mar al terme d’Ulldecona. Així ho testimonia el Llibre de receptoria d’aquella vila, on es pot llegir que encara el maig de 1582 s’havia realitzat «en lo Alfach o Casa del Canar» la venda de cafissos de blat a agents marsellesos. Maria Dolors Montero Barrientos, El Llibre de receptoria de l’Ajuntament d’Ulldecona (Tarragona: Publicacions de la Diputació de Tarragona, 1990), 299.

41 Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 254.

42 La informació sobre el traçat i planta de la torre de Sant Felip explicada figura en l’expedient administratiu encarregat el 1990 per l’Ajuntament d’Alcanar a la doctora en Història de l’art Maria-Teresa Tosas Jordà, recollit alhora –i d’on s’ha extret la referència– a: Bel Beltran, Alcanar, 38-39.

43 Aquella experiència el devia marcar profundament, car al testament encara deixava al Fons de Socors de les Vídues i Orfes de la Guerra d’Independència una renda anual i única de dotze rals de velló. Jordi Sancho Parra, «Lo Rector Vellet. Vida i obra de Mn. Froilán Beltran Fibla (1841-1931)», Actes del IV Congrés de la Diòcesi de Tortosa, 391-404. ACBEB, Fons notarial d’Alcanar, Reg. 2.139, fols.324r-325v.

44 Bel Beltran, Alcanar, 150.

45 APA, Llibre d’òbits, tom I, fol.58r.

46 ACBEB, Fons del Canonge Matamoros, Protocol de Salvador Sancho, 1645, s/fol.

47 Encara el 10 de gener de 1768, Felicià Pla, causídic de Tortosa i representant de l'intendent general de Marina, llogava a Manuel Poy, natural d’Ulldecona, l’usdefruit «de las agüas de las fuentecillas que se hallan en el término de Amposta á la orilla del mar dende la torre del Codoñol hasta las casas que se nomenan de Alcanar, con de la facultad de valer y usar de ellas».

48 Joan-Vicent Sanz, Joan-Josep Sancho i Isabel Vilar, Atles del Montsià (Amposta: Publicacions del Consell Comarcal del Montsià, 1990).

49 Anteriorment anomenat d’en Guàrdia, en un document posterior també se’l coneixerà com «masía nombrada de Torta». AHN, Consejos, Leg. 22.697, Exp.6, fols.337r-340v.

50 Al llarg del segle XVII, habitaven les immediacions de la torre del Codonyol l’ampostí Batiste Guàrdia, el canareu Batiste Reverter –l’heretat del qual era limítrof, donat que «a cuya fita se le ha puesto contrafita»–, Joan Balada, també d’Alcanar –que tenia la casa «a tresceintas quarenta varas [de l’anterior] y arrimado a un margen, á la orilla del Barranco del Aguacer o Penjats»– i, finalment, l’heretat de Josep Pino, d’Alcanar, «a ciento ochenta varas a la punta de un margen que divide la heredad de Anglés con el término de la Rápita». AHN, Consejos, Leg. 11.519/27, Exp.2.

51 Les partides que s’incloïen dins del terme del Codonyol el 1788 eren, segons es fita en el mateix document, el Pas de la Carrasca, la Rajoleria, els Bous, la Rabosa i el Racó Calent, situats a tocar del barranc dels Penjats. AHN, Consejos, Leg. 22.697, Exp.6, fol.340v.

52 AHN, Consejos, Leg. 11.519/27, Exp.4.

53 Hom ha especulat sobre estos dos casalicis; Bel Beltran apuntava que podrien ser dues contrafites que marquessen el límit meridional del terme general del castell d’Amposta. Estes dues construccions ben treballades, amb la data present a la llinda d’un d’ells de 1798, fou encara fotografiat per membres de l’Associació Cultural Lo Rafal, d’Alcanar, entre 1996 i 1998. Dissortadament, la construcció d’habitatges i l’ampliació del Càmping Alfacs suposà l’enderroc i pèrdua, ja irreparable, d’este patrimoni.

54 Encara entrada la dècada dels vint del segle XVII, Miquel Forcadell resultà «mort en los Estanys». L’òbit és de 1626. APA, Llibre sagramental, tom sense inventariar, fol.19r.

55 AHT. Reg. 2.940, fols.45 i 101.

56 Així apareix referida com a fita en una venda realitzada a l’agost de 1794. AHT. Reg. 3.122, fol.251.

57 Els mariners en qüestió havien estat apressats pel mostassaf de Tortosa el 1598, embargant-los-hi les barques que tripulaven i el peix pescat. Bel Beltran, Alcanar, 37.

