La lleuda de Cotlliure: Processos del lleuder Joan Raynant (1449-1454)

Aquest article tracta de la conflictivitat derivada del pagament d'una taxa reial que gravava el trànsit de mercaderies: la lleuda. Concretament, la de Cotlliure a mitjans del segle XV. Comprèn una introducció a aquest tipus impositiu, el paper que jugava dins la trama de l'administració de la hisenda reial, quines eren les tarifes, què suposaven les franquícies i qui cobrava l'impost. La segona part es centra en la villa de de Cotlliure, aportant la llista de lleuders identificats, llibres de recaptació, així com els instruments legals amb els que comptaven per al cobrament de la taxa. A la tercera part de l'article ens endinsem en l'anàlisi dels cinc litigis portats davant la justícia entre 1449 i 1454, tots ells pel lleuder Joan Raynant, mercader de Perpinyà i resident a Barcelona. Per últim, aportem alguns exemples sobre comerç marítim que apareixen en els processos estudiats.

El presente artículo se centra en la conflictividad derivada del pago de un impuesto real que gravaba el tráfico de mercancías: la lezda. Concretamente, la de Colliure a mediados del siglo XV. Comprende una introducción a este tipo impositivo, el papel que jugaba en el entramado de la administración el cobro de la hacienda real, cuáles eran las tarifas, qué suponían las franquicias y quienes cobraban el impuesto. La segunda parte se centra en la villa de Colliure, aportando la lista de sus lezderos identificados, libros de recaudación, así como los instrumentos legales con que contaban para el cobro de la tasa. En la tercera parte del artículo nos adentramos en el análisis de los cinco casos de conflictos llevados ante la justicia entre 1449 y 1454, todos ellos por el lezdero Joan Raynant, mercader de Perpiñán con residencia en Barcelona. Por último, se aportan ejemplos sobre comercio marítimo que aparecen en los litigios estudiados.

The present study aims to investigate the conflict derived from the payment of a real tax that was levied on the transit of goods: the lezda, specifically, of Coulliure in the mid-15th century. The first part includes an introduction to this tax rate, the role it played in the framework of the collection administration of the royal treasury: What the rates were, what the franchises entailed, and who collected the tax. The second part focuses on the town of Coulliure, providing the list of identified tax collectors, and accounting records, as well as the legal resources to collect the fee. In the third part of the article we delve into the analysis of five cases of conflicts brought to justice between 1449 and 1454, all of them by Joan Raynant, a merchant from Perpignan residing in Barcelona. Finally, examples of maritime trade that appear in the litigation studied are provided.

La documentació que genera la conflictivitat que ocasiona el pagament de taxes sobre les mercaderies, ens deixa una valuosa informació sobre les rutes i les mercaderies. Alhora també retrata les estratègies dels implicats.

Aquest treball estudia casos concrets del port de Cotlliure a l’edat mitjana. Ha estat el treball de Màster guanyador de la V convocatòria del Premi Antoni de Capmany.

L'objecte de la recerca que presentem és introduir-nos en el funcionament de la fiscalitat comercial i la conflictivitat que generava, a mitjan segle XV, a la Corona d'Aragó. La localització d'uns litigis de la lleuda de Cotlliure, on els lleuders reclamen el pagament de les taxes reials, ens permeten capbussar-nos en un camp poc explorat i que ens proporciona la possibilitat d'instruir-nos sobre comerç marítim, fiscalitat, justícia, rutes de navegació comercials i conflictes econòmics. Així doncs, vam escollir aquestes fonts inèdites per desenvolupar el Treball Final de Màster (TFM)¹.

Els cinc processos que hem estudiat estan datats entre el 1449 i el 1454, sumen 277 pàgines escrites en català i en llatí, en lletra gòtica cursiva rodona, sobre paper de mida quart. A l'imatge 1 es mostren les portades d'aquests cinc litigis. Són instruccions sobre litigis iniciats per impagament o frau en la liquidació de l'impost de lleuda. Les expectatives d'aquest estudi són analitzar i presentar les dades que es mostren en els conflictes que es produïen pel cobrament de taxes de la lleuda de Cotlliure, a qui afectaven i com es duien a terme davant la justícia.

Pel que fa a valorar fins on hem arribat, podem dir que hem intentat apropar-nos al món de les lleudes per conèixer el funcionament d'aquesta taxa reial. També, a través de l'estudi dels cinc processos triats, hem pogut veure com es presenten els casos, com se sol·licita la intervenció de la justícia, com s'interroga els testimonis, com es treuen conclusions i com, de vegades, aquestes són recorregudes. En aquests “processos”² (que no són més que plecs de litigis en fase d'instrucció) no s'hi recullen les sentències. Aquest fet ens ha dut a ampliar la cerca a altres documents on esperàvem poder localitzar més referències als nostres conflictes. I n'hem localitzat algunes de relatives a la sentència, en dos dels cinc casos, i d'altres, referides diversos “actors” dels processos. Tot plegat ens encamina cap a una conclusió consistent: el transport de mercaderies per mar estava fiscalitzat per les lleudes, i aquestes, com taxes reials que eren, s'havien de pagar.

El nostre interès pels afers econòmics i socials ens va portar a buscar un tema que pogués contribuir a afegir noves dades relatives al comerç, la fiscalitat i la justícia de mitjan segle XV, abans de la Guerra Civil Catalana. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó, dins la secció de Reial Patrimoni - Batllia General de Catalunya – Processos, hi hem localitzat dotze litigis inèdits relacionats amb la lleuda de Cotlliure durant segle XV, i d'aquests n'hem estudiat cinc, en els quals el lleuder és Joan Raynant, datats entre el 1449 i el 1454³.

Atès que en aquests cinc processos no es recullen les sentències, hem buscat en altres fons documentals amb l'objectiu de completar la informació dels litigis⁴.

Per tal d’intentar fer un llistat d’altres lleuders de Cotlliure, abans i després de Joan Raynant, hem consultat els llibres de comptes de la lleuda de Cotlliure, on el nom del lleuder, així com el temps que tenia arrendada la lleuda, apareix a la primera pàgina del llibre, si es conserva. De vegades torna a sortir a l’interior, quan hi ha el canvi d'any, o perquè es fa la llista de les despeses del lleuder en el període recollit al llibre⁵.

Continuant amb la intenció de localitzar dades sobre els lleuders, en especial sobre Joan Raynant i els altres, hem consultat un seguit de llibres d'on hem extret informació relativa a altres empleats de la batllia que actuen en els processos com a porters, advocats i notaris⁶.

Per acabar, també hem comptat amb la informació d'un manual de lleuder⁷, sense datar, on es recullen disset documents: vuit tarifes de lleuda i nou decrets o pragmàtiques relatives a les lleudes. Aquest manual ens ha servit per tractar i comparar les mercaderies i les formes d’embalatge dels productes apareguts en els processos amb els especificats de la lleuda de Cotlliure, recollida en aquest manual.

La lleuda és un impost sobre el trànsit de mercaderies, animals i persones (sarraïns i jueus), que cobrava en darrer terme el monarca o el senyor del lloc, fos noble o eclesiàstic, i que suposava, en tots els casos, una bona entrada dinerària a la seva economia. La tarifa solia ser d’import fix, seguint un llistat de les mercaderies gravades on s'indicava l'import a liquidar per cadascuna d'acord amb el seu pes o embalatge.

Per a la gestió del cobrament, l'autoritat solia subhastar a l'alça l'import anual de la lleuda, que arrendava a una persona, freqüentment un mercader, pel període d’un o dos anys, tal com s'esdevenia amb la majoria d'impostos i taxes. A la persona encarregada del cobrament se l'anomena “lleuder”. El lleuder fa el pagament a l'avançada, al principi de l'anualitat, i depèn d’ell recuperar la inversió feta i els guanys nets que puguin quedar-li.

