Reportatge

Els pescadors i la pesca a la Marina de la Selva del quatre-cents. Una nova recerca

Antoni Ginot Julià

Universitat de Girona

0000-0002-5383-9833

Data de recepció: 17 d'agost 2021

Data d’acceptació: 14 de setembre de 2021

DOI: https://doi.org/10.51829/Drassana.29.670

CC BY-NC-ND

En la societat pesquera medieval es donava la compaginació de les feines pròpies de la pesca amb tasques agrícoles. Quin abast tenia i en quines circumstàncies es donava és el que l’autor ha estudiat pels casos concrets de Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar. Aquest treball de Màster va ser el guanyador del IV Premi Antoni de Capmany.

■ RESUM

L'ofici de pescador a Catalunya, al llarg de la història, ha anat acompanyat d'una sèrie de tasques complementàries més enllà de la pesca en si. En aquest article farem un repàs a l'abast de la propietat de terra i de les activitats agrícoles entre els pescadors de les viles de Tossa, Lloret i Blanes, situades a la comarca de la Selva, al segle XV. Així doncs, s'observarà com aquests pescadors tenien un ampli ventall de possibilitats de complementar les seves economies, des del cultiu de l'hort fins a la tinença de masos, passant per l'omnipresent vinya i el conreu de cereals. També es podran analitzar breument algunes estratègies de compatibilitat entre les tasques pesqueres i el conreu d'aquestes terres.

Paraules clau: pescadors, tinença de terres, agricultura, Selva.

Fishermen and fishing in the Marina de la Selva of the four hundred. A new search

■ ABSTRACT

The profession of fisherman in Catalonia, throughout history, has been accompanied with a series of complementary tasks besides fishing itself. In this paper we will go over the range of land tenure and agricultural activities amongst fishermen in the towns of Tossa, Lloret and Blanes, located in the region of la Selva, in the 15^th century. Thus, the wide range of possibilities these fishermen counted on to complement their economies will be considered: from the kitchen garden to the tenure of manses, from the vineyard to the cereal crops. Furthermore, we will also briefly analyse some of the compatibility strategies between fishing activities and husbandry.

Keywords: fishermen, land tenure, agriculture, pluriactivity, Selva.

Los pescadores y la pesca en la Marina de la Selva del cuatrocientos. Una nueva búsqueda

■ RESUMEN

El oficio de pescador en Cataluña, a lo largo de la historia, ha ido acompañado de una serie de tareas complementarias más allá de la pesca en sí. En este artículo daremos un repaso al alcance de la propiedad de tierra y de las actividades agrícolas entre los pescadores de las villas de Tossa, Lloret y Blanes, situadas en la comarca de la Selva, en el siglo XV. Así pues, se observará como estos pescadores tenían un amplio abanico de posibilidades de complementar sus economías, desde el cultivo del huerto hasta la tenencia de mansos, pasando por la omnipresente vid y el cultivo de cereales. También se podrá analizar brevemente algunas estrategias de compatibilidad entre las tareas pesqueras y el cultivo de estas tierras.

Palabras clave: pescadores, tenencia de tierras, agricultura, pluriactividad, Selva.

■ INTRODUCCIÓ

El motor que mou les línies que segueixen s’alimenta d’un interès per tots aquells aspectes que envoltaven el col lectiu dels pescadors medievals, un grup de gent de mar que fins avui dia ha estat poc estudiat. Aquest és un resum del Treball Final del Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona. A través de l’estudi de diverses fonts es pretén aconseguir discernir quin era l’abast de la propietat de terra dels pescadors i la compaginació de les tasques pesqueres amb les agrícoles, tot configurant un model de pluriactivitat molt estès en el nostre territori.

Primerament, revisarem els diferents tipus de propietats que tenien els pescadors i els conreus que s’hi desenvolupaven. Tot seguit, analitzarem les implicacions de la propietat agrària entre els pescadors i la relació que tenia amb l’estatus social i econòmic. Finalment, també farem un petit repàs de les estratègies a les quals recorrien els pescadors per compaginar les activitats en mar amb aquelles de terra. Tot plegat pretén ser una aproximació a un dels múltiples aspectes que caracteritzaren aquest col·lectiu tan present a casa nostra.

■ FONTS PER A L’ESTUDI DELS PESCADORS I LA PROPIETAT AGRÍCOLA

Per tal de portar a terme un estudi de la propietat de la terra entre aquest col·lectiu, cal recórrer especialment a les fonts notarials. Les vicissituds de la vida han fet que aquestes fonts puguin ser molt abundants en uns indrets, però escasses en altres. En el nostre cas, Blanes n’ha sortit com la gran protagonista, i la documentació lloretenca i tossenca ha quedat relegada a un pla una mica més testimonial, però no per això és menys preuada ni interessant.