58 Entre ells, hi destacaquen el mallorquí Juan Turrades, «dit e fent de calador», i Domingo, «lo Calador del Bolig», que era «nació francés» i va morir el 1627. APA, Llibre sagramental tom sense inventariar, fols.11v-13r.

59 ACA, Real Patrimonio, BGC, Procesos, 1.621, nº 1.

60 ACBEB. Fons notarial d’Alcanar, Protocol de Salvador Sancho, 1665-1667, s/fol.

61 Cal notar que ja en aquella època havia mudat el nomenclàtor i tot. AHT. Reg. 2.096, fol.55r-v.

62 Cal notar que ja en aquella època havia mudat el nomenclàtor i tot. AHT. Reg. 2.096, fol.55r-v.

63 És l’habitatge de l’actual carrer del Callao, número 14, habitat antany per la família Fibla, i replicat quasi idènticament al número 8, que denoten la seua antiguitat per la data esculpida a la clau de la porta adovellada. Per a més informació, vegeu: Patrimoni arquitectònic (gencat.cat).

64 Era el local d’emmagatzematge que tenia al barri el doctor en Medicina Josep-Ignasi-Simeó Anglés Reverter, personatge de qui s’ha parlat en el present, donada la seua rellevància en la història del nucli.

65 ACBEB, Fons del Canonge Matamoros, Protocols d’Antoni-Josep Vivèncio, 1694-1696, fols.38v-43v.

66 Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 269-271.

67 Bel Beltran, Alcanar, 37-39; Roig Vidal, Nobles i benestants al Montsià, 53-55.

68 Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 270-271.

69 Noèlia Borràs Matamoros, La Nova i Reial població de Sant Carles de la Ràpita, 1780-1794 (Valls: Cossetània Edicions, 2015), 31-39.

70 Refeta d’ençà l’estiu de 1767, després que la visurés el canonge visitador Antoni Gil de Frederich i digués que «no está en la forma y decencia devida para que en ella se celebre el Stmo. Sacrificio de la Misa», tot exhortant «a los Regidores de ésta villa, en pena de excomunión, manden componer dicha hermita dentro el término de dos meses». Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa [ACTo], Fons del Vicariat, Visites pastorals, Reg.518, Cap.18, Docs.79-82, s/fol.

71 Arxiu Municipal d’Alcanar [AMA], Padró d’habitants de la vila de 1845; Ídem, Amillarament de propietaris de 1852 i 1861.

72 Bel Beltran, Alcanar, 40-41; Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 255-257.

73 El més important ocorregué l’estiu de 1642, tal i com els jurats de la vila expliquen en un memorial anys més tard: «La universitat de la vila de Alcanar [...] ha patit per ocasió de la Guerra y invasió del enemich molts y grans danys y destruccions notables, perçò que quant fonch lo dit siti de Tortosa lo dit lloch foudestruít». ACA, Reial Audiència, Plets Civils, 30.808. Jordi Sancho Parra, «Lo rector de Alcaná. Parròquia i societat al Sènia a través de Josep-Tomàs Queralt», Actes del IX Congrés d’Història Moderna de Catalunya (Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2024), 387-404.

74 Matamoros Sancho, Historia de mi pueblo, Alcanar, 68-69.

75 Cal recordar que el paratge de les Cases d’Alcanar, així com les cales de la costa sud del terme general d’Amposta, constituïen, com s’ha referit, un espai de primera per a l’intercanvi comercial amb terres del migdia francés. Podria ser esta una causa de la presència perllongada de soldats a les torres costeres, inclús després del període de més perill corsari?

76 APA, Llibre sagramental, tom sense inventariar, fol.2r.

77 APA, Llibre sagramental, tom sense inventariar, fols.19r i 24v.

78 Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa [ACTo]. Registre de cúria, Reg.524, fols.323r-325r.

79 Prova de la relació íntima entre Della Monacha i D’Onofrio és esta declaració que fa, l’octubre de 1627, el segon: «són los dos de una mateixa terra y ciutat, y ell coneix al pare del dit Francisco molt bé per haver treballat en moltes ocasions ell y lo dit junts á segar, á vremar y fent altres fayenes». Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa [ACTo], Registre de cúria, Reg.524, fols.177r-178v.

80 APA, Llibre sagramental, tom sense inventariar, fol.35v.

81 ACBEB. Fons Canonge Matamoros, Protocol de Salvador Sancho, 1663-1665, s/fol.

82 APA, Llibre sagramental, tom sense inventariar, fols. 37v-41r.

83 APA, Llibre sagramental, tom sense inventariar, fols. 45r-50v.