Hi ha lleudes marítimes, com la de Cotlliure i la Tortosa, i n'hi ha a ports terrestres, com les de Candanchú i Canfranc. I també en nusos de xarxes de comunicació on hi ha separacions naturals o administratives, com la de Puigcerdà, la d’Alzira i la de Xàtiva⁸. No es pot confondre la lleuda amb altres impostos relacionats amb les mercaderies, com el passatge (taxa pel dret de “passar”), el portatge (taxa pel dret a “entrar per la porta” d’una ciutat o una vila), peatge (el fet de tributar un d'aquests impostos), o reva (dret d'entrada de mercaderies estrangeres, on sol haver-hi algun consignatari).

Tant la recaptació com les franquícies eren motiu de desavinences en la seva aplicació, i en conseqüència font de discòrdies que arribaven a la justícia a través de la cúria de la Batllia General de Catalunya, organisme que recaptava diversos impostos, entre ells les lleudes.

A la imatge 2 presentem un esquema per ajudar a entendre l'ordit de l'administració reial⁹.

Dins els encarregats de l'administració financera, el càrrec de Mestre Racional¹⁰ molts cops anava a parar a mans de rics mercaders que veien l’oportunitat d’invertir en el Reial Patrimoni i poder treure'n profitoses rendes. El Mestre Racional es transforma en un "creditor" de la Corona. Per sota d'ell, una àmplia xarxa de càrrecs l'ajudaran en la seva tasca. A la fi del seu exercici, aquests hauran de rendir comptes al Mestre Racional. L'organigrama d'aquesta part de l’administració reial se sustenta en tres pilars:

1. Tresoreria: El tresorer, oficial molt proper al monarca, ha de retre comptes dues vegades a l'any al Mestre Racional.

2. Les Batllies Generals: Hi ha tres batlles generals¹¹, el de Catalunya, el d'Aragó i el de València. A Mallorca, el Rosselló i la Cerdanya hi ha la figura del Procurador Reial, i a Sardenya, la de l’Administrador Reial. Per sota d'aquests càrrecs hi ha una xarxa de delegats inferiors que s'ocupen de l'administració financera dels diversos territoris (batlles locals, lleuders, justícies, merinos...)¹².

El Batlle General de Catalunya¹³ era competent en tot allò que afectava el patrimoni reial: les possessions de domini públic, com ara les mines, les salines, les pastures, els boscos, els drets de caça i pesca; els monopolis reials de serveis públics, com ara molins, forns, carnisseries, banys; les rendes senyorials i emfitèutiques, com ara delmes, tasques, censos, drets d'establiment, lluïsmes, i també altres taxes com les que graven el trànsit de mercaderies de passos marítims i terrestres. Són les anomenades lleudes. És per això que, quan el lleuder reclama justícia, recorre a la Batllia General.

3. Col·lectors o compteretents per exigir puntualment impostos per a afers concrets i puntuals¹⁴.

La complexitat i diversitat de tributs directes que omplien les arques del patrimoni reial és gran¹⁵. Finalment, hem de tenir en compte els impostos indirectes, que tenen l'avantatge d'estar inclosos en el preu de venda del producte i graven de manera més dissimulada, com les lleudes, els drets de compravenda i el monopoli d'alguns productes o col·lectius. Un segon avantatge d'aquesta tributació és que es pot arrendar el seu cobrament, de manera que no cal tenir un aparell burocràtic per la seva recaptació¹⁶.

El suport legislatiu pel cobrament de les lleudes el trobem a les promulgacions reials (o de qui tingués la jurisdicció en aquell territori) i en els costums. En el cas de la lleuda de Cotlliure en tenim una primera referència l'any 1216. Però el decret reial d’atorgament el fa Jaume I el 1249, on estableix la taxa per a 208 productes. El 1252 es reduiran els productes a 137 i se simplificaran les unitats de càrrega. Amb els anys i les circumstàncies polítiques hi haurà més modificacions en la tarifa i les franquícies¹⁷.

Implícita a l'atorgament de la lleuda és la llista de productes i tarifes, que els lleuders i col·lectors recollien en un quadern. Són manuals de referència de les taxes que el lleuder havia d’aplicar al pas de les mercaderies i les persones¹⁸. Les tarifes estaven publicades, i s'adaptaven als temps i als productes. Generalment, a cada territori independent, ciutat o població, el seu senyor jurisdiccional instaurava la lleuda i n'establia una tarifa especial i pròpia. Les mercaderies no recollides a les tarifes no havien de liquidar res. Del capital extret de la lleuda, la Corona o qui percebés la taxa en disposava per a censals, manutenció de familiars i obres de millora del port, muralles, hospitals, dins el terme de la seva jurisdicció¹⁹.

Els lleuders apuntaven en un llibre els comptes del trànsit diari de mercaderies i el que havien cobrat per la lleuda. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó ens consten almenys una vintena de llibres de comptes de la lleuda de Cotlliure²⁰.

De la mateixa manera que el sobirà atorgava les tarifes per tal de recaptar impostos, també concedia franqueses a determinats col·lectius, com la promulgada l’abril del 1232 per Jaume I a favor dels ciutadans de Barcelona, que els exonerava de pagar lleudes i altres aranzels a tota la Confederació Catalanoaragonesa²¹. Però atorgar privilegis no vol dir suprimir drets. L’afectació del 1232 era per a les lleudes creades a partir d'aquell moment, no per a les preexistents²².

Les lleudes no sempre es cobraven a la plaça d'on eren originàries²³. En les lleudes més importants de la Corona d'Aragó (Cotlliure, Barcelona, Tortosa, València, Palma de Mallorca), els seus arrendataris tenien “sucursals” o delegacions a les altres poblacions, de manera que les embarcacions podien liquidar les lleudes als ports on feia escala.

En l'engranatge de recaptació de l'impost de lleuda podien intervenir-hi diversos “actors” fent les funcions principals, que eren les de lleuder o arrendatari de la lleuda, de collidor i d'informador.

El lleuder. És qui arrenda la lleuda. Sol ser un mercader que compta amb solvència econòmica i té coneixements sobre les mercaderies i els circuits comercials de l'època. L'arrendament del dret sol ser pel termini d’un o diversos anys. S'adjudica per subhasta. Qui pagui més a les arques reials serà l'encarregat de cobrar la lleuda durant el termini establert. El mercader ha de liquidar la quantitat establerta al principi del període. Si el temps d'arrendament és més gran que un any, podrà liquidar-ho a l'inici de cada any. És qui passarà comptes amb el Receptor Generalis, distributor et administrator peccuniarum, iurium et emolumentorum officii Baiulie Generalis Cathalonie²⁴, per sota del Batlle General. El lleuder pot tenir representants a més d'una ciutat o port, per tal de poder exigir la lleuda des de més d'un punt i evitar fraus²⁵. El lleuder i els seus col·laboradors podien portar armes i ajudar en la defensa de la vila en cas d'atac enemic, pujar a l'embarcació i examinar la càrrega²⁶ i, en cas d'impagament de les tarifes, podien confiscar béns i pertinences als deutors, i en el cas que convingués als conciutadans d'aquests, fos quina fos la seva nacionalitat o condició, pel valor del deute. El lleuder podia pignorar mercaderies, però no les naus²⁷. Els lleuders, de vegades, tampoc actuaven amb correcció, fos per desconeixement o per afany crematístic²⁸. Abusaven de qui potser creien que no tindria capacitat de defensa: Carrère cita un cas esdevingut el 1389, on el lleuder de Cotlliure embargava mercaderies a uns comerciants de Barcelona que es negaven a pagar per la seva condició de barcelonins, que, com hem dit, gaudien de franquícia en moltes lleudes²⁹.

El collidor. És qui cobra el dret, a peu de platja o a la taula de recaptació. És una persona assalariada que cobra del lleuder. Pot treballar al port de la vila d'on és la lleuda i també en d'altres, com a representant de l’arrendatari de la lleuda. També es dona el cas que l'arrendatari i el collidor són la mateixa persona, com en els exemples dels processos estudiats, on s'anomena Joan Raynant molts cops com a arrendatari i com a collidor de les lleudes, de forma específica.