La documentació generada pels notaris locals se’ns presenta en forma de volums o pergamins. Els primers els trobem conservats, en el nostre cas, a l’Arxiu Històric de Girona (AHG), en els fons de les notaries de Blanes, Lloret i Tossa, del districte notarial de Santa Coloma de Farners. De Blanes s’han estudiat 65 volums d’entre el 1400 i el 1509. En aquests, han estat 1.250 entrades les que contenen algun tipus d’informació relativa a pescadors. D’aquest miler d’entrades, però, “només” 137 es poden relacionar amb terres: compravendes, donacions, establiments, etc. Cal destacar especialment els capbreus que es troben entre els volums d’aquesta vila.¹ Es tracta del capbreu del monestir de Sant Salvador de Breda sobre les seves propietats a Blanes, que es pot enllaçar amb el capbreu de Lloret que també té aquest monestir, conservat a l’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar (1400);² el capbreu de Violant de Prades —incomplet—, consort de Bernat Joan de Cabrera, comte de Mòdica i vescomte de Cabrera i Bas, de qui actua com a procuradora (1443);³ i el capbreu de Joan Ramon Folch, comte de Cardona i Prades, espòs d’Isabel de Cabrera i senyor —usurpador— de la vila i terme durant uns anys (1478-1482).⁴

De Lloret només hem utilitzat un sol volum notarial, de 1474-1478.⁵ La raó és que només es conserva un altre volum d’inventaris del segle XV on no apareixen pescadors i un manual notarial de 1395-1398 on no apareixen els oficis, cosa que dificulta determinar qui és i qui no és pescador. De totes maneres, aquest únic volum estudiat conserva, entre les 28 referències a pescadors, 5 compravendes de masos vinculades amb gent d’aquest ofici.

De Tossa no conservem volums del segle XV, però sí de principis del XVI, per la qual cosa hem ampliat la cronologia a aquestes dates. Aquests són, doncs, dos llibres de nòtules de 1503-1510 i 1510-1516.⁶ Amb algunes consultes a volums de Vidreres i de Sant Feliu de Guíxols, però, hem pogut completar alguna informació d’aquesta vila.

A banda de la documentació notarial, també és importantíssima, en aquest àmbit estudiat, la consulta dels fons documentals de les senyories que posseïen terres en aquests termes. Ens referim especialment als fons conservats a l’Arxiu Capitular de Girona (ACG). Allà hi ha els documents de la pabordia de Novembre del capítol de canonges de la catedral de Girona, el paborde de la qual exercia com a senyor de Lloret. Així doncs, hi tenim capbreus i altres referències a pergamins que sovint es refereixen a la propietat de terres. D’altra banda, tenim el fons de l’Almoina del Vestuari de la seu de Girona, una institució que amb les seves rendes pagava vestits als pobres gironins. Aquí tenim capbreus i llibres de comptes valuosos per al nostre estudi, conservats entre l’esmentat arxiu i l’Arxiu General de la Diputació de Girona, que es troba a les instal·lacions de l’AHG.

Als arxius municipals de Blanes (AMBL), Lloret (SAMLM) i Tossa (AMT) s’hi han consultat també pergamins que han aportat informació rellevant al treball.

■ METODOLOGIA

A partir d’aquestes fonts es va elaborar una base de dades on es compilaven totes les entrades relacionades amb pescadors esmentades. A partir d’aquí, calia destriar aquelles que afectaven més directament el tema d’interès, que van servir per crear una segona base de dades. Aquesta segona suposa un cens de propietats agrícoles en mans de pescadors o les seves famílies, des d’horts fins a masos i bordes, passant per feixes i camps, entre altres. La creació d’aquestes bases de dades han permès una anàlisi quantitativa important, seguida d’una altra anàlisi més minuciosa a nivell qualitatiu. A més a més, aquesta metodologia ha permès contemplar l’evolució al llarg d’aquests més de 100 anys d’algunes peces de terra, i els canvis de cultiu que pogueren haver sofert.

Per cada propietat de terra o mas inserida a la base de dades hi ha diversos ítems que la descriuen. En primer lloc hi ha els elements que permeten identificar el document: la referència arxivística, la tipologia documental (compravenda, donació, capbrevació, etc.) i la data. També es descriu la terra tal com apareix als documents: la tipologia, és a dir, el nom amb el qual se la descriu en el document —hort de terra, feixa de terra, vinya, feixa de terra part vinya part bosc, i un llarg etcètera—, així com la dedicació d’aquesta, el terme o parròquia on es localitza i el topònim on es diu que es troba, així com les afrontacions. Aquestes últimes varien amb els anys segons els propietaris, així que si un tros de terra es documenta dues vegades i es pot constatar que és el mateix, es dupliquen les afrontacions. També s’hi inclouen, és clar, els propietaris o venedors/compradors, segons el tipus de document. Finalment, a banda d’un regest del/s document/s on apareix la propietat, qui n’és el senyor directe i el cens i els drets que cobra sobre la propietat en qüestió.

Aquest cens de propietats ha estat complementat amb la informació dels altres documents notarials i de les fonts d'origen senyorial.

■ CONTEXTUALITZACIÓ

Les tres viles estudiades es troben a l’actual comarca de la Selva, i són les que en configuren la línia de costa. Ara bé, cal tenir en compte també que la Selva, històricament, ha comprès un territori més gran, que en l’àmbit litoral abraçava el tram que discorre entre la riera de Caldes d’Estrac i la parròquia de Fenals d’Aro.

De totes maneres, si ens centrem en l’àmbit medieval, és important tenir en compte que les tres viles pertanyien a tres senyories diferents. Blanes era el principal port del Vescomtat de Cabrera, que s’estenia per l’Alt Maresme i per l’interior fins a les Guilleries i el Montseny.⁷ D’altra banda, Lloret formava part del patrimoni del capítol de la catedral de Girona, i el seu senyor jurisdiccional era el paborde de Novembre. Tot plegat, fruit de la donació de Sicardis, filla del vescomte de Girona, l’any 1001.⁸ D’altra banda, Tossa fou atorgat al monestir de Ripoll com a deixa testamentària del comte Miró el 966, tot i que la donació no es feu efectiva fins al 1097.⁹ En gran mesura, aquests senyors foren també els que cobraren els drets sobre la pesca als pescadors d’aquests termes, així com els drets de les terres que aquests mateixos pescadors conreaven.