El denunciador. És qui està al cas del tràfic. Està al cas dels comentaris sobre les càrregues dels vaixells i del que poden denunciar com a fraus. Alerta l’arrendatari i/o collidor dels presumptes enganys, ocultacions i altres estratagemes per evitar pagar o intentar pagar menys. Si la denúncia es demostrava, rebria un pagament de part del lleuder. Són persones que, a més a més, poden fer altres tasques³⁰.

Els romans la batejaren com a Caucoliberi i, amb el temps, va esdevenir el port de Perpinyà. A la imatge 3, es pot veure una idealització del port de Cotlliure i de la llotja de Perpinyà. Cotlliure, a la baixa edat mitjana, fou la segona vila del Rosselló després de la seva capital (Perpinyà), per sobre de Ceret, Tuïr, Illa i Ribesaltes. Va ser el port principal de la part continental del reialme de Mallorca (1276-1344), així com residència reial de la dinastia mallorquina, igual que Perpinyà i Montpeller.

Cotlliure era un port natural, refugi d'embarcacions en cas de tempestats, que compta amb un "segon port": Portvendres³¹, de característiques similars i annex de Cotlliure per a tot. A Cotlliure era on es liquidava la lleuda. El viatge de Cotlliure a Perpinyà no era fàcil a causa del terreny muntanyós. Però Perpinyà comptava amb una altra solució per arribar fins a mar a uns vuit quilòmetres: la platja de la vila de Canet. No és un port, és mar oberta, però en les èpoques de bonança marítima era plausible descarregar-hi mercaderies. Entre Cotlliure i Canet va haver-hi conflictes relatius al dret de càrrega i descàrrega d'embarcacions. Això va provocar diverses legislacions, algunes limitant el descarregament a Cotlliure, i altres donant llibertat de descarregar a qualsevol lloc de la costa³².

Per Cotlliure s'exportava la manufactura tèxtil de tota la Cerdanya i el Rosselló. Cortade indica que a la fi del segle XIV, concretament l'any 1392, "foren embarcades a Cotlliure almenys 3.699 peces de llana, d'un valor de 30.039 lliures de tern". No només eren exportacions de teixits, sinó també producció vinícola, cuirs, pells i ferro treballat a les fargues dels Pirineus.

Joan I va instituir un Consolat de Mar a Perpinyà, i en temps del rei Martí s'hi construí la Llotja de Mar. La importància de Cotlliure en aquells moments, i fins al regnat del Magnànim, era la d'un port de mida mitjana, com Tortosa o Tarragona, per sota de Barcelona i Marsella³³.

Com ja havíem comentat, la vila de Cotlliure és on s'ubicarà l'estructura de cobrament de la lleuda per al trànsit de les mercaderies entre el golf del Lleó, Mallorca, el Tirrè i la Mediterrània occidental per la part nord³⁴. Es comptava amb delegats als ports de Barcelona, Mallorca i Tortosa per exigir el pagament a les embarcacions que no s'havien aturat a Cotlliure. La lleuda de Cotlliure gravava també el trànsit comercial terrestre entre Perpinyà i Catalunya, i es recaptava al Voló³⁵.

Dels impostos que el rei extreia de la vila de Cotlliure, com el delme del peix estranger, drets de bovatge, de quint, de mestre de port, de quirat, entre d'altres, el de la lleuda era el més important, i més enllà del mateix manteniment portuari de la vila servia per cobrir altres necessitats de la corona³⁶.

La decadència de la lleuda arriba quan el comerç per la Mediterrània es veu disminuït pel comerç atlàntic i per la recerca de noves rutes cap a Orient, a causa de la caiguda de Constantinoble. De forma progressiva va perdent importància, tot i que encara va subsistir després del Tractat dels Pirineus el 1659, però va desaparèixer del tot arran de la Revolució Francesa.

A partir dels llibres de manifests i de processos de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, així com de la bibliografia consultada, hem fet una compilació dels lleuders de Cotlliure identificats, ordenant-los per dates:

Cortade³⁷ recull diversos noms de lleuders del segle XV, sense concretar-ne dates ni aportar més detalls: Bernat Xanxo, Bernat Jou, Joan de Masguillem, Pere Ventós, Jordi Andreu, Pere Marçal, Pere Feliu.

Volem dedicar un apartat al lleuder Joan Raynant, i recollir-hi tot el que sabem d'ell, atès que és el lleuder dels cinc processos estudiats.

Sabem que és mercader de Perpinyà, però que està instal·lat a Barcelona, on passa molt de temps, tenint en compte la freqüència amb la qual el veiem presentar-se a la cúria de la Batllia General per tal de buscar suport a les seves demandes. El que coneixem d’ell és partir de processos judicials, i no només de la lleuda de Cotlliure, sinó també de conflictes amb altres mercaders.

Mentre fou lleuder i collidor de la lleuda de Cotlliure, rebia el tracte de “Venerable i Honrat”. Per les dates dels litigis, coneixem que exercí el càrrec en aquests períodes: del 1449 al 1454 i del 1466 al 1467. També mercader de Perpinyà, tal com queda constància en els litigis de la lleuda, i en un plet particular, del 1459, contra Joan Giginta, també mercader de Perpinyà, per la compravenda de pastell. Va ser arrendatari d’altres taxes reials, com el Dret dels Alemanys, el 1456, i en el període 1459-1462; de la lleuda de Tortosa (1458-1460), i de les pensions reials (juny 1461 - juny 1462). Mor el 1467, atès que la seva vídua i el seu fill Ramon compareixeran en el seu nom en un dels litigis.

Aportem un resum de cadascun dels litigis estudiats, quina és l'estructura de les instruccions, les denuncies, els actors, les referències legislatives i els càstigs.

Procés del 1449. Joan Raynant, lleuder de Cotlliure, l’11 de maig del 1449, presenta davant la Batllia General de Catalunya l’acusació d’impagament de la lleuda de Cotlliure per part de Rafel Tegrini i Galioto Franchoto. Sap que Leonardo Golandi és el seu representant a Barcelona, i demana que siguin confiscades 76 bales de teles que són a casa de Golandi fins que no paguin l'import de la lleuda. Va passant el temps, i Raynant demana que siguin venudes per treure’n liquiditat i fer efectiva la lleuda impagada. Amb aquest fi, es busquen indicis, s'interroguen testimonis i, fins i tot, Raynant presenta una carta de la reina Maria de Castella (lloctinent d’Alfons el Magnànim) donant suport a la seva causa. Veient la poca efectivitat de la justícia, demana al regent del batlle que canviï l’instructor, que efectivament serà reemplaçat. Leonardo Golandi al·lega (al final de la instrucció, quan ja ha passat més d'un any) que no s'han negat mai a pagar, sinó que estan esperant notícies dels acusats per poder liquidar el deute o bé vendre les bales. El text no conclou amb cap sentència i la darrera data és el 15 de maig de 1450.

Procés del 1450. Joan Raynant es presenta davant la cúria de la Batllia General perquè s'obligui uns quants deutors a pagar l'import de la lleuda. Amb aquest fi, Raynant, acompanyat de Gabriel Artedo, procurador fiscal de l’esmentada cúria, demana que siguin tramitats a diversos mercaders onze preceptes ordenant-los el pagament. El regent del batlle, Jaume Gener, encarrega aquesta tasca a Pere Lledó, doctor en lleis, assessor i conseller de la Batllia General. En els preceptes s'assenyalen cadascun dels deutors, les quantitats degudes a raó de les mercaderies transportades, i quin porter reial entrega el document de forma personal. Un dels acusats, Geronimo Griffo, mercader italià, presenta recurs adduint desconeixement sobre la suposada mercaderia. Pere Ricart, en qualitat d’advocat dels mercaders acusats, presenta una al·legació posant en dubte la competència del tribunal i demana que els preceptes siguin retirats o finalitzats.

Procés del 1451. Joan Raynant, fent ús de la “ferma de dret”, demana cancel·lar un embargament interposat per Geronimo Griffo a la Taula de Canvi de Barcelona en contra d'ell. Joan Raynant està disposat a iniciar un procés per tal de demostrar la inadequada actuació de Griffo i, per això, fa una provisió de 10 sous per començar el litigi. Griffo respon enviant el seu advocat, Guitard, que interposa una al·legació manifestant que tant la cúria de la Batllia com l’instructor són incompetents en el cas.