La pesca fou una activitat important —si no la que més— en aquesta zona del litoral, almenys a la primera meitat del XV. Per poder tenir certa perspectiva de quin volum de pescadors hi havia a les viles, podem mirar les reunions de la universitat de Blanes del 1435 i el 1462, en les quals s’indiquen els oficis dels assistents —a Tossa i Lloret no ha estat possible trobar reunions similars que ens permetin fer el mateix càlcul—. En la primera (115 assistents), els pescadors suposen un 30% del total, mentre que els xaveguers són només 6, i suposen un 5,20%. A la segona reunió, més reduïda (98 persones), el 15% són pescadors i el 5% xaveguers.¹⁰ Aquesta distinció entre xaveguer i pescador la trobem bàsicament a Blanes, i podria implicar, més enllà d’una divisió per tècniques de pesca, una distinció de qui és patró. Tot i així, encara cal fer un estudi més ampli en aquest sentit.

■ QUINES TERRES TENIEN ELS PESCADORS, QUÉ HI CONREAVEN I COM?

Per tal de comprendre l’abast de la propietat de terra entre els pescadors, és necessari establir una base sobre la qual treballar. Així doncs, primer cal veure quin tipus de terres tenien els seus veïns vilatans. Per tal de determinar-ho podem consultar els capbreus de Blanes del segle XV (cf. Taules 1 i 2). A Lloret i a Tossa no podem realitzar aquesta aproximació a les dates que ens interessen, ja que els capbreus conservats són anteriors o posteriors a aquestes. Amb tot, Blanes s’erigeix com el laboratori principal on podem fer aquestes anàlisis quantitatives d’una manera més acurada.

El que més destaca és la preponderància de l’hort enfront de les altres propietats, seguit de les terres de conreu genèric, probablement orientades als cereals i lleguminoses, seguides del bosc i la vinya (cf. Gràfic 1). De totes maneres, si ens fixem només en els pescadors, aquest esquema es trastoca una mica. L’hort segueix tenint el mateix protagonisme, però la segona posició l’assoleixen les vinyes, seguides de les terres de conreu, els boscos i els erms, en aquest ordre. De totes maneres, cal recordar que la geografia de les tres viles difereix una mica, especialment en el cas de Tossa, molt més muntanyenca que les seves veïnes. També és important tenir en compte que Blanes és propera a la Tordera i els beneficis que el riu aporta la seva plana per al conreu. Amb això volem dir que no seria estrany que a Tossa, si poguéssim fer una anàlisi tan acurada, trobéssim possiblement una presència més gran del bosc i no tant de les terres per llaurar. D’altra banda, la població blanenca és més nombrosa i el seu terme més reduït, factors a tenir en compte si es volen extreure conclusions genèriques d’aquests aspectes.

La importància dels horts es fa palesa en comprovar que és la propietat més nombrosa. El seu paper fonamental com a principal espai de producció d’aliment a petita escala per a la subsistència, i la seva proximitat a l’espai de l’habitatge, són factors que propicien aquesta relativa abundància.¹³ Aquesta proximitat a les cases és molt evident en el cas blanenc, on la gran majoria d’horts que tenen els pescadors són al costat de l’església o a les “feixes de Sant Joan”, un espai d’horta als afores de la vila (cf. Mapa 1). Això els permetria apropar-s’hi, a ells o les seves famílies, de manera regular, fins i tot un cop acabada la jornada al mar.¹⁴ Aquesta compaginació de la feina amb l’hort era prou fàcil tenint en compte les reduïdes dimensions d’aquests (entre 1 i 1/2 jornals d’home) i l’absència d’una època d’intensa activitat, que es distribuïa al llarg de l’any.

Les terres de conreu, eminentment cerealístic, a diferència dels horts, estan més distribuïdes pels diferents termes. Alguns pescadors fins i tot en tenen a termes veïns com Vidreres o Palafolls. Les dimensions d’aquestes propietats és molt variable, com també ho és la seva nomenclatura (cf. Taula 3). De totes maneres, destaquen les feixes i els trossos de terra, seguits per altres propietats de dimensió variable, com els camps, les peces o les peçoles. Resulta, però, molt difícil establir unes dimensions estàndards per a cada tipus de terra, i totes ballen entre el jornal i els 6 o més jornals de bou.

Malauradament, no tota la documentació relativa a aquestes parcelles ens ha deixat constància del que s’hi conreava. Amb les poques referències que tenim, tant de pescadors com d’altres, podem veure que els cereals conreats en aquests termes eren, com a mínim, el forment, el blat i l’ordi, així com el mestall, que era una barreja de cereals. A més a més, també hi ha presència de llegums.¹⁵ És a dir, tot plegat dins els cultius típics del moment; el forment fou el cereal més preuat a l’edat mitjana. Aquest conreu formava part, juntament amb el sègol, l’ordi i l’espelta, dels cereals del cicle hivernal, mentre que la civada, el mill i el panís i la melca formaven part del cicle primaveral.¹⁶ Amb tot, podem considerar que molt probablement els pescadors devien conrear ordi i blat/forment, així com mestall, molt estès al camp català. L’abundant presència de reduccions de tasques a Blanes al llarg de la cronologia estudiada —que suposen la substitució del pagament proporcional de collita (la tasca) per un pagament fix en moneda— pot indicar també una voluntat de preservar la part principal del producte agrari per a autoconsum o venda.¹⁷