Procés del 1453. Joan Raynant denuncia l’escrivà de galera Joan Mananda i el seu patró Jaume Janestet (que aconsegueix fugir de la justícia) per haver falsificat les declaracions sobre les mercaderies transportades a fi de pagar menys en la taxa de la lleuda de Cotlliure. El procés es presenta davant del regent de la Batllia General de Catalunya, que està a càrrec de Jaume Gener, que nomena Pere Lledó perquè condueixi la causa. El procés es perllonga gairebé un mes. És la instrucció més completa de les estudiades. Conté acusació, presentació de proves, recollida de testimonis, presentació de documentació i antecedents jurídics. Queda admesa la culpabilitat, però no s'indica de quina manera ni quan s'aplicarà la pena. Sense sentència final.

Procés del 1454. Recollida de testimonis entre el 5 i el 12 d'octubre del 1454 per a l'acusació presentada pels lleuders Joan Raynant (lleuder de Cotlliure) i Guillem Martí (lleuder de Tortosa) contra els patrons de dues galeres venecianes, Orsato Pallani i Andrea de Molina. L'acusació és d'omissió de mercaderies en les declaracions de càrrega amb l'objectiu de cometre frau en el pagament de l'impost de la lleuda. Declaren Joan Raynant, Andrea de Molina, Jacobo Vernisali (mercader pisà que hostatja els patrons venecians), Guillem Martí i Galceran Escales (lleuder de Mediona).

En analitzar els textos dels processos observem que són procediments previs a la sentència. L'estructura que presenten es pot resumir en aquests punts:

En cap dels cinc casos estudiats hi ha una conclusió final del litigi. Aquest fet és el que ens reforça la idea que estem davant de la instrucció del cas, que serà conclòs en algun altre escenari, com en els llibres de Provisions Verbals, Conclusions o Sentències³⁸.

Aquestes no sempre apareixen explícites, però són de dos tipus: o per impagament de la lleuda o bé per frau en els manifests de mercaderies o declaracions del contingut de les naus, per tal de liquidar menys impost.

En aquest apartat tractarem les persones que presenten la demanda, els professionals que intervenen en la causa vetllant pel dret reial de la lleuda, els acusats, així com els seus representants i advocats:

Els denunciants: que en els nostres cinc casos és Joan Raynant, a vegades acompanyat del fiscal i en el darrer cas amb el lleuder de Tortosa, Guillem Martí.

El Procurador fiscal de la cúria de la Batllia: el procurador fiscal és un funcionari de la cúria de batllia general. En els llibres d'àpoca de la Batllia es registra el pagament del terç anual del salari del fiscal, per un import de 165 sous, 18 diners, cada quatre mesos (abril-agost-desembre), fent un total de 500 sous anuals. Qui veiem percebent aquest ingrés és el fiscal Gabriel Artedo, que actua en els casos de 1449, 1450 i 1453, sol·licitant càstigs i penes monetàries.

L'Instructor del cas: els instructors dels casos són nomenats pel regent del batlle. L'instructor és un doctor en lleis, conseller i assessor de la Batllia General. Les seves funcions són elaborar la instrucció, recollir informació, fer els interrogatoris, preparar els litigis, comunicar a les parts del litigi cada decisió, fent ús del porter reial en el cas que alguna de les parts no hi sigui present, redactar els preceptes, les ordres d'embargament i les ordres d'empresonament.

Porters reials: el porter reial és un funcionari de la Batllia que rep i compleix les ordres del batlle, del regent o del lloctinent. Porta encàrrecs –notificacions, ordres d'embargament i captura– i encarcera acusats. Són empleats i reben un salari fix, i en alguna actuació concreta, un pagament per dia de feina, segons veiem en els llibres d'àpoca de la batllia general.

Batlle General de Catalunya: és la figura més important dins de l'administració financera de la Corona. Només rendeix comptes al Mestre Racional o a qui el rei disposi. Entre les funcions del càrrec hi ha la de recaptar impostos directes o indirectes. També la d'administrar justícia en temes de la seva competència, és a dir, en causes derivades de les rendes i drets patrimonials i fiscals. En el període estudiat, és Arnau de Fenolleda.

Regent del batlle: fa la funció del Batlle General en tots els cinc casos, a causa de l'absència del Batlle General. Es tracta de Jaume Gener. Als processos hi apareix com a màxim responsable de que passa a la cúria de la Batllia General. Veiem com rep les demandes de justícia del lleuder, nomena l'instructor que portarà el cas, vetlla perquè la instrucció segueixi el seu curs i escolta a les dues parts al llarg del litigi.

Lloctinent del Batlle: és un càrrec administratiu que se situa per sota del Batlle General i, en absència d'aquest, per sota del Regent.

Els Reis: en els processos, la figura reial hi apareix amb dues funcions. La primera, donar suport al lleuder en la seva tasca recaptatòria. La segona, utilitzant les seves pragmàtiques com a arguments de base jurídica.

Els acusats: són els mercaders, patrons i escrivans de nau que o bé no paguen la lleuda o bé declaren menys mercaderies per pagar menys impost.

Els advocats dels acusats: normalment, l'advocat era el doctor en lleis que s'encarregava de defensar els acusats. Però a vegades els defensors o representants són altres mercaders que no tenen aquesta preparació.

Els testimonis: hi ha dos tipus de testimonis: els que presten declaració i són interrogats durant la instrucció i els que poden aparèixer com a signants d'algun document. Se’ls demana informació sobre la travessia i les mercaderies que han vist carregar i descarregar al vaixell.

Dins els textos dels litigis apareixen referències legislatives que serveixen de base jurídica als arguments de les parts. De forma molt resumida són:

Pragmàtiques reials: disposicions ordenades pel Rei que constitueixen normativa i que s'han de complir en el territori de la Corona. Apareixen tres pragmàtiques datades a Lleida el 29-12-1414, a Sant Boi de Llobregat el 09-11-1416 i a Barcelona el 10-06-1419, fetes pel rei Alfons el Magnànim. També hi ha dues cartes de la reina Maria. A la primera dona suport al lleuder i recorda a Jaume Gener, regent de la Batllia, que no demori les execucions d'embargament, sota pena de 1.000 florins. A la segona, adreçada als consellers de la ciutat i als cònsols de la mar, dona suport al lleuder i li atorga el poder per exigir els manifests sobre les mercaderies als patrons de les embarcacions.

Privilegis de Barcelona. Són mencionats pels advocats dels acusats manifestant la no competència de la Batllia General davant dels casos del 1450 i el 1451.

• Iuris firma o ferma de dret. És un mecanisme jurídic pel qual se sol·licitava una empara judicial, feta per aquell que es veia agredit o perjudicat sobre les seves possessions. La defensa de la possessió es feia amb la concessió d’una fiança per part del sol·licitant de la iuris firma, i s’obligava a anar a judici per tal d'aclarir els fets, així com a pagar les despeses d'aquest.

• Epístola del diví Adrià. L'Epístola del diví Adrià aplicada a un contracte vol dir que tots els fiadors ho són de forma solidària i estan renunciant a la possibilitat de dividir les responsabilitats.

• Llibre del Consolat del Mar. Es fa referència al Llibre del Consolat del Mar quan mencionen la pena a la qual està sotmès l’escrivà del vaixell.

Atès que aquests processos no contenen el veredicte final, desconeixem quins càstigs foren aplicats realment. Del que ha quedat constància és de les sol·licituds de càstig que proposava la part acusadora. De forma resumida veiem:

• Multa per frau en la declaració del manifest. En el procés del 1453 es reclamen 200 florins, o bé embargament dels béns dels defraudadors.

• Damnació de pèrdua del puny dret i marca de ferro calent al front a l’escrivà de nau que defraudi en la declaració del manifest de mercaderies.