El conreu de la vinya resulta especialment paradigmàtic i, més enllà dels beneficis alimentaris que pugui oferir, també se li ha d’unir tota una cultura al darrere. Tot i així —i sense menysprear aquest romanticisme al voltant dels fruits del cep— és més plausible que aquest conreu de la vinya respongués especialment a una necessitat d’obtenció d’un producte essencial per a l’alimentació medieval i garantir uns ingressos extres i no tant al gaudi que suposa tenir una vinya pròpia, tal com afirmà Barbaza.¹⁸ A més a més, cal tenir en compte que davant d’una aigua poc fiable higiènicament, la població medieval optava pel consum de vi com a beguda principal.¹⁹

Les dimensions de les vinyes també són molt variables, tot i que rondarien sobretot entre el ½ i els 2 jornals de bou. En el cas de Blanes, si que podem veure que la gran majoria es troben a la zona de Vallarnau-S’Agulla, properes a la mar.

Si hi ha algun indicador, però, de la importància de la vinya entre els pescadors medievals —així com entre la resta de convilatans seus— és la presència d’elements per a l’elaboració del vi que trobem en inventaris i testaments. Aquest vi es feia a casa o bé a les botigues arran de mar, o situades a la vila i als camps de conreu, tal com indica un pescador que té una “botiguam sive celler”.²⁰ La fermentació del vi es feia en botes diverses, i s’havien de tenir, al final del procés, un catàleg de diversos estris per guardar-hi el beuratge. En aquest sentit, és especialment significatiu el testament d’Antoni Artigues, pescador blanenc, que deixa al seu germà, el calafat Joan Artigues, a banda d’una vinya i un hort, els seus estris per fer vi: “Unam botam de mena plenam vino most et cis caretellers buyts et unam corterolam plenam vino reramost […] unum cup nou de fusta gran”.²¹ Aquesta llista mostra, doncs, una participació activa en la producció de vi dels pescadors blanencs. Podem veure com Antoni Artigues pot conrear la seva pròpia vinya i produir el seu propi vi pràcticament sense dependre d’agents externs; és plausible pensar que aquest cup nou sigui el fruit d’una inversió per evitar utilitzar algun altre cup, o per substituir-ne un de vell i usat.

Del bosc se’n podia extreure un gran nombre de recursos, des de llenya per a combustió i construcció fins a aliments. Ara bé, en el cas dels pescadors és important principalment l’ús de tres productes del bosc, més enllà d’aquells que poguessin servir per a l’alimentació: la fusta per a les embarcacions —principalment alzines, pins i roures—, la pega per a calafatar —extreta de la destil·lació de llenya—, i el suro per fer les boies de les xarxes, els palangres i altres ormeigs. ²²

Així doncs, alguns pescadors tenien propietats de bosc en alguns indrets dels termes estudiats. Ara bé, no tenim referències directes dels recursos que n’extreien. Tot i així, és bastant probable que no siguin gaire diferents dels que ja hem anomenat més amunt. Amb tot, deduïm que els pescadors devien utilitzar la llenya per al combustible i, possiblement, el suro per als ormeigs. L’ús de la fusta per a embarcacions provinents de petites propietats de bosc, però, no està gaire clara. Sabem que en els nuclis amb menys bosc era necessari comprar-la, però en espais boscosos, com ara Tossa, potser era possible aquesta producció pròpia de fusta.²³

A banda de totes aquestes tipologies, també es documenten diversos erms, que moltes vegades són antigues terres de conreu o vinyes que s’han deixat amb el temps, i alguns cops s’acaben venent, possiblement en situació de necessitat, com és el cas d’algunes vídues que es desprenen d’aquest patrimoni per pal·liar la manca d’ingressos que suposa la mort del marit.²⁴ Ara bé, també trobem pescadors que planten ceps en antics erms, cosa que pot mostrar aquest interès patent per la vinya.²⁵

■ PESCADORS, MASOS I ESTATUS

D’entre totes les propietats que hem pogut documentar en mans de pescadors o xaveguers, sens dubte la propietat de masos és la que en destaca més. A totes tres viles hi hagué pescadors que compaginaren la seva activitat pesquera amb la propietat d’un o més masos. D’altra banda, la vinculació dels pescadors amb aquest sistema d’explotació va més enllà de la seva adquisició; tant podem contemplar pescadors que provenen de famílies de masos, com a hereus d’aquests que també tenen interessos pesquers, o pescadors casats amb pubilles i que, per tant, passen a ocupar-los. D’altra banda, tenim un cas excepcional d’un pescador que exerceix el domini directe d’un mas, és a dir, el domini que tenien els senyors feudals.

La vinculació més clara dels pescadors de les viles amb els masos es troba en l’origen. Molts pescadors són fills fadristerns —fills petits— a qui no pertoca l’heretament del mas. Tot plegat mostra una gens estranya vinculació de la gent de mar amb la pagesia de mas, que sovint comparteixen un origen familiar comú.²⁶ Alguns d’aquests pescadors, però, segueixen lligats al seu senyor. Alguns d’ells, no obstant això, trencaren aquesta servitud un cop havien marxat del mas, tot pagant una quantitat com a redempció, com els Caselles, pescadors blanencs originaris d’un mas de Tordera.²⁷ Igual que els Caselles provenen d’un mas de l’interior, també trobem pescadors que venen d’altres pobles selvatans, com Sant Dalmai o Vidreres.²⁸

Un altre exemple d’unió entre el món pagès i el de la gent de mar el trobem en les filles de pagesos de mas que marxen per casar-se amb pescadors, algunes fins i tot provenen també de masos de l’interior, com Caterina, filla del mas Font de Maçanet.²⁹

Pel que fa a pescadors que són propietaris útils de masos, en tenim diversos exemples. En aquest cas la documentació conservada ha fet justícia i tenim mostres de pescadors dels tres termes estudiats.

D’una banda tenim aquells pescadors que són senyors del seu mas per herència familiar. Aquests són Antoni Sallers, del mas Salvador de la Creu de Tossa, i Bernat Carener, senyor de la domus d’en Carener, de Palafolls. El primer heretà el mas en morir la seva mare, que al seu torn havia rebut aquest del seu germà, primogènit, que havia abandonat la pagesia per dedicar-se a ser mestre d’aixa a Sant Feliu de Guíxols —un cas més de la permeabilitat de la comunitat pagesa dins el món de la gent de mar i viceversa—.³⁰ De totes maneres, no era gens estrany que l’hereu del mas es dediqués a altres oficis, tot i que tampoc era la norma. Yvette Barbaza, però, parlant genèricament, identificà el pagès que es fa a la mar per tal de pescar —el pagès-pescador— com a un individu que s’ha vist abocat a la misèria, i que s’ha de dedicar, en última instància, a una feina que és vista com un mal menor.³¹ Tot i així, no hem de veure, necessàriament, aquests hereus pescadors com a gent que travessa un període de dificultat. La prova d’això la tenim en el testament d’Antoni Sallers, on apareix com a pescador, malgrat ser l’hereu d’un dels masos més importants de Tossa.

Altres pescadors accedien a la propietat d’un mas a través del matrimoni. Aquest és el cas d’Arnau Bosch, casat amb Caterina, filla de Vicença, esposa del xaveguer blanenc Nicolau Talleda, i filla, al seu torn, de l’hereu del mas Reig de Tossa.³² Caterina rebé el mas en casar-se amb Arnau, i el mantingueren.

En tercer lloc tenim l’accés al mas per compra. El mas és una unitat d’explotació que passa a ser també una unitat de poblament, organització familiar i estructuració social. De totes maneres, el mas a vegades pren només aquest caràcter d’unitat d’explotació, suposa només un interès econòmic i es converteix en objecte de compra i d’inversió de capital. Aquesta situació es veurà afavorida per l’abundància de masos abandonats des de mitjans del segle XIV a causa de les epidèmies i les guerres.³³ Alguns pescadors, doncs, es van introduir en aquest mercat de la terra, on potser van invertir els guanys de la pesca. El cas més paradigmàtic és el de Gabriel Baell, pescador lloretenc que, essent propietari de tres masos —Gamell, Salvador i Malida—, els ven per a comprar el mas Llagostera.³⁴ Tot plegat apunta, a més, a una possible voluntat d’inversió amb perspectives d’obtenció de beneficis econòmics.

A banda d’aquells pescadors que havien accedit a la propietat d’un mas, amb totes les terres que aquest implicava, també hi hagué pescadors que acumularen una bona quantitat de patrimoni agrari a les seves mans. Si bé no arribava a les dimensions d’un mas, superava les de la mitjana de la població. Aquest és el cas de la família Sallers, de Tossa, de la qual conservem una relació de propietats (cf. Taula 4):

Finalment, tenim el cas d’Antoni Andreu, xaveguer blanenc de principis del segle XV que va compaginar la seva tasca pesquera amb funcions de clavari de la vila i una bona inversió en crèdit. Els beneficis que li reportaren aquestes activitats li permeteren comprar el domini directe del mas Guimerà de Tordera, els pagesos del qual —la família Ros— li pagaven anualment 2 gallines, 2 vuitans de forment i les tasques de les terres (1/11 part de la collita).³⁶

Tant la família Sallers com Antoni Andreu poden considerar-se exemples d’un estrat de pescadors situat en els nivells més elevats de la piràmide. Les referències a membres d’aquesta família i a Antoni Andreu ocupant càrrecs de govern de la vila o en activitats associatives i comercials porta a pensar que es tractaria de patrons de pesca amb capital suficient per invertir en aquestes activitats agrícoles. És a dir, tenint en compte la importància de la terra en la societat medieval, no resulta estrany que, aquells patrons que tenien un poder adquisitiu superior, el dediquessin a la compra de terres per tal de diversificar la seva economia i, també, obtenir prestigi. En el cas d’Antoni Andreu, ens podem aventurar a descriure’l com un autèntic home de negocis, que no deixa passar cap oportunitat d’obtenir uns guanys extres als de la pesca.

■ ORGANITZACIÓ DE LES TASQUES

La propietat de totes aquestes parcel·les citades en els apartats anteriors, així com els masos, havia de compaginar-se d’alguna manera amb les feines pesqueres, la tasca principal d’aquests propietaris. Pel que fa a compaginacions de calendaris, la temporada de pesca del peix blau (de la segona Pasqua a Sant Miquel del setembre) era el moment de més activitat pesquera, però tot i així es podia complementar fàcilment amb la verema, que s’inicia al setembre. Aquesta situació va ser la predominant en el cas de Cadaqués durant segles.³⁷

D’altra banda cal tenir en compte que el nucli familiar també participava en les activitats econòmiques, i mentre el cap de casa era a pescar, la dona podia encarregar-se de l’hort i altres tasques agrícoles, com es documenta en alguns casos de mariners. Cal tenir en compte que, mentre que la mar era l’espai de treball de l’home, la terra, en el cas dels pescadors, era el de la dona.³⁸