• Pena de 400 lliures a un patró de galera veneciana per no presentar-se davant les autoritats.

• Càstig de 1.000 florins al Regent de la Batllia General si no compleix amb l’obligació d’executar l’embargament.

Una de les informacions més interessants que ens aporten aquests processos són les referències a les mercaderies, les naus i les rutes comercials. Per tancar l’article, n’hem triat alguna.

En el procés del 1454, els lleuders de Cotlliure i Tortosa denuncien per frau en les lleudes Orsato Pallani i Andrea de Molina, patrons de dues galeres venecianes. Les declaracions que presenten els patrons de les naus les reproduïm aquí:

La galera del capità robes³⁹ en Valènsia patro Orsato et [ ] fet ha XXVIIII agost 1454

VI balles aynins		13 s.
XX balles aynins	2 Ll.	3 s.	4d.
XXXIIII bales pestell z o tr	1 Ll.	12 s.	6d.
LXI bala paper	3 Ll.	6 s.	2d.
LII bales paper	2 Ll.	6 s.	4d.
II bales canamas		2 s.	2d.
LIII sachs pestell + ho	2 Ll.	3 s.	4d.
XII bales teles		13 s.
XII caixes especies de lo patro e altres	1 Ll.	6 s.
LXXX cabalons aser	1 Ll.	1 s.	8d.
Són	15 Ll.	17s.	5d.

II balles telles		2s.	2d.
I barril indi , III canela		6s.	6d.
I caixa canela poch [a--pº]			9d.
I balla pells		2s.	2d.
XXX bales aser		8s.	1d.
I caixetelles [vatat]
IIII costals lacha e sens orpinent [--z--tr--]		6s.	6d.
V bales aynins		10s.	10d.
L costals de pestell	2ll.	3s.	9d.
XXI balles paper	1ll.	2s.	9d.
VIII bales merseria		4s.	4d.
LX bales paper	3ll.	5s.
L sachs pestell	2ll.	3s.	4d.
XXXX bales paper	2ll.	3s.	4d.
VII bales pestell		6s.	6d.
I bala bordats		1s.	2d.
IIII bales telles e sayes		4s.	4d.
Són	13ll.	11s.	5d.

En la instrucció del procés s’aporta aquesta prova, en forma de nota encartada. Pel denunciador de València, els lleuders saben que la nau porta “pus de les tres parhs de les robes”, o sigui, que porten almenys tres vegades més de la càrrega declarada. Les quanties expressades no són l’import de la lleuda, no quadren per les mesures amb la tarifa i, a més, seria un càlcul que hauria de fer el lleuder, no els patrons. Exactament no sabem si es refereixen al preu d’adquisició, venda o guany.

Al procés del 1449, la galera anomenada de l’Argenter de França sortirà d’Aigüesmortes, farà escala a Barcelona, després a València i se’n tornarà a Aigüesmortes.

Al procés del 1453, la galera triremis Santa Magdalena⁴¹, també d’origen francès, amb el patró Jaume Janestet i l’escrivà Joan Mananda, fa el recorregut següent: parteix i retorna a Barcelona, passant en el viatge d'anada per Mallorca, València, el litoral valencià, Almeria, Màlaga, passa a la banda barbaresca aturant-se a Alcúdia, Ona (Honein), Orà, Mostaganem, Alger; i després inicia la tornada cap a València i Barcelona, de camí a Aigüesmortes, sense passar per Mallorca en el viatge de tornada. S’hi adjunta un mapa. Dels manifestos i les declaracions de testimonis, se’n pot extreure la llista de mercaderies, els embolcalls i en quins ports es carregava i descarregava.

Grup	Mercaderia	Embolcall	Ports on es carrega	Ports on es descarrega
Aliment	Arròs*		Ports de Barbaria
Aliment	Avellana	Sacs
Aliment	Closa	Costals
Aliment	Fruita		València
Aliment	Mantega		Alger
Aliment	Pansa	Quintar	València, Dènia, Almeria
Cuirs	Cuirams de bous		Orà, Alcúdia (de Barbaria), Alger
Edulcorant	Mel			Almeria
Edulcorant	Molas de sucre	Botes
Edulcorant	Sucre
Greixos	Oli*		Honein
Greixos il·luminació	Cera		Almeria, Honein, Orà, Mostaganem, Alger i Alcúdia (de Barbaria)
Greixos il·luminació	Cera blanca
Insecticida	Pelitre		Ports de Barbaria
Joieria	Perles		Ports de Barbaria
Manufactura	Cabasseria	Unitats
Manufactura	Canastra de bova
Manufactura	Cofins buits
Manufactura	Corda rodona
Manufactura	Pergamins	Bales
Manufactura	Pintes*	Caixes
Manufactura	Rajoles	Costals
Manufactura ceràmica	Obra de terra
Manufactura Senalla	Esparteria		València
Mercaderies	Merceria
Metall	Ferro*
Metall	Plom*		Ports de Barbaria
Mordent en tintoreria	Tàrtars
Mordent per tenyir	Ros
Peix salat	Tonyina		Dénia
Plomes	Plomes		Honein, Alcúdia (de Barbaria), Orà
Plomes	Plomes d'estruç		Orà
Repujats de pell	Cordovans	Costals
Resines	Glassa		Orà, Alger	València
Sense identificar	Bales bordes
Tèxtil	Brodats
Tèxtil	Canemàs
Tèxtil	Draps	Unitats		Alger
Tèxtil	Fil	Bales	València	Alger
Tèxtil	Fil de Borgonya	Bales
Tèxtil	Fustanys
Tèxtil	Hopa de tora
Tèxtil	Llana
Tèxtil	Lli		Alger
Tèxtil	Seda	Costal	Alger	València
Tèxtil	Teles
Tintura	Grana		Honein, Orà
Tintura	Orxita		Ports de Barbaria
Tintures	Indis		Honein, Alger	València
Tintures	Pastell
Tintures	Roja
Tintures	Verdet	Quintars
Vernís	Laca	Unitats

Procés del 1449: La galera de l'Argenter de França⁴². No esmenten res referent a la tripulació. També anomenen una nau “espanyola”, de Pere Speran. I en dues ocasions es fa esment a “nau” i “fusta”.

Procés del 1451: No hi surten naus ni cap referència a navegació ni a navegants.

Procés del 1453: La galera Santa Magdalena⁴³, també d'origen francès, ens dona més informació: ens diu que és un “triremis”, és a dir, una galera amb tres línies de rems. D'aquesta nau coneixem el patró (Jaume Janestet) i l'escrivà (Joan Mananda). La imatge 5 mostra la ruta que va seguir l'embarcació.

Procés del 1454: Constatem l'arribada de dues galeres venecianes a la platja de Barcelona, no coneixem el nom de les embarcacions, però sí els dels seus patrons i el d'un dels seus escrivans. Una nau està patronejada per Orsato Pallani i l'altra per Andrea Molina. L'escrivà Saba no queda clar a quina nau està enrolat.

Patrons i escrivans pertanyien al grup de personal especialitzat, segons ens descriu Coral Cuadrada⁴⁴.

El patró era l'encarregat de conduir la nau, se'l contractava per a això. No tenia per què tenir cap vinculació amb els armadors de la nau, els que havien posat capital per a la construcció i el bastiment de la nau (molts cops la propietat de les naus era col·lectiva), ni amb els mercaders que farien transportar les seves mercaderies⁴⁵. El patró podia escollir altres persones amb les quals comandaria la nau, com el conseller⁴⁶ i l'escrivà, que serà qui portarà el cartulari o “cartapas”⁴⁷ on queden registrades totes les entrades i sortides de mercaderies de la nau, anotant a qui pertanyen, d'on venen i on van, qüestions que només són vàlid si estan escrites per la mà de l'escrivà. Aquest no podia deixar oberta la caixa on es guardava el llibre, ni desembarcar sense emportar-se les claus de la caixa. No es podien carregar o descarregar mercaderies sense la seva presència. Si es perdia alguna mercaderia a bord, l'escrivà l'havia de reemborsar. Per contra, estava capacitat per poder embargar mercaderies i objectes personals a comerciants que no volguessin liquidar pagaments, per valor igual a l'import degut. L'escrivà no podia estar emparentat amb el patró i tenia dret a un salari⁴⁸, del qual disposa com a propietat. Abans d'embarcar feia jurament de fidelitat al patró, als armadors, a la tripulació, als mercaders i als passatgers i prometia no escriure res que no fos veritat. La despesa de l'escrivà entrava en les despeses del vaixell i se li subministrava paper, tinta i calçat⁴⁹. Consultant aquests llibres, quan arribaven a port, l'escrivà feia el manifest per entregar al lleuder, que calculava el que s'havia de liquidar per aquest tribut. A més a més, l’escrivà anotava els salaris dels empleats de la nau, les despeses per la manutenció d'aquests en el viatge, era l'administrador del vaixell per a cada viatge. “La seva presència fou exigida des del 1435 a bord de naus de capacitat superior a les 500 salmes”⁵⁰.