De totes maneres, les terres de conreu cerealístic són les més difícils d’encaixar amb el calendari pesquer. Si els pescadors conreaven cereals en les seves peces i feixes de terra, havien de dedicar, doncs, temps el juny i el juliol a la collita i a totes les tasques que portava associades. Ara bé, si tenim en compte la poca quantitat de terres que tenien en comparació amb els masos, m’inclino a pensar que tampoc hi havien de dedicar gaire temps, i ambdues tasques es devien compaginar sense gaires problemes. De totes maneres, sempre es podia recórrer a la contractació de mà d’obra assalariada o esclava. La mà d’obra agrícola fou llargament utilitzada a la Catalunya medieval. A Blanes documentem la presència de bracers durant el segle XV. De la mateixa manera, els pescadors que, com hem vist, posseïen masos també podien recórrer a la contractació de pagesos que s’encarreguessin del mas a través de contractes ad laborationem, precursors de la masoveria. Segons Lídia Donat, aquests contractes els atorgaven aquells senyors útils que “no poden o no volen conrear directament el mas heretat”.³⁹ L’ús de mà d’obra esclava no era gens estranya als pescadors medievals, i són diversos els que n’utilitzen per pescar, un d’ells Antoni Sallers.⁴⁰ Per tant, podem deduir que també els devien utilitzar en les tasques del camp.

■ CONCLUSIONS

A partir d’aquestes tres viles hem pogut apropar-nos a la realitat en terra d’un col·lectiu marítim. Avui en dia, la capitalització i la intensificació de la pesca i l’auge del turisme ha acabat amb aquest estil de vida més tradicional, i ja no és tan freqüent aquesta compaginació de tasques agrícoles i pesqueres.

De tot el batibull de feixes, vinyes, masos, arbres i propietats que s’han pogut endreçar i classificar aquí, se’n pot extreure una conclusió molt general que marqui línies de recerca futures: els pescadors són molt presents en els documents notarials. Aquest fet hauria de ser, doncs, un incentiu per a l’estudi de molts més aspectes d’aquest col·lectiu.

Així doncs, els pescadors eren propietaris de parcel·les de terra, vinyes, horts, boscos i erms, tal com ja havien anat observant altres autors. Ara bé, aquí, aquestes propietats s’han pogut dibuixar més detalladament pel que fa a tipologies, quantitats i, encara que tímidament, també a dimensions i conreus. De totes aquestes, l’hort sorgeix, sens dubte, com a propietat essencial, i no només entre els pescadors, seguit de conreus cerealístics, les vinyes i els boscos. Cal remarcar, doncs, el conreu de cereal com a indicatiu d’una bona capacitat de compaginació de tasques amb calendaris molt marcats, així com un possible ús de mà d’obra.

Destaca també la diferenciació socioeconòmica dels propietaris de diverses propietats. Podem discernir com els patrons de pesca són més recurrents en la propietat de terres. Així mateix, també trobem alguns pescadors presents en els masos. Tal cosa podria suposar també un pes social més important.

Aquest treball s’ha de veure, doncs, com un capítol més d’una recerca que s’està emprenent amb més profunditat en la tesi doctoral. En aquesta s’estan tenint en compte tots els aspectes socials i econòmics que envolten els pescadors, i es pren com a àmbit geogràfic tota la comarca històrica de la Selva. Així doncs, la recerca s’orientarà cap a l’estructura interna del col·lectiu, les formes d’organització, la família i tots aquells altres elements que es puguin documentar i analitzar.

■ BIBLIOGRAFIA

Barbaza, Yvette. El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona: Edicions 62, 1988.

Barceló, Maria i Mas, Antoni. «La pesca a l'illa de Mallorca durant l'edat mitjana (1230-1521): Estat de la qüestió i primers resultats d'una recerca en curs». Imago Temporis. Medium Aevum XV (2021), 493-515.

Carbonell, Eliseu. «La mujer y el mar en Cataluña. Realidad y representación», Revue d'ethnoécologie 13 (2018), 1-21.

Comas, Mireia. «Les dones soles a la Baixa Edat Mitjana: una lectura sobre la viduïtat», Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2012. http://hdl.handle.net/10803/82146.

Garrido, Alfons. «La pesca al Cap de Creus a l'època moderna: organització, gestió i conflictes per l'accés als recursos pesquers (segles XVI-XVIII)». Tesi doctoral. Universitat de Girona, 2011. http://hdl.handle.net/10803/290073.

Guinot, Enric. «El paisatge històric de les hortes medievals mediterrànies». Estudis d'Història Agrària 25, (2010-2011): 59-80.

Lluch, Rosa i Mallorquí, Elvis. «Els masos a l'època medieval. Orígens i evolució», a L'organització de l'espai rural a l'Europa mediterrània. Masos, possessions, Poderi. Editat per Congost, Rosa; Jover, Gabriel i Biagioli, Giuliana. Girona: Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines; Centre de Recerca d'Història Rural de la Universitat de Girona i Documenta Universitaria, 2003.

Mallorquí, Elvis. «El port de Lloret i els seus habitants (segles XIII i XIV)». Quaderns de la Selva 15: 49-65.

Martínez Giralt, Alejandro. L'expansió de Blanes sota el domini dels vescomtes de Cabrera. Blanes: Ajuntament de Blanes, 2010.

Muntaner, Carme. «Terra de masos, vila de mar. Vida, economia i territori al Castell de Sitges i el seu terme entre els segles XIV i XV (1342-1418)». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2013. http://hdl.handle.net/10803/119535.

Pons Guri, Josep M. Recull d'estudis d'història jurídica catalana, vol. IV. Barcelona: Fundació Noguera, 2006.

Pons Guri, Josep M. Recull d'estudis d'història jurídica catalana, vol. III. Barcelona: Fundació Noguera, 1989.

Pujol, Marcel. La marina catalana a la Baixa Edat Mitjana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2018.

Riera, Antoni. Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2017.

Salrach, Josep Maria (coord.). Història agrària dels Països Catalans. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, vol II. Edat Mitjana.

Subiñà, Enric. «El Maresme medieval. Exemples concrets de comunitats pageses». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/401438.

Thomas, William i Znaniecki, Florian. «Una familia campesina polaca». Campesinos y sociedades campesinas. Editat per Theodor Shanin, 19-24. México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1979.

Zucchitello, Mario. En mar i en terra. Una història de Tossa i la seva gent. Tossa de Mar: Centre d'Estudis Tossencs, 2013.

Zucchitello, Mario. Tossa, la formació de la vila. El comte, l'abat i els tossencs. Tossa de Mar: Centre d'Estudis Tossencs, 1998.

■ NOTES

1. Un capbreu és un document on els propietaris útils de masos, terres i cases declaraven al seu senyor quines propietats tenien per a ell. Cal recordar que el sistema de propietat emfitèutic es basa en la doble propietat: el senyor ostenta el domini directe, és a dir, és el propietari últim de la terra, mentre que el senyor útil és qui la treballa, hi habita, o bé la lloga o sotsestableix a un tercer.

2. AHG, notarials, Blanes 6, f. 54r-56r (1400 febrer 25).

3. AHG, notarials, Blanes 13, f. 46r-63v, (1443 maig-agost).

4. AHG, notarials, Blanes 418 (1478-1482).

5. AHG, notarials, Lloret 3 (1474-1478).

6. AHG, notarials, Tossa 1 (1503-1510) i Tossa 2 (1510-1516).

7. Alejandro Martínez Giralt, L’expansió de Blanes sota el domini dels vescomtes de Cabrera (Blanes: Ajuntament de Blanes, 2010), 7.

8. Josep M. Pons Guri, «Sicardis, senyora de Montseny i de Lloret», a Recull d’estudis d’història jurídica catalana, vol. IV, ed. per Josep M. Pons Guri (Barcelona: Fundació Noguera, 2006), 159-160.

9. Mario Zucchitello, Tossa, la formació de la vila. El comte, l’abat i els tossencs (Tossa de Mar: Centre d’Estudis Tossencs, 1998), 28-51; Josep M. Pons Guri, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, vol. III (Barcelona: Fundació Noguera, 1989), 9-15.

10. AHG, notarials, Blanes 415, f. 3v (1462 gener 1)

11. AHG, notarials, Blanes 13, f. 46r i ss. (1443); AHG, notarials, Blanes 418 (1478-1482).

12. Per tal d’elaborar aquesta taula s’han comptabilitzat les parcelles amb dos cultius diferents en dos apartats diferents per poder veure la proporció de cultiu més que la d’unitat de parcellació (és a dir, una feixa de terra part vinya i part erma es comptabilitza a la vegada com a una vinya i un erm). A més a més, s’han tingut en compte totes les propietats documentades entre el 1400 i el 1512 en mans de pescadors; ja s’ha procurat de no repetir propietats que es documenten en mans diferents, identificant-les a través de les afrontacions, els senyors, els censos i els propietaris. Com que és una aproximació per tal de tenir una idea general, no s’ha tingut en compte que una vinya o un conreu esdevinguin bosc o erm. No s’han tingut tampoc en compte les propietats integrades en masos, ja que aquests es tractaran a banda.

13. Enric Guinot, «El paisatge històric de les hortes medievals mediterrànies», Estudis d’història agrària 25 (2010-2011), 61.

14. F. Marés Deulovol, Port de la Selva: noticias históricas (Figueres: Instituto de Estudios Ampurdaneses, 1972), vol. 2, 75; citat a: Alfons Garrido, «La pesca al Cap de Creus a l’època moderna: organització, gestió i conflictes per l’accés als recursos pesquers (segles XVI-XVIII)» (tesi doctoral, Universitat de Girona, 2011), 205, http://hdl.handle.net/10803/290073.

15. A Aromir, pergamí n. 111 (1478 juliol 15); AHG, notarials, Lloret 3, f. 71v (1477 desembre 4); AHG, notarials, Lloret 3, f. 72r (1477 desembre 4); AHG, notarials, Blanes 13, f. 55v (1443 juliol 20); AHG, notarials, Blanes 13, f. 56v (1443 juliol 21); AHG, notarials, Blanes 13, f. 152r (1443 agost 6); AHG, notarials, Blanes 422, f. 158r-150r (1473 juny 12); BC, Arxiu Històric, pergamí n. 302 (1400 desembre 11); ACG, Almoina del Vestuari, Comptes Generals 135.08.01.00, f. 66v (1404-1419); AHFF, Lloret 1549, f. 12r, 17v, 29r, 38r (1400 febrer 22 – 1400 febrer 25).

16. Antoni Riera, Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2017), 23-29.

17. Subiñà també observa aquest fenomen al Baix Maresme; Enric Subiñà, «El Maresme medieval. Exemples concrets de comunitats pageses» (tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2015), 125-126, http://hdl.handle.net/10803/401438.

18. Yvette Barbaza, El paisatge humà de la Costa Brava, (Barcelona: Edicions 62, 1988), 286; Garrido, «La pesca al Cap de Creus a l’època moderna», 183.