Els mercaders també podien embarcar algun empleat seu, un escrivà que en nom d'aquests controlava la mercaderia transportada i s'ocupava de l'embarcament i el desembarcament, de la venda i, en definitiva, vetllava pels interessos del mercader.

Per resumir les aportacions més importants d'aquest estudi, direm que les lleudes eren un impost que gravava el trànsit de mercaderies i que, en el cas de Cotlliure, era de jurisdicció reial. Atorgada per Jaume I, serà el model en què es basaran altres lleudes posteriors, com la de Tortosa. La tarifa marcada en l'atorgament es va modificar al llarg del temps, per adaptar-se a les realitats del moment, com les franquícies, concedides a determinats col·lectius i font de conflictes en l'aplicació de l'impost entre lleuders i mercaders. Els llibres de comptes dels lleuders són els fons adequats per determinar la importància dinerària de l'impost i poder-ne estudiar l'evolució al llarg del temps, així com observar les mercaderies i els seus embolcalls, les rutes seguides per les naus, conèixer els mercaders que liquidaven la taxa i els lleuders i collidors que en feien la recaptació, a vegades delegats a altres ports.

També els conflictes generats pel frau fiscal del pagament de la lleuda ens enriqueixen en aquesta mena de dades: sobretot en el moment dels interrogatoris dels testimonis, on podem trobar els noms dels mercaders, denunciadors, lleuders i col·lectors; i també noms de naus, de ports on carregaven les mercaderies, les rutes que havien fet les embarcacions i quins pagaments per lleuda s'havien calculat i no s'havien liquidat. A banda dels elements probatoris, les instruccions dels processos ens donen una visió de com es desenvolupaven els conflictes: des de l'arribada del lleuder a la cúria de la Batllia General demanant justícia fins al final de la instrucció, on a vegades s'inclouen les possibles penes a aplicar i a vegades una conclusió o resum perquè es dictamini la sentència. Altres cops, les provisions verbals, conclusions i sentències dels jurisperits es troben en altres llibres. En moltes ocasions no podrem saber com acaba el cas.

Malgrat això, els litigis ens ofereixen informació de la realitat del moment, que es desprèn a l'hora d'estudiar-los. Com, per exemple, les acusacions: molts no pagaven indicant que no estaven sota la jurisdicció reial de la Corona, o bé perquè tenien franquícia. Altres intentaven mentir en els manifestos de les mercaderies transportades, per pagar menys. En alguns casos, sembla que els mercaders són els que acusen els lleuders d'abusar del seu càrrec i no atendre les franqueses atorgades, i la Batllia General de Catalunya de ser incompetent en la resolució dels conflictes. I, alerta, no només es castiguen els infractors del pagament: quan un batlle general no exercia bé el seu mandat en tema de justícia, podia ser castigat amb una pena de 1.000 florins. Igual que un escrivà de nau podia perdre el puny dret i ser marcat amb un ferro roent al front si falsificava o negligia en la seva tasca.

Veiem com s'intenta aplicar justícia en tots els àmbits de la instrucció: la taxa s'ha de liquidar, i es persegueix el seu frau o impagament; sigui gran o petita la quantia, l'important és combatre el frau. S'acusen els mercaders infractors, siguin estrangers o del país. Constantment el lleuder està sota l'empara de la Batllia General i el seu aparell de justícia. I en aquest sentit, els jurisperits presenten cartes i pragmàtiques reials que sempre donen suport a la recaptació del lleuder. També ressaltem tot el llenguatge emprat en els textos de les instruccions, digne d'estudi: veiem com les fórmules de dret romà s'han incorporat a la terminologia que es fa servir per a les diferents accions del procés: presentar denuncia, nomenar jutge, cridar els testimonis a declarar, demanar que diguin la veritat i recórrer a pragmàtiques i costums anteriors.

Per acabar, només em queda destacar com, mitjançant l'estudi d'aquesta documentació, podem accedir a unes realitats de diversos àmbits que ens fan més coneixedors de la societat del segle XV a casa nostra.

ARAGÓ CABAÑAS, Antoni-Maria. “La lleuda de Tortosa. Inventario de unos libros de recaudación (s. XV)”, a II Congreso Internacional de Estudios sobre las culturas del Mediterráneo Occidental, 225-235. Barcelona: Imp. Vda. Fidel, 1979.

CARRÈRE, Claude. Barcelona 1380-1462: un centre econòmic en època de crisi. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1977.

CORTADE, Eugène. Cotlliure marítim; navegants, corsaris i pescadors. Barcelona: Editorial Barcino, 1967.

CUADRADA I MAJÓ, Coral. La Mediterrània, cruïlla de mercaders: segles XII-XV. Barcelona: R. Dalmau, 2001.

DÍAZ BORRÁS, Andrés. “El último viaje por mar de Fernando de Antequera: el cartulario de la galera real de Valencia, en la travesía a Colliure (1415)” a Actas del V Congreso Internacional de Caminería Hispánica celebrado en Valencia (España), julio 2000, 905-922. Guadalajara: AACHE, 2002.

FERRER I MALLOL, Maria Teresa. “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els Estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV” a La investigación de la historia hispánica del siglo XIV: problemas y cuestiones, 351-492. Barcelona: Institución Milá y Fontanals. Departamento de Estudios Medievales, 1970.

FERRO I POMA, Víctor. El dret públic català: les institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta. Vic: EUMO, 1987.

GARCÍA DE VALDEAVELLANO, Luis. Curso de historia de las instituciones españolas: de los orígenes al final de la Edad Media. Madrid: Alianza Editorial, 1982.

GUAL CAMARENA, Miguel. Vocabulario del comercio medieval: colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón, siglos XIII y XIV. Barcelona: El Albir, SA, 1976.

LADERO QUESADA, Miguel Ángel. “Estructuras y políticas fiscales en la Baja Edad Media”. Edad Media: Revista de Historia, núm. 2 (1999): 169-194.

MONTAGUT I ESTRAGUÉS, Tomàs de. “Els funcionaris i l’administració reial a Catalunya (segles XIII-XIV)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 1, núm. 1 (1983): 137-150.

MONTAGUT I ESTRAGUÉS, Tomàs de. “Una compilació del dret especial de Barcelona a la baixa edat mitjana”. Discurs de recepció de Tomàs de Montagut i Estragués com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 16 de juny del 2004. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2004.

RAHOLA SASTRE, Josep. “Cadaqués a l’edat mitjana. La Batllia i el Batlle feudals”, Revista de Girona, núm. 84 (1978): 233-240.

RAHOLA SASTRE, Josep. “La lleuda de Cadaqués”, Revista de Girona, núm. 104 (1983): 213-222.

RIERA I MELIS, Antoni. “La Lezda de Colliure bajo la administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299)”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 1 (1980): 91-126.

ROCA TRAVER, Francisco A. “Un manuscrito de Ordenaciones de la Casa del Rey en la Corona de Aragón”, Anuario de Historia del Derecho Español, núm. 18 (1947): 513-530.

SALICRÚ I LLUCH, Roser. “En lo port de Cochliure o en la plaja de Canet?” a: El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, 573-594. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003.

SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. La lleuda de Cotliure del 1317. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història Econòmica, 1970.

TREPPO, Mario Del. Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa al segle XV. Barcelona: Curial, 1976.

^1. Elisenda Gràcia i Mont, “Processos relacionats amb la lleuda de Cotlliure (1449-1454)”, (treball final de màster, Universitat de Barcelona, 2021, 223, publicat en obert a l'URL: http://hdl.handle.net/2445/180918). He pogut comptar amb els directors Dr. Antoni Riera i Melis i la Dra. Roser Salicrú i Lluch.

^3. En concret els corresponents a les següents signatures: ACA. Reial Patrimoni. Batllia General de Catalunya, Processos 1449 núm. 1C, Processos 1450 núm. 1F, Processos 1451 núm. 1H, Processos 1453 núm. 1C, Processos. 1454 núm. 1P.

^4. Exactament a: ACA. Reial Patrimoni. Batllia General de Catalunya, vol. 987 - Sentències ( 1443-1559), vol. 1.000 - Provisions verbals (1445-1523), vol. 1.007 - Llibre de Conclusions (1445-1496), ACA. Reial Audiència de Catalunya. Conclusions Civils, núm. 24 (1453-1455).

^5. Els llibres consultats són: ACA. Reial Patrimoni. Batllia General de Catalunya vol. 1.303 (1399-1401), vol. 1.304 (1399), vol. 1.305 (1406-1407), vol. 1.307 (1413-1415), vol. 1.308 (1411-1415), vol. 1.309 (1412-1415), vol. 1.310 (1418-1419), vol. 1.312 (1422-1427), vol. 1.313 (1424), vol. 1.314 (14276-1429), vol. 1.316 (1429), vol. 1.317 (1430), vol. 1.318 (1431-1432), vol. 1.319 (1432).

^6. Ens referim a: ACA. Reial Patrimoni. Batllia General de Catalunya, vol. 582, Officialium (1449-1465), vol. 776, Llibre d'Àpoques (1445-1450), vol. 777, Llibre d'Àpoques (1450-1456), vol. 2.260, Liber inventariorum et encantium bonorum temporis honorabilis domini Jacobi Janer (1451-1493).

^7. La signatura és: ACA. Reial Patrimoni. Batllia General de Catalunya. vol. 450, Tarifa de la Lleuda de Cotlliure.

^8. Els exemples que indiquem són casos estudiats i publicats per diferents autors.

^9. Tomàs de Montagut i Estragués, “Els funcionaris i l’administració reial a Catalunya (segles XIII-XIV)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 1, núm. 1 (1983): 138-143; Francisco Roca i Traver. “Un manuscrito de Ordenaciones de la Casa del Rey en la Corona de Aragón”, Anuario de Historia del Derecho Español, núm. 18 (1947): 513-530; Víctor Ferro i Poma. El dret públic català: les institucions a Catalunya fins el decret de Nova Planta. (Vic: EUMO, 1987), 108-120, i Francisco Gimeno, Daniel Gonzalbo i Josep Trenchs (ed.). Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós. (València: P.U.V., 2009) ens han ajudat a l'elaboració d'aquest resum sobre l'administració reial.

^10. Tomàs de Montagut i Estragués, El Mestre Racional a la Corona d’Aragó:(1283-1419). (Barcelona: Fundació Noguera, 1987). Obra cabdal sobre la figura del Mestre Racional.

^11. Luis García de Valdeavellano, Curso de historia de las instituciones españolas: de los orígenes al final de la Edad Media. (Madrid: Alianza Editorial, 1982), 595: “El Batlle General no solo era el administrador en su ‘batllia’ de las rentas reales, sino también un juez que entendía en todas las cuestiones relativas a la Hacienda regia". Josep Rahola i Sastre. “Cadaqués a l’edat mitjana. La Batllia i el Batlle feudals”, Revista de Girona, núm. 84 (1978): 234: “Els batlles gaudien del dret de ‘levar de les armes’ (desarmar)”. També tenien l’obligació “de fer complir tots los manaments de la Lleuda i prestar ajuda als dits senyors (lleuders) sempre que per ells fos requerit, baix pena de perdre la batllia”.

^12. Amb la descentralització de l'administració duta a terme per Jaume el Just, la xarxa de càrrecs s'adapta a cadascun dels reialmes i es passarà a retre comptes als caps de cada administració.

^14. Montagut i Estragués, “Els funcionaris i l’administració reial a Catalunya (segles XIII-XIV)”, 143-150.

^15. Maria Teresa Ferrer i Mallol, “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els Estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV”, a La investigación de la historia hispánica del siglo XIV: problemas y cuestiones, (Barcelona: Institución Milá y Fontanals. Departamento de Estudios Medievales, 1970), 351-451.

Per una banda, tenim tot el que és generat pel domini directe de les possessions reials i dels monopolis com ara molins, carnisseries, forns, etc. Després hi ha la recaptació provinent de la justícia: penes i multes, així com concessions d’escrivanies i notaries. Hi hem de sumar les entrades en concepte d’“host i cavalcata” i “el cinquè reial” sobre el botí de guerra. També la percepció de les regalies de salines, mines, terres i aigües públiques, les aportacions de les comunitats infidels (jueus i musulmans), l’ús de pesos i mesures públiques. I hi hem d’afegir altres impostos directes com el “bovatge, monedatge i altres serveis amb motiu de coronacions i casaments reials”.

^16. Miguel Ángel Ladero Quesada, “Estructuras y políticas fiscales en la Baja Edad Media”. Edad Media: revista de historia, núm. 2 (1999): 113-126.

^17. Jaume Sobrequés, La lleuda de Cotlliure de 1317. (Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història Econòmica, 1970), 65. Miguel Gual, Vocabulario del comercio medieval: colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón, siglos XIII y XIV. (Barcelona: El Albir. S.A., 1976), 37. Antoni Riera i Melis, “La Lezda de Colliure bajo la administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299)”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 1 (1980): 92-99

^18. Un d'aquests manuals és el que hem citat a l’apartat dels Fons: ACA.RP.BGC. vol. 450. Al TFM pàg. 38-42. Detallem més informació sobre el contingut del manual.

^19. Josep Rahola i Sastre, “La lleuda de Cadaqués”, Revista de Girona, núm. 104 (1983): 222.

^20. Els consultats per a l'estudi, els tenim enumerats a la nota 5, i estan pendents d'estudi per a la futura tesi doctoral.

^21. Tomàs de Montagut i Estragués, “Una Compilació del dret especial de Barcelona a la baixa edat mitjana”. Discurs de recepció de Tomàs de Montagut i Estragués com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 16 de juny de 2004. (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2004), 21. En el Llibre Verd es fa esment a aquest tipus de privilegis: “En efecte, trobem disposicions relatives a les lleudes o peatges reials i a la seva exempció per als ciutadans de Barcelona. Aquests tributs de base patrimonial gravaven el trànsit dels productes comercials barcelonins per determinats llocs. Cal tenir en compte que de la compravenda i el comerç d'aquests béns gravats pels peatges i les lleudes era d'on la ciutat de Barcelona derivava el seu poder econòmic i polític, i els ciutadans, la seva riquesa”.

^22. Riera i Melis, “La Lezda de Colliure bajo la administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299)”, 100.

^23. Antoni-Maria Aragó i Cabañas, “La lleuda de Tortosa. Inventario de unos libros de recaudación (s. XV)”, a II Congreso Internacional de Estudios sobre las culturas del Mediterráneo Occidental, 225-235. (Barcelona: Imp. Vda. Fidel, 1979), 226.

^27. Riera i Melis, “La Lezda de Colliure bajo la administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299)”, 97. Donat el cas, poden confiscar veles i timons d’embarcacions, per evitar que els infractors fugin, però no la nau sencera.