19. Ferran Garcia-Oliver «Els cultius», a Història agrària dels Països Catalans, coord. per Salrach (Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004), vol II. Edat Mitjana, 306-307.

20. AHG, notarials, Blanes 418, f. 8r-8v (1478 [gener …]). Al capbreu de Blanes del 1478-1482, 5 pescadors declaren tenir botigues. Un altre celler es documenta en un tros de bosc de Lloret tingut per un pescador; SAMLM, Gruart Raurell, perg. 512 (1506 desembre 20).

21. AHG, notarials, Blanes 401, f. 8r-8v (1435 novembre 1). Noteu que és novembre i, per tant, en els cups que Antoni —que està malalt— deixa hi ha most que està fermentant i que de cap manera es pot malbaratar.

22. Marcel Pujol, La marina catalana a la Baixa Edat Mitjana (Barcelona: Diputació de Barcelona, 2018), 104.

23. Carme Muntaner, «Terra de masos, vila de mar. Vida, economía i territori al Castell de Sitges i el seu terme entre els segles XIV i XV (1342-1418)», (tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2013), 259, http://hdl.handle.net/10803/119535.

24. Mireia Comas, Les dones soles a la Baixa Edat Mitjana: una lectura sobre la viduïtat (tesi doctoral de la Universitat de Barcelona, 2012), 210, http://hdl.handle.net/10803/82146.

25. AHG, notarials, Blanes 9, f. 47r-47v (1410 novembre 12) i AHG, notarials, Blanes 13, f. 46r (1443 […]); AHG, notarials, Blanes 11, f. 81r-81v (1424 juliol 19); AHG, notarials, Blanes 12, f. 52r-53r (1429 juny 24) i AHG, notarials, Blanes 13, f. 53r (1443 juliol 18); AHG, notarials, Blanes 11, f. 138v-139r; AHG, notarials, Blanes 396, f. 61v (manual) (1424 octubre 14) i AHG, notarials, Blanes 13, f. 46v (1443 maig 22).

26. Elvis Mallorquí, «El port de Lloret i els seus habitants (segles XIII i XIV)», Quaderns de la Selva 15 (2003), 58.

27. AHG, notarials, Blanes 6, f. 119r (1400 juny 9). Tots tres es redimeixen pel pagament total de 38 sous i 6 diners.

28. AHG, notarials, Blanes 387, f. 20r-20v (1403 gener 25); AHG, notarials, Tossa 1, f. 16v-17v (1504 desembre 16).

29. AHG, notarials, Blanes 6, f. 146r-146v (1400 desembre 14). Aquesta unió de pescadors amb pageses trenca completament amb la imatge d’uns pescadors marginals. Des de la sociologia rural, tot i que parlant de comunitats distants, s’ha pogut observar un fet que entenem que és extensible a comunitats rurals d’arreu, especialment en aquest context: quan es prepara un matrimoni per a la filla d’una família pagesa, l’home amb qui es casi no ha de tenir mai una ocupació contra la que existeixi un prejudici a la comunitat; William Thomas i Florian Znaniecki, «Una familia campesina polaca», a Campesinos y sociedades campesinas, ed. per Theodor Shanin (México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1979), 22.

30. Mario Zucchitello, En mar i en terra. Una història de Tossa i la seva gent (Tossa de Mar: Centre d’Estudis Tossencs, 2013), 291.

31. Barbaza, El paisatge…, 285-287.

32. AHG, notarials, Blanes 6, f. 63v-65v (1400 febrer 22).

33. Rosa Lluch i Elvis Mallorquí, «Els masos a l’època medieval. Orígens i evolució», a L’organització de l’espai rural a l’Europa mediterrània. Masos, possessions, poderi, ed. per Rosa Congost, Gabriel Jover i Giuliana Biagioli (Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines; Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona i Documenta Universitaria, 2003), 37.

34. AHG, notarials, Lloret 3, f. 71v (1477 desembre 4); AHG, notarials, Lloret 3, f. 72r (1477 desembre 4).

35. AMT, col·lecció de pergamins, pergamí n. 95 (1475 abril 20).

36. AHFF, notarials, Palafolls 583, f. 62r-62v (1436 abril 21); AHG, notarials, Blanes 422, f. 158r-160r (1473 juny 12).

37. Garrido, « La pesca al Cap de Creus a l’època moderna», 347-348, 205.

38. Eliseu Carbonell, «La mujer y el mar en Cataluña. Realidad y representación», Revue d’ethnoécologie 13 (2018), 4-5; Muntaner «Terra de Masos, vila de mar», 298. A les famílies pageses, a banda de la llar, les dones també ajudaven al camp; Mercè Aventín, «Família i unitat d’explotació», a Història agrària dels Països Catalans, coord. per Salrach (Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004), vol II. Edat Mitjana, 469-470.

39. Lídia Donat «Contractes ad laborationem i establiments de masos després de la pesta negra (1349)», a Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX) ed. per Rosa Congost i Lluís To (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999), 128.

40. AHG, notarials, Blanes 444, f. 134v-135r; AHG, notarials, Blanes 444, f. 150v. A Mallorca era tal l’ús d’esclaus en les companyies de pesca que es va haver de prohibir que més d’1/3 de la tripulació fos esclava; Maria Barceló i Antoni Mas, «La pesca a l’illa de Mallorca durant l’edat mitjana (1230-1521): Estat de la qüestió i primers resultats d’una recerca en curs», Imago Temporis. Medium Aevum XV (2021), 505.