^28. Rahola i Sastre, “La lleuda de Cadaqués”, 214. Explica un exemple d'un conflicte entre el lleuder de Cadaqués i mercaders de Narbona, que havien adquirit mercaderies a Tortosa i les traslladaven via marítima. La queixa dels mercaders arriba a Jaume II, que al seu temps la deriva al veguer de Girona, perquè presenti queixes a Ponç Hug IV d'Empúries per la mala actuació de lleuder de Cadaqués. L’embargament per impagament de mercaderies és freqüent, i de vegades els interessos són contradictoris. El lleuder de Cadaqués, per exemple, embarga perquè els mercaders de Barcelona no volen pagar, els mercaders de Barcelona demanen franquícia al rei Alfons el Magnànim per les lleudes de Cadaqués i Cotlliure, i el rei ha de triar entre protegir els barcelonins o, com a titular del comtat d'Empúries, permetre al “seu” lleuder fer la seva feina.

^29. Claude Carrère, Barcelona 1380-1462: un centre econòmic en època de crisi. (Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1977 vol. I), 60-61. Vist que amb el lleuder no se'n surten, busquen justícia a la Batllia General de Catalunya, que es pronuncia a favor del lleuder. Després d'aquest segon capgirell, acudeixen als procuradors del Dret de Pariatge perquè els retornin l'import del valor de la confiscació, atès que la seva feina és vetllar pels interessos dels mercaders i per a aquest fi reben el seu salari. Els procuradors, sense voler-se enfrontar amb la Batllia General i crear un precedent, acaben desestimant el pagament als mercaders, però com que està en joc la reputació de la seva professionalitat, es comprometen a tornar a pledejar amb la Batllia demanant la reconsideració del cas.

^30. A Gonçal del Castell, porter reial en alguns dels casos estudiats, el localitzem el 1442 denunciant el lleuder de Cotlliure per no haver abonat una denúncia.

^31. Joseph Calmette i Joseph Vidal, Histoire du Roussillon. (París: Libr. Honorée Champion, 1975), 141: “[...] à cette époque, ne faisaient qu'un: on disait 'lo Port Vendres de Copliure”.

^32. Roser Salicrú i Lluch, “En lo port de Cochliure o en la plaja de Canet?”, a El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, 573-594. (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003).

^33. Eugène Cortade, Cotlliure marítim; navegants, corsaris i pescadors. (Barcelona: Ed. Barcino, 1967), 43.

^34. Cortade, Cotlliure marítim..., 53, data la cita a 18 de setembre de 1359. En temps de Pere el Cerimoniós, queda definida com: “La dita lleuda pagada a Cotlliure per tots els qui transiten, de temps antic i tan remot que la memòria d'home res no existeix en contra, segons la qual tot vaixell que vingui o torni de les parts de Provença, Gènova, Pisa i llurs confins, o de qualsevol altre lloc, i navegui cap a la Ciutat de Mallorca, a Catalunya, als regnes de València i d'Espanya, o transiti entre l'illa de Mallorca i la terra de Catalunya, ha de pagar, al nostre port de Cotlliure, per raó de les coses i mercaderies que porta, vegi o no la terra de Catalunya”.

^35. Riera i Melis, “La Lezda de Colliure bajo la administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299)”, 97-99.

^36. Cortade, Cotlliure marítim..., 53 i Riera i Melis, “La Lezda de Colliure bajo la administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299)”, pàg. 100. Com són les donacions fetes per Jaume I: 10.000 sous per a l'Hospital de Sant Joan de Perpinyà. També 5.000 sous anuals per a la construcció de dos molls fondejadors a Portvendres projectats en temps de Nuno Sanç, anterior comte del Rosselló. Un cop acabada aquesta obra, la quantia servia per a reparacions i manteniment del port. En el regnat de Jaume II de Mallorca, aquest fa donació de part de la lleuda de Cotlliure als Germans Predicadors instal·lats a la vila, per al seu manteniment. També per fer reparacions al Castell de Perpinyà. Més tard, Maria de Nàpols, esposa de Sanç de Mallorca, és pensionada amb 2.212 sous anuals procedents de la lleuda. I, en temps de Pere el Gran, tant la seva esposa Constança de Sicília, l'infant Jaume, com una de les seves dames i el metge Bernat Auriol tenen un pressupost de 6.000 sous anuals a compte de la lleuda de Cotlliure.

^41. Arcadi Garcia i Sanz i Núria Coll i Julià, Galeres mercants catalanes dels segles XIV i XV. (Barcelona: Fundació Noguera, 1994), 520. Localitzada la galera Santa Magdalena.

^42. Cortade, Cotlliure marítim..., 82, cita Jacques Coeur com l'argenter de França, al servei del rei Carles VII. Mario del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa al segle XV. (Barcelona: Curial, 1976), 50. Cita la nau de Jacques Coeur l'any 1446 com la galera de l'argenter del rei de França. Era el representant de Carles VII davant el rei Alfons el Magnànim, per intensificar les relacions entre ells: “Fou sobretot l'amistat del rei de França la que mogué al rei Alfons a tractar l'argenter i els altres col·laboradors de Carles VII ‘com si fos propri servidor nostre’”. També negociava amb altres comerciants i era copropietari de naus amb altres armadors catalans. Posteriorment al 1446, va aconseguir el monopoli del transport de les espècies a través de Marsella, en la navegació cap a Llevant. Carles VII va imposar noves taxes que perjudicaven el comerç català de les espècies en la ruta francesa cap a Llevant. Recordem que el procés en què intervé la galera de l'argenter és de l'any 1449, tres anys després de tot això.

^43. Garcia-Coll, Galeres Mercants..., 520. Localitzada la galera Santa Magdalena.

^44. Coral Cuadrada i Majó, La Mediterrània, cruïlla de mercaders: segles XII-XV. (Barcelona: R. Dalmau, 2001), 190: “El primer grup restava format pels mariners i els companyons, encarregats de la defensa de la nau en cas d'atac. El segon, pel personal especialitzat: els servicials –el patró, l'escrivà, el senescal, els guardes, el barber, el cirurgià, el cuiner, els trompeters, un o dos pilots, fusters i calafats–”. Tot seguit fa una descripció dels drets i les obligacions dels mariners, i destaca com els embarcats podien fer de “petits comerciants” per encàrrecs de persones no dedicades professionalment al comerç, com menestrals o vídues. D'aquests petits encàrrecs, que no per petits deixaven de ser contractats i establerts, els mariners en treien 1/4 de l'import de l'operació, augmentant d'aquesta manera els seus guanys salarials.

Tenim una evidència d'això a ACA.RP.BGC. Processos 1454 núm.1 P, f. 11v, on les mercaderies pertanyents a “companyons e galiots” no es tenen en compte en els manifests ni en els comptes per la lleuda.

Andres Díaz Borrás, “El último viaje por mar de Fernando de Antequera: el cartulario de la galera real de Valencia, en la travesía a Colliure (1415)”, a Actas del V Congreso Internacional de Caminería Hispánica celebrado en Valencia (España), julio 2000, 905-922. (Guadalajara: AACHE, 2002). 914-922. Ens mostra com estava organitzada l'oficialitat i la marineria d'una galera, prenent com a exemple la galera Sant Jordi, aparellada per la ciutat de València per portar Benet XIII de Cotlliure a Peníscola, després del Concili de Constança. Ens indica els salaris que van percebre cadascun dels membres de la tripulació. La font és de l'ARV, Varia, 595, fol. 23r a 85v.

^45. Carrère, Barcelona 1380-1462..., 228, en té una opinió més compromesa que va més enllà de la conducció de la nau: “El patró actua com el director d'una veritable companyia comercial amb domicili mòbil”.

^46. ACA.RP.BGC. Processos 1453, núm. 1C, foli 5v. Joan Quintana, de Cotlliure, és el conseller de la nau i és citat a declarar en el període d'instrucció.

^48. Carrèrre, Barcelona 1380-1462..., 228-229. L'autora ens assenyala un salari de 42 lliures per a l'escrivà Ramon Roca de Cotlliure l'any 1423. En un altre cas del 1412, l'escrivà rep un salari de 40 lliures 3 sous per un any i un més de feina (del 20 d'agost del 1411 al 15 de setembre del 1412).